Apoteosi final de sexe oral, culs i polèmica

Abdellatif Kechiche transforma Canes en una discoteca a la radical ‘Mektoub, my love: Intermezzo’

“Això està passant de veritat?”, es preguntaven molts espectadors dijous a la nit durant la projecció a Canes de Mektoub, my love: Intermezzo, una d’aquelles sessions que difícilment oblidaran els que van assistir-hi. El retorn d’Abdellatif Kechiche a la competició després de guanyar la Palma d’Or el 2013 amb La vida d’Adèle va ser igual d’apoteòsic, però si fa sis anys la crítica va elogiar en bloc la seva pel·lícula, ahir les postures es van polaritzar entre una majoria de crítics basculant entre la indignació i el desconcert, titllant la pel·lícula de sexista, avorrida i pornogràfica, i una minoria entusiasmada amb la radicalitat de la proposta i l’atreviment d’un director que porta al límit el seu cinema naturalista per filmar el desig, els cossos i l’hedonisme juvenil en l’escena de discoteca més llarga (tres hores!) de la història del cinema.

Però anem a pams. Mektoub, my love: Intermezzo és la segona part d’una trilogia que va començar amb Mektoub, my love: Canto uno -presentada al Festival de Venècia del 2017 i encara inèdita als cinemes-, on Kechiche feia un retrat coral d’un grup de joves francesos d’origen àrab a les acaballes d’un estiu del 1994 prenent el punt de vista de l’Amin, que acaba de deixar els estudis de medicina i està escrivint el guió d’una pel·lícula. Intermezzo continua la història allà on la deixava Canto uno, però sense a penes expandir-la, ja que història, el que se’n diu història, no en té. Kechiche redueix a la mínima expressió l’argument i construeix la pel·lícula essencialment a partir de dues escenes: una a la platja, on els personatges del film anterior coneixen una noia de París, i una altra a la discoteca, on durant tres hores els veiem beure, ballar i refregar els cossos en una coreografia nocturna que només interromp durant quinze minuts un èpic cunnilingus d’un dels nois a l’Ophélie, amiga de sempre de l’Amin i contrapunt sensual a la cara de peix bullit del noi. Una escena de sexe brut i urgent sense trampa ni cartró entre una noia empoderada i un noi entregat a la causa de satisfer-la. L’escena del festival.

Però el que va dividir la crítica no va ser el sexe explícit, sinó la longitud de les escenes i la fixació de la càmera amb el cos femení i concretament amb els culs de les actrius, principal motiu visual d’una pel·lícula en què el twerking mana a la pista de ball. La de Kechiche és una mirada hipermasculina i sexualitzada que no se n’amaga, però alhora transmet una visió alliberada i poderosa de les dones. Té mèrit que en ple 2019 un director a qui en el passat han acusat de voyeur i cossificador s’atreveixi a estrenar una pel·lícula així, però això mateix ens ha d’empènyer a anar més enllà i contemplar Intermezzo en la seva complexa i imperfecta glòria i, sobretot, com un film gairebé experimental que té molt en comú amb el cinema d’Albert Serra. El cineasta banyolí, per cert, va ser notícia ahir a Canes perquè Liberté va guanyar el premi especial del jurat de la secció Una Certa Mirada.

L’actitud de Kechiche tampoc ajuda a calmar els ànims. Ahir es va negar a contestar moltes preguntes a la roda de premsa i es va emprenyar quan li van preguntar per Ophélie Bau, l’actriu que interpreta l’Ophélie, que dijous va assistir a la gala però que no va aparèixer a la roda de premsa. El director va defensar la seva fixació pels culs (“els miro igual que els de les estàtues de París, que també en tenen, de culs”) i va anunciar que la tercera part de Mektoub seria “més convencional” i que potser remuntaria Intermezzo abans de l’arribada als cinemes “per incloure-hi més escenes”.

Stallone: “Vaig posar el pilot automàtic”

Sylvester Stallone va ser ahir a Canes per presentar l’última pel·lícula de la saga Rambo  Last blood). Però l’actor es va esplaiar parlant de tota la seva carrera, des d’aquell primer èxit de Rocky fa 43 anys. “Sabia que el meu físic em condicionaria. Vaig pensar: centra’t en alguna cosa. M’agrada la mitologia de l’home contra si mateix i el sistema i intento no sortir gaire del meu registre perquè hi ha gent que fa altres coses millor”, va confessar. Això va fer que als anys 80 i 90 “posés el pilot automàtic com a actor”. “Les pel·lícules es reservaven amb dos anys d’antelació i abans que te n’adonessis tenies vuit anys de porqueria”. També va fer broma amb la seva característica dicció, fruit d’un accident que va tenir de petit i que li va causar problemes en la parla. “Els directors no m’entenien. Vaig veure que era un problema quan Schwarzenegger em va preguntar quin accent tenia”. L’actor assegura que no pensa en retirar-se: “No s’ha de deixar de pegar mai”.

Més continguts de