10 imprescindibles del Primavera Sound

BarcelonaDesprés que l’any passat el Primavera Sound es fixés l’objectiu d’arribar a tenir un cartell paritari, aquest dijous comença el gruix d’una nova edició, la dinovena, en què les dones ja són majoria. Aquesta tendència en la programació ha anat acompanyada d’un eslògan, The new normal, que no només ha mostrat l’aposta per tenir igualtat de gènere a l’escenari, sinó també per l’afany dels programadors d’acostar-se a les tendències urbanes del planeta pop. Tot això sense fer trampes: elles actuen en escenaris grans i a bona hora.

Els noms del cartell, més de 300 arribats de 40 països diferents, són molts i variats, i mostren una de les virtuts del festival: fer d’arxivador de les músiques d’aquest segle. Des d’estrelles adolescents a grups de grindcore. De l’última tendència trap a icones indie. Un mapa sonor que simbolitza la riquesa d’un Primavera Sound que ha sabut adaptar-se amb bona cintura a les tendències que han arribat per quedar-se. D’entre totes les actuacions que comencen avui, aquestes deu són imprescindibles.

Courtney Barnett

La cantautora indie del segle XXI per als clàssics del festival

La cantautora indie del segle XXI per als clàssics del festival Tot i formar part de la generació mil·lennial, l’australiana Courtney Barnett compleix tots els tòpics canònics de l’artista indie dels anys 90: gasta una aparença d’extrema timidesa, versiona els seus herois amb reverència -per exemple, Evan Dando dels Lemonheads-, té un microsegell interessantíssim (Milk! Records, amb la seva xicota) i encara ho fia tot a la guitarra. Barnett presenta disc a Barcelona i sacia parcialment les queixes de part dels espectadors clàssics del festival, que han vist relegat l’ indie a una segona categoria.

Ella no n’és l’única indie amb un bon lloc al cartell: el seu amic Kurt Vile, Snail Mail, Built to Spill -que rememoren el seu disc més reeixit (Keep it like a secret )- i la reunió de Stereolab són part del line-up a seguir pel visitant històric del Primavera Sound.

Nas

La joia de la corona del rap dels 90 segueix en bona forma

Si els Beatles de la Nova York de finals de segle van ser Wu-Tang Clan, Nas van ser-ne els Kinks. El seu debut, Illmatic, és la bíblia del rap de la Costa Est, una concatenació d’artistes -un jovenet Nas Escobar, DJ Premier, Pete Rock, Large Professor- en el seu màxim esplendor i deixant per a la posteritat un treball pràcticament perfecte. El de Queensbridge mai ha fet un mal disc, i tampoc ho és l’últim, Nasir, produït per Kanye West. Rap i trap tenen una importància vital en aquesta edició, no només per l’alta presència en alguns escenaris principals, sinó també per la programació de noms com Lizzo, Princess Nokia i el clàssic Tony Touch en un espai format íntegrament per artistes d’aquesta branca i que reunirà una vintena d’actuacions a la zona Primavera Bits.

Terry Riley & Gyan Riley

Quan el minimalisme és un afer familiar

Disposar de l’auditori del Fòrum permet al Primavera Sound programar concerts que contribueixen a diferenciar-lo d’altres festivals. Un bon exemple és el de Terry i Gyan Riley, pare i fill. Un és un dels impulsors del minimalisme nord-americà, compositor de peces fonamentals per entendre la música d’avantguarda del segle XX com In C. L’altre, Gyan, és el seu hereu. I plegats, amb piano i guitarra, toquen lliures.

Jawbreaker

El retorn d’uns clàssics de l’ indie rock nord-americà

El retorn d’uns clàssics de l’ indie rock nord-americà Malgrat el que pugui semblar entre tants beats, les guitarres i la distorsió també tenen el seu espai destacat en aquesta edició. Els millors exemples són la presència -poc habitual fora dels Estats Units- de Guided By Voices i el retorn de Jawbreaker. La banda de l’imprevisible Blake Schwarzenbach ha tornat als escenaris, contra tot pronòstic, buscant millor sort comercial que en la seva primera etapa, en la qual sempre van comptar amb el beneplàcit de la militància i la crítica però van estar allunyats del gran públic. Hi haurà més clàssics de l’edat d’or del soroll com l’inefable Stephen Malkmus, de Pavement, i Shellac, tan habituals al Primavera Sound com les rajoles del Parc del Fòrum. Però també Messthetics (amb dos ex-Fugazi entre les seves files), i encara un altre retorn, el dels bascos Lisabö, que han publicat disc nou després de set anys de silenci.

Janelle Monáe

Futurisme robòtic entre el pop i l’urban

Futurisme robòtic entre el pop i l’urbanSi una aspirant a artista vol construir-se una carrera modèlica, faria bé de mirar-se la de Janelle Monáe. Resident a Atlanta, va guanyar-se primer el respecte de la indústria -va ser apadrinada per noms tan dispars com Prince, OutKast i Amy Winehouse i va emportar-se el títol honorífic de millor disc de l’any segons The Guardian pel seu debut, el 2010- per després anar conquerint l’èxit comercial. Amant de les distopies futuristes, Monáe ha seguit explorant els sons negres, el pop i la música urbana a Dirty Computer, un disc ple de robots, androides i narratives cinematogràfiques. Qui vagi a veure a Monáe tampoc s’hauria de perdre el concert d’Erykah Baduu, que segur que és un dels seus referents més directes, i el delicat britànic James Blake, que arriba a Barcelona amb nou disc sota el braç, Assume Form, en el qual ha col·laborat Rosalía.

Miley Cyrus

L’entrada del Primavera Sound al pop de masses

Quan els organitzadors del Primavera Sound van anunciar l’arribada d’un nou paradigma tothom va apuntar cap a la música urbana, però també calia fixar la vista en el pop de masses. Miley Cyrus va entrar al cartell substituint la baixa de Cardi B per encapçalar-lo com a nom més gran d’entre tot els que es veuran aquest any al Parc del Fòrum.

Si fa una dècada ens haguessin dit que Hannah Montana seria headliner del festival no ens ho hauríem cregut, però la de Cyrus, com la del Primavera Sound, és una trajectòria plena de sorpreses: d’heroïna adolescent a jove imprevisible. D’acostaments a l ’indie (via Flaming Lips) a fer col·laboracions country amb Dolly Parton. Miley arriba a Barcelona com a màxima estrella de les tres nits, havent acabat d’aparèixer a la cinquena temporada de Black Mirror, amb nova música i l’expectació d’esbrinar quin serà el seu pròxim moviment.

Rosalía

El nom més esperat per fi torna a casa després de voltar pel món

Fa tot just un any es publicava el vídeo que canviaria per sempre la vida de Rosalía: Malamente, dirigit per Canada, i amb coproducció musical d’El Guincho. Era l’inici de l’ascens imparable de la de Sant Esteve Sesrovires a escala planetària després de l’ascens local amb Los Angeles, el seu treball conjunt amb Refree. Des d’aquella cançó han passat moltes coses en el dia a dia de Rosalía Vila. Per exemple, guanyar Grammy llatins, fer col·laboracions amb J Balvin i James Blake (tots dos actuen al Primavera Sound) i tenir un dels discos més aclamats per crítica i públic dels que s’han fet mai a Catalunya. Només li falta una cosa: presentar El mal querer en condicions a Barcelona després d’haver fet gira americana i algunes actuacions a l’Estat. Segurament, el cap de cartell nacional més esperat de tota la història del Primavera Sound. I passaran anys abans que n’arribi una altra.

Solange

El disc menys accessible d’una autora clau d’aquest segle

Fa dos anys la filla petita de la família Knowles va signar una de les obres més destacades de la dècada, A seat at the table. Aquella fita va portar-la al cim del R&B i va espolsar-li de cop tots els prejudicis que algú podia tenir respecte a ella per la seva genètica: és germana de l’omnipresent Beyoncé. A principis d’aquest any va publicar el nou disc When I get home, un àlbum que l’allunya encara més de qualsevol tipus de visió comercial. Solange comença a estar més a prop de certa avantguarda que de fer concerts al Primavera Sound, on fa dues edicions va fer un dels espectacles més recordats del festival.

J Balvin

L’estrella del reggaeton com a símbol d’una nova mirada

L’estrella del reggaeton com a símbol d’una nova mirada The new normal, l’eslògan del qual tant s’ha vantat aquest any el Primavera Sound, és la constatació de l’obertura de mires dels seus programadors i del reconeixement de l’hegemonia de la música urbana. I ja que s’han decidit a reforçar un gènere musical, res millor que jugar-se els quartos a la carta més alta: J Balvin.

L’artista colombià va portar el reggaeton a cims inesperats fa pocs anys gràcies a Vibras, una joia que connecta un gènere sovint injuriat amb la cultura popular de masses. Balvin és un artista universal i la punta de l’iceberg de les moltes propostes urbanes del festival, que aquest any tenen una llarga representació a escenaris grans i petits, com el que ha comissariat Yung Beef. Allà hi veurem concerts com els de Somadamantina, el pioner Japanese, La Zowi i Kodie Shane.

Jarvis Cocker

La icona pop torna al seu festival preferit

Anar a veure Jarvis Cocker és una màxima que segueix quasi tot habitant de festival. El seu últim disc pop, Further complications, ja ha complert una dècada, i les aventures posteriors no han sigut precisament continuistes, però Cocker s’ha guanyat la talaia que gaudeix a París, el seu lloc de residència. Allà posa en marxa tot el que li ve de gust sense pensar gaire en la sortida comercial del producte.

Jarvis Cocker va ser una llegenda del Britpop amb la seva banda de tota la vida, Pulp, amb qui va facturar discos meravellosos - His’n’hers, Different class, This is hardcore - i va tenir una carrera en la qual va fer d’altaveu de classe mentre anava colant hits a la radiofòrmula. Al Primavera Sound, el seu festival predilecte, hi arriba amb un nou i enigmàtic espectacle: Jarvis Cocker introducing JARV IS...