MEMÒRIA HISTÒRICA

Antifranquistes amb sotana

Un documental de Llúcia Oliva recupera el testimoni dels religiosos que van plantar cara a Franco

Esglésies assetjades amb metralletes i gossos, capellans apallissats i monges de clausura que, rere els murs del convent, imprimien la propaganda clandestina de sindicats i partits polítics antifranquistes. L’alta jerarquia de l’església catòlica es va aliar amb el franquisme, però hi va haver un grup de capellans que es van enfrontar als seus superiors i a Franco. Alguns d’aquests antifranquistes amb sotana van acabar a la presó de Zamora, destinada només a capellans. No es van doblegar. “O estaves amb el franquisme o estaves amb la democràcia i els drets humans”, diu un dels testimonis del documental Santuaris de l’antifranquisme, que es projectarà durant tot el gener als Cinemes Girona. “L’oposició antifranquista no s’hauria pogut organitzar sense l’Església, perquè era a les parròquies on sindicats i partits polítics podien reunir-se”, diu la periodista Llúcia Oliva, que ha dirigit el documental. “Crec que no s’ha reconegut prou tot el que van fer aquests religiosos. Es van arriscar i van treballar silenciosament per la llibertat i per la democràcia”, afegeix.

Oliva, que va treballar des del 1987 fins al 2009 a la televisió pública espanyola, s’ha passat dos anys investigant i reunint material per oferir el testimoni de les monges i els sacerdots que van acollir les persones perseguides per la policia franquista. L’accés als arxius no ha sigut fàcil. “Vaig trobar molta més transparència i va ser molt més fàcil accedir a la documentació el 1994 quan vaig fer per a TVE el documental Matar a Franco ”. A Santuaris de l’antifranquisme parlen dotze capellans i monges, cadascun d’ells amb la seva peculiar lluita contra la dictadura.

Capellans apallissats

Els capellans no només van obrir les portes de les seves parròquies sinó que també es van manifestar. Un dels arxius que sí que ha facilitat documentació a Oliva és el National Archives and Records Administration dels Estats Units. Allà guarden la carta que va enviar el cònsol dels Estats Units des de Madrid l’11 de maig del 1966. L’home estava colpit. Aquell dia, davant la catedral de Barcelona s’hi van congregar uns 130 capellans. Anaven tots amb sotana. “Els vaig dir que ningú es deixés la sotana, perquè es notés que érem capellans”, recorda el sacerdot, teòleg i escriptor Josep Dalmau al documental. Els sacerdots es volien manifestar contra les tortures que havien patit dos mesos abans els estudiants que havien participat a la Caputxinada. Abans de començar la manifestació, Dalmau va parlar amb un dels temibles germans Creix. Volia que es fes enrere: “ Paren esto o se la van a cargar”, li va dir el policia. Dalmau va decidir no deixar-se intimidar i els capellans van caminar fins la comissaria de la Via Laietana, on volien entregar una carta de protesta. Allà els esperaven, com descriu el cònsol nord-americà, una seixantena de policies. Els sacerdots no van marxar i els policies van començar la càrrega. El cònsol explica com els arrossegaven als carrerons per clavar-los cops de porra i puntades de peu. Dalmau i altres capellans van ser condemnats a un any de presó, però finalment els van indultar.

El règim franquista prohibia les reunions. L’únic lloc on podia reunir-se la gent era dins l’església. Per això, i com diu el títol del documental, es van convertir en “santuaris”. CCOO es va fundar el 1964 a la parròquia de Sant Medir i els sindicalistes van tenir la protecció del mossèn Josep Bigordà. Al documental es poden veure i escoltar els testimonis de molts altres que van decidir defensar els drets dels seus veïns. Entre el 9 i l’11 de març del 1965 els estudiants van crear el Sindicat d’Estudiants de la Universitat de Barcelona als Caputxins. El superior del convent, Joan Botam, es va enfrontar al governador civil d’aleshores, Antonio Ibáñez Freire.

Un altre mossèn que va plantar cara, des de la parròquia de Can Oriach de Sabadell, va ser Eduard Fornés. “Nosaltres estàvem amb el poble, com diu l’Evangeli”, diu a la càmera. La vida associativa d’aquest barri sabadellenc era molt rica i l’1 de maig els treballadors van fer una festa a Can Deu per celebrar el dia del treball. Quan tornaven a casa, a la via del tren els esperava la policia. Hi va haver una batalla campal i molts es van refugiar a l’església. “No vam deixar entrar la policia i ens van envoltar amb reflectors, gossos i metralletes durant la nit -explica Fornés-. Ens van tallar la llum i l’aigua. Una noia va patir un avortament perquè l’havien colpejat a la panxa. Finalment, la policia va entrar per diferents llocs alhora, perquè no en pogués sortir ningú, i van emmanillar la gent dins l’església”, diu.

La policia s’havia saltat tots els acords però tenien el permís del bisbe. A Fornés el van tancar a la presó de Zamora i, quan en va sortir, va abandonar el sacerdoci. Són moltes les històries que explica Santuaris de l’antifranquisme, realitzat per Miguel Mellado i que ha comptat amb la producció de la Fundació Periodisme Plural i la col·laboració de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació Carulla i el Grup Sant Jordi.

La directora es va interessar per la teologia de l’alliberament -una reflexió teològica que va començar a l’Amèrica Llatina després del Concili Vaticà II que denuncia l’opressió i busca una alternativa al capitalisme i a la mercantilització global- després de donar classes a la Universidad Centroamericana José Simeón Cañas (UCA) del Salvador: “La teologia de l’alliberament va coincidir amb un moviment de protesta a Espanya que denunciava que el franquisme era anticristià i reivindicava que s’havia de fer alguna cosa”, explica Oliva. A partir d’aquí, i amb el boca-orella, van anar sorgint testimonis.

Un d’aquests testimonis, el mossèn Lluís Hernández, ja no podrà veure el documental. Oliva li va fer l’última entrevista: “Hi havia una injustícia clara, uns drets i unes llibertats que s’havien de conquerir”, afirma Hernández al documental. Aquest mossèn va arribar el 1970 al barri de les Oliveres, a Santa Coloma de Gramenet, i va lluitar per millorar-ne les condicions. Va acabar fent-se del PSUC.

Més continguts de