Les eleccions per la independència del Sudan del Sud que se celebraran durant set dies a partir de diumenge són un fet d'una importància extraordinària per al continent africà i les seves dinàmiques internes, i marquen el començament d'una nova era de les relacions internacionals, ja que és en aquestes terres africanes on es dirimeix el gran joc de les potències internacionals que competeixen per l'hegemonia econòmica, política i ideològica del món en aquest nou segle.
Els resultats de les eleccions no haurien de ser cap sorpresa: tot indica que el sud votarà massivament i sense escletxes per a la creació d'un nou estat. Tampoc sembla que la secessió pugui provocar una altra guerra, ja que el mateix president Omar al-Baixir ha declarat que acceptarà els resultats: "Encara que m'entristeixin". Així ho va dir dimarts passat durant una visita a Juba, la capital del sud, on el líder sudista, Salva Kiir, Salva , el va rebre posant-li una catifa vermella i una pancarta li donava la benvinguda al 193è estat del món. Benvingut, doncs, i fins mai més.
La guerra entre el nord i el sud ha estat una de les més llargues i cruels de l'Àfrica, amb més de dos milions de morts i quatre milions de desplaçats. És un conflicte que s'acostuma a explicar com la confrontació entre el món àrab i musulmà del nord i el món cristià, negre i animista del sud. Si bé geogràficament nord i sud representen aquesta línia de divisió, l'argument, però, no és suficient per entendre els complexos factors racials, culturals i de supervivència que s'hi barregen. La guerra de Darfur, per exemple, que és una guerra allunyada de la guerra del sud, ens alerta sobre la falta d'homogeneïtat del nord, de la mateixa manera que tampoc el sud és homogeni i dues de les seves principals tribus, els dinka i els nuer, lluiten des dels temps dels temps per l'accés a les terres.
Així, doncs, el gran repte que tindrà el nou Sudan del Sud convertit en estat serà el de forjar una unitat nacional, una identitat allà on viuen uns sis-cents grups ètnics diferents. S'haurà de veure com es crea aquest estat i de quina manera es modernitza i es conviu en un territori extremadament pobre, on el petroli podria ser un manà, però també -i probablement així sigui- una maledicció.
Pel que fa al gran joc de les potències, hi ha el tema del petroli, els interessos, doncs, econòmics, i també la confrontació a escala planetària de la manera política com xoquen i resolen els conflictes -d'interessos i ètics- en un territori aliè, no només l'islam i el món occidental, sinó també i principalment la Xina, que juntament amb l'Iran està molt ben introduïda al nord. Haurem de veure si la lluita moral contra Al-Baixir, a qui persegueix el TPI per crims contra la humanitat, és, finalment un tema ètic, de justícia, o és només una qüestió d'interessos i de poder. I si una vegada repartit el pastís -és a dir les aliances al nord i al sud per l'explotació del petroli- es baixa el to moral i ens oblidem del compromís que diuen que tenim amb la lluita del sud -cristià- per la seva dignitat.
Per això, el que passi al Sudan ens indicarà el que ens depara el futur: quins són els valors que defensen per al món els Estats Units i la Unió Europea i quines intencions tenim els països occidentals i la Xina amb la sobirania dels africans, els recursos, la justícia i la lluita contra la pobresa.
