Cinema

'A bread factory': film joiós sobre la inextricable relació entre cultura, comunitat i política

Una obra mestra de quatre hores que aborda molts temes importants sense perdre l'esperit juganer

Direcció: Patrick Wang. Guió: Patrick Wang. 242 min. Estats Units (2018). Amb Tyne Daly, Elisabeth Henry i James Marsters. Disponible a Filmin a partir de l'11 de juny

“Hi solien fer pa, aquí; i ara vivim en una època d'engrunes. Però el que aquestes dones han aconseguit fer amb aquestes engrunes és miraculós, sort en tenim”, comenta un dels assistents a la trobada per discutir el futur d'una fàbrica de pa reconvertida des de fa anys en espai cultural de la mà d'una parella, la Dorothea (extraordinària Tyne Daly, la morena de Cagney & Lacey) i la Greta (Elisabeth Henry), que ara veuen el projecte en perill a causa de la gentrificació. També és miraculós A bread factory, tercer llargmetratge de Patrick Wang, economista reconvertit en director de cinema que aixeca un brillant i joiós díptic al voltant del vincle entre cultura, comunitat i política.

La mostra més notòria de la sana ambició d' A bread factory són les quatres hores que dura. D'altra banda, aquesta és una obra mestra amb el mateix to amb què les dues protagonistes abracen la cultura: amb una passió gens embafadora; amb l'entrega discreta, lluitadora i sostinguda de la corredora de fons; i amb la capacitat d'abordar múltiples temes importants sense perdre l'esperit juganer. Entre molts altres, el de les infraestructures culturals com a cadenes de transmissió que al film funcionen sobretot entre gent gran i menors. Al bell mig, el món adult representa l'adotzenament i el postureig buit.

El film de Wang entronca amb la tradició d'un cinema independent que reivindica la comunitat com a subjecte protagonista, i de passada connecta amb aquells cineastes, d'Ingmar Bergman a Jacques Rivette, que han insuflat vida al teatre a través del cinema, i viceversa. Filmin estrena A bread factory alhora que recupera un seguit de títols del cinema independent nord-americà que no han aconseguit fer-se un forat a la cartellera, sobretot films primerencs de directors indispensables com Joel Potrykus, Rick Alverson, Alex Ross Perry i l'enyorada Lynn Shelton.