Al divan amb Woody Allen

BarcelonaMarits i mullers és una de les pel·lícules de Woody Allen més estimades per ell. Mentre l’estava rodant, la que llavors era la seva dona (i una de les protagonistes del film), Mia Farrow, va descobrir a la tauleta de nit del director unes fotografies de la seva filla adoptiva despullada. Qui més qui menys sap com va acabar la descoberta: la parella es va fer miques.

El director Àlex Rigola va portar per primer cop l’obra als escenaris en una exitosa versió en castellà estrenada fa un parell d’anys al madrileny Teatro de la Abadía. Dimecres n’estrena a La Villarroel -“la sala més novaiorquesa de Barcelona”, diu- la versió catalana, en un muntatge a tres bandes amb alguns dels seus companys de viatge habituals (Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Lluís Villanueva, Sandra Monclús i Mar Ulldemolins). En l’obra, les parelles protagonistes s’asseuen al divan metafòric per explicar les seves intimitats al públic, incorporat a l’escena en el paper de psicoterapeuta silenciós.

A Marits i mullers, Allen dibuixa un ventall possible de parelles i situacions per descriure la complexitat de la vida a dos. El focus, però, gira al voltant de quatre amics, integrants de dos matrimonis de llarga durada que recorren un camí en direccions oposades: del “ho deixem estar” al retrobament i de la suposada estabilitat a la separació. Rigola apunta la possibilitat que Allen escrivís el guió en plena cruïlla vital, intentant decidir ell mateix què volia fer, si seguir endavant amb la dona de sempre malgrat el desgast lògic de la convivència i la motxilla comuna, o obrir-se a noves experiències. La dissecció sobre l’amor i la parella que se’n deriva té un grapat d’elements clau. Rigola i dos dels actors de l’obra, Sandra Monclús i Joan Carreras, en desgranen alguns.

CONVIVÈNCIA “La literatura i el cinema només parlen de l’inici i el final de les relacions. No hi ha referents de què passa quan la convivència passa per sobre de les parelles. Ni tampoc es parla del lloc que ocupa el sexe després de 15 anys junts. L’única experiència de parella de llarg recorregut que hem vist són els nostres pares”, medita el director. Joan Carreras atia el debat: “Les parelles poden semblar perfectes als ulls dels altres, però estar vivint un infern domèstic”.

SOFÀ “Gairebé no hi ha escenografia, només uns sofàs. El sofà és el veritable espai de trobada de la parella i el que millor la representa. El lloc on parlen, on discuteixen i també on cadascú es pot aïllar a veure la televisió”, diu Rigola.

SINCERITAT “La història és divertida però també és dura. Perquè parlar de la parella és parlar de les teves decisions de vida, del contrast entre el que havies somiat i el lloc on ets. És molt gratificant veure les reaccions del públic durant la funció. Van dient que sí amb el cap, riuen, però també n’hi ha que ploren”, apunta Rigola. “Enfrontar-te als problemes de parella és enfrontar-te a tu mateix”, coincideix Sandra Monclús. Tots tres diuen que el text té el poder reflector d’un mirall. “Et fa pensar en quin lloc està la teva pròpia relació, quina direcció ha pres”, explica Carreras.

MENTIDA “La nostra vida es va convertir en una immensa simulació”, és una de les frases de l’obra que li toca pronunciar al personatge de Sandra Monclús. En un moment donat, la dona va més enllà i parla de la tendència de les parelles a “amagar les coses sota la catifa”.

POR “Crec que certes persones no estan fetes per viure soles”, afirma Woody Allen, també per boca del personatge de Monclús. Però una mica més tard ho puntualitza. “No es pot mantenir una parella només per por, perquè ja saps en qui et converteixes: en els teus pares”.

INTERROGANTS “L’obra no busca solucions -avança Rigola-. Qui collons té l’última paraula sobre aquest tema, qui té la potestat de dir què s’ha de fer o no? Cada parella és un món, i cadascú haurà de buscar les seves pròpies solucions. Potser el que cal fer és relaxar-se”. Woody Allen, aquest cop per boca de Joan Carreras, apuntarà aquest camí per trobar l’equilibri conjugal: “El que és realment difícil i el que crea problemes enormes a molta gent és tenir un excés d’expectatives. Hi ha gent enamorada de l’amor”.