FRIDAY I’M IN LOVE

Beyoncé, el millor espectacle del món

La cantant de Houston, Texas, publica ‘Homecoming’, un disc en directe i un documental que fixarà en la memòria col·lectiva els concerts que va oferir a Coachella tot just fa un any

Un repic de tambor ens posa en alerta. La percussionista pica i pica més fort i, finalment, fa sonar un xiulet. El públic, a punt d’assistir a un esdeveniment històric, crida embogit, amb la nòria dels Empire Polo Grounds al darrere. És el tret de sortida de més de dues hores de música i ball apoteòsiques: Homecoming, la fusió dels dos concerts que Beyoncé va oferir fa un any a Coachella, és molt probablement el millor espectacle que s’ha pogut veure en tota la història de la música pop.

En els primers 18 minuts que segueixen al toc de xiulet, Beyoncé ensenya l’envergadura del xou. Apareix vestida de faraona, escortada per la seva guàrdia pretoriana -el cos femení de ball, amb boines de panteres negres-, i l’escenari descobreix una graderia en forma de piràmide on dos centenars de músics i ballarins ho donaran tot durant les dues hores següents. El públic crida “Beychella!” i la mestra de cerimònies regala un inici trepidant: Crazy in love, Freedom i Formation, d’una seguida. Homecoming és ara un concert filmat i documental (a Netflix) i també un disc en directe amb quaranta cançons que obliga a redimensionar la figura de Beyoncé dins l’Olimp de la música popular. Perquè si bé abans ja regnava, el que ha fet ara és aprofundir en les seves arrels, omplir de significat cultural la seva obra i subratllar el caràcter col·lectiu de la seva música.

El leitmotiv de Homecoming són les HBCU, les universitats històricament afroamericanes que han permès l’accés dels negres estatunidencs a l’educació superior des dels temps de l’esclavitud fins als nostres dies. És per això que gairebé durant tot el concert Beyoncé i la seva troupe vesteixen dessuadores d’estil universitari -roses o grogues, segons el dia del concert- i que el so està reforçat amb els típics instruments d’una marching band universitària.

Beyoncé explica que somiava en estudiar en un d’aquests centres però que finalment Destiny’s Child va ser la seva escola. A través d’aquesta reivindicació i de cites de lluitadores i lluitadors pels drets civils, Beyoncé fa onejar dues banderes: la de la cultura afroamericana i la del feminisme. “La persona menys respectada a Amèrica és la dona negra”, diu el discurs de Malcolm X que trona pels altaveus, però durant el concert també hi ha cites de Maya Angelou i Nina Simone. En aquest context, les cançons de Knowles creixen i adquireixen nous i potents matisos.

No es pot deixar de banda, però, la música i el ball, que són, en definitiva, el múscul de l’espectacle. El so -reforçat per la banda de vent metall, corda i percussió- és imponent, i la producció de so espectacular. Les interpretacions vocals de Beyoncé són esplèndides; es mostra robusta, plena de soul i de gòspel, i fins i tot lírica en algun moment. La força del multitudinari cos de ball arrossega l’espectador a una mena de catarsi col·lectiva, accentuada per l’aposta de Beyoncé per la diferència: “Volia que totes les persones que han sigut rebutjades alguna vegada pel seu aspecte físic se sentissin a gust a l’escenari i ho petessin”, diu, i a fe de Déu que ho peten.

De fet, el grup és clau per a l’espectacle; no només perquè enllaça coreografies sense parar amb una seqüenciació que fa que el ritme mai decaigui, sinó perquè fa la sensació que cadascun dels membres es creu veritablement el que està transmetent. Aquest sentiment de comunitat es fa palès al documental, on veiem els assajos i el procés de creació del xou durant uns mesos en què Beyoncé també es mostra pròxima i vulnerable: surt de l’embaràs dels seus bessons i ha de baixar de pes, perquè ha arribat a pesar 90 quilos. De fet, si alguna cosa falta a Homecoming és encara més metratge del que ens mostra l’estrella com una persona de carn i ossos. Hi surten Jay Z i les Destiny’s Child, però es troben a faltar J Balvin, que surt al disc cantant Mi gente, i la veu de Solange, que surt a ballar però que no sentim cantar. Petits detalls que no enterboleixen el que resulta fonamental, que és que Knowles ha llançat al mainstream una idea potent: abans que estrella del pop, Beyoncé és dona i és negra.

Més continguts de