THE NEW YORK TIMESEls operadors de la Borsa de Nova York van i vénen per Wall Street, però pocs es poden treure del cap Greg Smith. La manera com ha marxat del banc d'inversió Goldman Sachs i el que ha explicat podria revifar el debat sobre com ha canviat Wall Street arran de la crisi financera.
Molt poc, si s'ha de creure el que va dir ahir Smith en una columna d'opinió a The New York Times . Greg Smith, director executiu a la seu londinenca de Goldman Sachs i responsable del negoci dels derivats a Europa, el Pròxim Orient i l'Àfrica, va denunciar el canvi dràstic que ha patit la cultura de l'empresa des que ell es va unir a la companyia, ara fa 12 anys.
Goldman Sachs posa els beneficis empresarials davant dels interessos dels clients, els quals, segons escriu Smith, sovint són ridiculitzats amb el qualificatiu de "titelles" pels treballadors de la firma.
Smith està dient públicament el que altres murmuren en privat, i aquesta és la raó per la qual la seva queixa és tan provocativa. Fins i tot a Wall Street -on guanyar diners és bo i guanyar més diners és millor- encara es respecten alguns dogmes, entre els quals hi ha que el client ha de ser el primer o, almenys, el segon, però mai ser a l'últim lloc. Des de la crisi financera, de fet, gairebé tots els grans bancs han reafirmat que estan centrats en el client, en un intent per recuperar la confiança pública.
L'efecte del model d'incentius
La crítica de Smith -que va molt més enllà de les històries de bons que tant agraden al moviment Ocupa Wall Street- podria ser ara especialment dolorosa per a Wall Street. Encara hi són recents els records de la demanda que la Comissió de Valors nord-americana va presentar l'abril del 2010, en què acusava Goldman Sachs de frau, després d'haver venut als clients complicats valors d'hipoteques subprime que van acabar fent fallida, sense haver mencionat que la mateixa Goldman havia apostat en contra d'aquest producte.
Wall Street, per descomptat, sempre ha buscat els guanys, però si es tolerava la cobdícia havia de ser a llarg termini, no a curt termini, en paraules de Gus Levy, que va dirigir Goldman Sachs en la dècada del 1960 i el 1970. Amb l'avarícia a llarg termini els diners es fan amb els clients, no a costa seva, va afirmar.
Els veterans de Goldman i d'altres empreses de primer nivell del sector de la banca expliquen que hi va haver un moment en què la cobdícia a llarg termini estava a l'ordre del dia, o almenys així es demostrava públicament. I diuen que aleshores el sistema beneficiava les empreses i els seus socis, si no enormement, almenys amb generositat. Però en els últims 25 anys, a mesura que l'estructura d'incentius de la banca s'ha anat transformant -segons afirmen els antics banquers i els acadèmics- Wall Street s'ha refet de tal manera que Levy difícilment la reconeixeria.
