Bryn Terfel, un comunicador de carisma irresistible
"Tot just començat el concert, va atrapar el públic per no deixar-lo escapar més"
BarcelonaBryn Terfel PALAU DE LA MÚSICA 6 D’ABRIL
Bryn Terfel és un comunicador d’una eloqüència difícil de resistir. Aquesta virtut capital la va palesar no només amb la bonhomia amb què es va adreçar al públic, sinó, sobretot, amb la manera que té de crear en cada ària i en cada cançó tot un món, entrant en situació i en caràcter només en un nanosegon, per molt distants que siguin els estils. Per aconseguir-ho, a banda d’una veu que, tot i haver perdut esmalt, segueix impactant, Terfel juga com pocs amb el text, gràcies a una dicció d’una claredat màxima en tots els idiomes, que li permet acolorir, accentuar i donar la inflexió més punyent a cada paraula.
El concert amb el qual es va retrobar amb Barcelona uns llargs -massa llargs- 17 anys després del darrer recital al Liceu va ser un tast variat de les millors qualitats de Terfel, amb obres i papers que ha interpretat força, poc o gens. Entre aquests, Mefistofele, amb el qual, ja tot just començat el concert, va atrapar el públic per no deixar-lo escapar més. La força demoníaca (i el xiulet poderós) van donar pas a un Falstaff bigger than life, panxa falsa inclosa. Un dels cims de la vetllada, tanmateix, va ser l’escena final de Die Walküre, d’una emoció a flor de pell en el comiat de Wotan a la filla i una autoritat incontestable en la invocació del foc màgic, mentre que no gaire enrere va quedar l’agonia escruixidora de Borís Godunov. El salt a Broadway no va fer abaixar la guàrdia al baix-baríton gal·lès, amb un sedós Some enchanted evening i un histriònic If I were a rich man. Còmplice habitual de Terfel, Gareth Jones pertany a aquesta estirp de directors fidels al divo de torn que fan poc més que garantir la quadratura, en aquest cas d’una discreta Orquestra Gulbenkian i uns disciplinats Orfeó Català i Cor Jove. Ja sabem que tothom venia a escoltar Terfel, però tampoc cal evidenciar el caràcter de farciment de la resta del programa, a banda que Boito, Verdi, Wagner i Mussorgski requerien acompanyaments menys plans.
