La llei de partits, un escull per al procés
El camí d'obstacles cap al procés de pau al País Basc també passa per la normalització democràtica de les formacions polítiques de l'esquerra abertzale. Un dels esculls principals perquè es doni aquest fet és la llei de partits, aprovada l'estiu del 2002 a instàncies de PP i PSOE, que la van promoure, amb els vots a favor de CiU, Coalició Canària i el Partit Andalusista. L'objectiu era clar: acorralar les formacions independentistes i d'esquerres basques que, de manera explícita o implícita, donessin suport a l'organització terrorista ETA.
La llei no admetia discussions i, segons apunta l'advocat August Gil Matamala, partidari d'una sortida negociada del conflicte armat, estava "feta a mida" per impedir que es presentessin a les eleccions els partits de l'esquerra abertzale. Una circumstància que ha permès, segons l'advocat, deixar sense representació un estrat de la societat basca, la que tradicionalment optava per l'esquerra independentista. La llei va permetre, a més, que el PSE i el PP tinguessin prou escons per pactar un inèdit govern nacionalista espanyol.
Objectiu: el 22 de maig
El pas que va fer dilluns ETA anunciant una nova treva obre la porta, encara que sigui només uns quants mil·límetres, a la participació de l'esquerra abertzale en les eleccions del 22 de maig. Seria un senyal de confiança mútua entre l'Estat i els dirigents polítics abertzales de cara a solucionar el conflicte armat. Ara bé: la llei de partits és un mur ben edificat i difícil de saltar. Bàsicament per l'article 9, que, amb una redacció "ambigua" segons un informe d'Amnistia Internacional, fa servir expressions com "donar suport tàcitament al terrorisme, exculpant o minimitzant el seu significat" per assenyalar les formacions polítiques independentistes.
Aquest article és clau per decidir l'accés, o no, de l'esquerra abertzale als propers comicis municipals. Fins ara, qualsevol intent ha estat tallat de soca-rel, amb l'argument que membres de les llistes havien format part de formacions il·legalitzades o adduint que no eren prou clars rebutjant ETA. L'articulat de la llei en cap cas fa referència evident al fet que un partit polític, per poder presentar-se a les eleccions de manera legal, ha de fer explícit que no comparteix la manera de procedir violenta de l'organització terrorista. Però com va dir una vegada el fiscal general de l'Estat, Candido Conde Pumpido, "de vegades no n'hi ha prou ni complint la llei". Unes declaracions que van fer que Txelui Montero, portaveu de l'esquerra abertzale, li demanés la dimissió el mes passat.
El dia que va fer aquesta petició, Montero va anunciar la creació d'un partit abertzale amb una formació que complirà, segons ell, la llei "sense cap mena de trampes". Amb tota probabilitat, el repte d'assessorar la redacció dels estatuts de la nova formació recaurà en l'advocat Íñigo Iruin, habitual defensor dels presos etarres i de Batasuna davant els tribunals. El govern espanyol mirarà amb lupa les bases del partit, basant-se en la il·legalització que va fer el Tribunal Suprem d'Abertzale Sozialisten Batasuna el 2007, perquè no condemnar ni rebutjar ETA suposava un "contraindicació" per esclarir qualsevol dubte sobre la ruptura de la formació amb l'organització terrorista.
Un senyal esperançador?
El paper dels jutges en l'aplicació de la llei de partits els propers mesos serà clau per entendre la deriva del procés. August Gil apunta que la llum verda a la manifestació de dissabte a Bilbao, en què es reivindicaven els drets dels presoners d'ETA, pot ser un senyal esperançador de cara al futur. "Aquestes marxes van estar prohibides molt de temps i el jutge Santiago Pedraz la va permetre: alguna cosa es mou", assegura.
En tot cas, els magistrats, sovint un col·lectiu incontrolable, hauran de tenir en compte la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del 2009 que avalava la il·legalització de Batasuna. "Es tracta d'una sentència paradoxal: afecta drets constitucionals per igual quan no permet l'existència d'un partit amb l'argument que cal defensar les llibertats bàsiques", assegura José Antonio Montilla Martos, catedràtic de dret constitucional de la universitat de Granada. I ara, el que toca és desenredar les paradoxes.
