Cinema

Alexe Poukine: "És molt fàcil violar una persona. L'únic que has de fer és no mirar-la"

Es presenta al DocsBarcelona el documental 'That which does not kill', que relata una violació

Sobreviure a una agressió sexual no et fa més fort, sinó que destrueix la confiança, el desig i la capacitat d'establir vincles. Ho diu una de les protagonistes del documental That which does not kill, que es pot veure a Filmin fins al 31 de maig dins la programació del DocsBarcelona. La pel·lícula, dirigida per Alexe Poukine, relata la història de l'Ada, la violació que va patir a mans d'un conegut i les terribles conseqüències psicològiques i emocionals, però ho fa a través de catorze veus (12 dones i 2 homes de diferents generacions i orígens) que llegeixen el testimoni de la víctima i comparteixen els records i tribulacions que el text fa emergir. Un dispositiu colpidor que subratlla que l'Ada podria ser qualsevol, fins i tot nosaltres.

Com va descobrir la història de l'Ada?

La vaig conèixer després d'una projecció de la meva primera pel·lícula, Dormir, dormir dans les pierres (2013), que parla del meu oncle, que era un sensesostre i va morir al carrer. Ella va venir a parlar amb mi perquè li va semblar que la manera com filmava la gent sense sostre els tornava la dignitat. Aquell dia em va explicar la seva història, que un conegut seu la va violar tres cops en la mateixa setmana. A França la idea de violació segueix sent la clàssica: un carreró fosc, de nit, un estrany... El 80% de violacions no són així, però no hi ha històries que reflecteixin aquesta discrepància.

Què la va portar a convertir la història en un documental?

La història era molt estranya. Ella havia tornat a quedar amb el seu violador. Els hi vaig explicar a algunes amigues, que em van dir que allò els havia passat a elles. No ho sabia i va ser un xoc per a mi, però no tant com que alguns dels meus amics homes em diguessin “si això és una violació, jo soc un violador”. I estem parlant de persones educades i amables, cineastes coneguts, no el tipus de gent que esperes que digui una cosa així. La diferència entre la reacció dels homes i la de les dones és el que em va decidir a fer la pel·lícula. També hi va influir que aleshores tenia una nena petita i pensava molt en els meus límits, en com no els posava en cap àmbit de la meva vida: professional, familiar, etc. Jo volia que la meva filla es convertís en una lluitadora, una dona feminista i forta, i m'adonava que, si ets dona, la societat t'anima a no posar límits en tu i acceptar sempre els dels altres, a ser més conscient de les seves necessitats que de les seves. I als homes, en canvi, els ensenyen a ser més agressius.

En quin sentit?

No sé com deu ser a Espanya, però a França el vocabulari de l'amor és semblant al de la guerra. A la classe de la meva filla hi havia tres nens que no paraven de pegar-li, i quan vaig anar a parlar amb la mestra ella em va dir que el problema era que els nens estaven “enamorats” de la meva filla i els havia de disculpar. I això ho va dir davant la meva filla, com si ella hagués d'acceptar-ho perquè ells l'estimaven. Quan algú que representa la societat diu una cosa així, no m'estranya que la violació acabi sent normalitzada. Aprenem a ser víctimes molt aviat.

Hi ha moltes maneres d'explicar la història de l'Ada, però va escollir fer-ho a través de catorze veus. Per què?

Una possibilitat hauria sigut que l'Ada expliqués la seva història davant la càmera. Però em preocupava tornar a reproduir la violència que va patir quan la van violar, que el públic reaccionés en contra seva qüestionant que tornés a veure el seu violador. Jo volia mostrar que no estava sola, que la seva història no era l'excepció, no que ella tornés a ser una víctima per culpa meva. I també volia parlar d'empatia i compassió, de com és de difícil posar-se en la pell d'algú que ha viscut un trauma com aquest, perquè ningú vol pensar que això et podria passar a tu. Ningú vol ser una víctima, així que ens inventem històries per creure que tot està bé i sentir-nos segurs. Volem pensar que no ens passarà res dolent perquè no ens ho mereixem. I ningú s'ho mereix, però aquestes coses passen. Vaig pensar que interpretar el seu paper ajudaria la gent a posar-se en la seva pell. I va funcionar, d'una manera estranya i sorprenent. Després de llegir en veu alta les paraules de l'Ada, tothom la comprenia molt millor i sentien cap a ella empatia i compassió.

Com va triar les persones que apareixen a la pel·lícula i quin mètode va seguir amb ells? Els feia aprendre tot el text?

No, perquè la majoria no són actors professionals. Hi ha policies, infermeres, doctors, advocats, prostituts, lingüistes, sociòlegs... No els podia demanar que s'aprenguessin 10 pàgines de text, i això que és una síntesi. La història de l'Ada és molt complexa, vaig necessitar tres anys d'entrevistes per entendre-la. Llavors vaig seleccionar 10 temes que m'interessaven de la història i vaig demanar-li que escrivís una pàgina per tema: els inicis de la seva vida sexual, la primera violació, el seu procés de negació... Volia començar amb la violació per qüestionar els clixés i representacions que tenim de la violació i després avançar. Per això vaig decidir que els primers capítols els llegissin actrius professionals, perquè l'espectador no estigués segur de si la persona que veia era l'Ada o no. I em vaig assegurar que les actrius no haguessin estat violades perquè no volia que fos traumàtic per a elles. Però més endavant sí que vaig buscar paral·lelismes: la dona que llegeix la part en què l'Ada va a la policia a denunciar la violació és una policia que va ser violada. De fet, ella és qui rep les denúncies de violació a la seva comissaria. Em va semblar que podria aportar alguna reflexió a aquesta part de la història.

Com va trobar les persones que apareixen al documental? Amb un tema tan delicat no es pot posar un anunci que digui “Es busquen violadors o persones que hagin estat violades per fer un documental”.

No, va ser un procés molt llarg. Hi surten dues de les meves millors amigues, però vam contactar amb 120 persones a través d'amics d'amics, associacions psiquiàtriques, la policia... Moltes vegades ni tan sols vaig voler saber la seva història personal, en tenia prou amb la seva reacció a la història de l'Ada. Així després són més naturals quan m'ho expliquen amb la càmera per primera vegada. I no va ser gens difícil que s'obrissin, en part perquè el rodatge va coincidir amb l'esclat del Me Too i tothom sentia la necessitat de parlar i expressar-se, fins i tot els homes.

Un dels moments més potents del documental és veure un home reflexionant i adonant-se que ha comès una violació.

Si hagués pogut, la meitat de la gent que apareix a la pel·lícula serien homes. Però si ja és difícil per a una dona parlar d'una violació, crec que encara és més difícil per a un home admetre que ha violat. Són paraules que no s'admeten de cap manera. Sempre pensem en els violadors com uns monstres, però no són monstres, són persones molt normals, la majoria d'ells amables i educats. I no ho volem acceptar, volem pensar en ells com a monstres. No vull minimitzar el seu crim ni que sembli que els disculpo, però és molt fàcil violar una persona. L'únic que has de fer és no mirar-la. Passa molt sovint: no el mires, no l'escoltes i ja està. Només calen 15 segons per arruïnar la seva vida. I la nostra societat no ens ensenya a parlar durant el sexe. Creiem que no és eròtic preguntar “puc posar aquí la mà” o dir “no em facis petons aquí”, però si és perillós no fer-ho podem prendre molt de mal. Després de veure la pel·lícula, homes de cultures molt diferents m'han vingut a dir que volen trucar a dones que van conèixer en el passat perquè potser les havien violat quan eren joves i inexperts.

A Espanya es va aprovar fa poc una llei per establir que el consentiment en una relació sexual només existeix quan es verbalitza afirmativament. “Només sí és sí”. Els detractors de la llei diuen que posa els homes en una posició vulnerable perquè es pot fer servir per atacar-los. Què n'opina?

Em sembla una llei molt bona. Jo estaria molt orgullosa si s'aprovés al meu país. No sé com és en català, però en francès i en anglès, si jo dic “Consento que vinguis a la meva festa” el que vull dir és que en realitat no vull que vinguis, però que si insisteixes pots venir. Crec que hauríem de deixar de parlar de consentiment i començar a parlar de desig. És terrible que algú consenti a fer l'amor amb tu. En canvi, si una dona diu “sí”, és que vol fer l'amor, que sent desig. I no és això el que volem sentir, que ens desitgen? Si no, no en diguis fer l'amor, és masturbar-se dins d'algú. No sé com una llei així podria fer mal als homes. És com quan a França es van decretar les vacances pagades i es va prohibir que els nens treballessin i la gent va dir que allò destruiria l'economia. I no només no ens va destruir, sinó que ens va fer més humans. I és pot dir “sí” de formes molt eròtiques, no ha de ser com firmar un contracte. Hi ha moltes formes de dir “sí”. Després de veure la pel·lícula, algunes persones m'han fet veure que ella no diu mai “no”. Però també hi ha moltes formes de dir que no. El 80% del nostre llenguatge és no verbal. I quan tot el teu cos diu “no” la persona que hi ha davant teu hauria de parar. Ningú vol fer l'amor amb algú que no es mou. Hauríem de deixar d'esperar que les dones diguin “no” i encoratjar-les més a dir “sí”.

Va ensenyar-li el documental a l'Ada? Com va reaccionar?

Sí, va ser la primera persona que va veure la pel·lícula acabada. La seva relació va anar canviant. Al principi va ser estrany per a ella veure les seves paraules en boca d'altres persones i com de vegades posaven l'èmfasi en frases que a ella no li semblaven importants. Però al final es va interessar molt per com la seva història feia emergir les històries d'altres persones. De fet, deia que els primers 20 minuts eren molt avorrits perquè eren la seva història, però que la resta li agradava. I al setembre, quan jo vaig deixar de presentar la pel·lícula, ella va prendre el meu lloc i ha començat a presentar-la, cosa que em sembla molt especial.