Buika canta des de “la llibertat i el desordre”

BarcelonaConcha Buika (Palma, 1972) revisa l’agenda. “Aquesta setmana he estat a Polònia, a Portugal i ara a Barcelona. I després a Viena i Amsterdam”, diu. En uns llocs hi actua, i en d’altres hi fa promoció del disc Vivir sin miedo (Warner, 2015). Tot plegat dins d’una gira que passarà pel Palau de la Música el 7 de novembre. “Aquesta professió et separa molt de la gent. Viatjo cada dos dies, i així és complicat tenir amistats convencionals”, explica Buika, que quan no volta pel món viu a Miami. “És una ciutat on no hi ha hivern i que influeix i afecta molt la meva música, perquè la llum i l’entorn són fonamentals per als compositors. Viure en un edifici davant del mar des d’on veus la migració dels ocells i com corren les tempestes m’ha influenciat moltíssim. A més, a Florida la presència animal és molt forta, i això dóna molta energia”, diu.

A Miami ha enllestit un disc produït pel suec Martin Terefe i amb col·laboracions de Jason Mraz, Potito i Meshell Ndegeocello. Vivir sin miedo manté les constants artístiques de Buika, però aquesta vegada amb un accent més jamaicà. “Sí, té un so més dub i reggae, però també hi ha rumba. És molt eclèctic, com tot el que faig, perquè els meus discos són com un calaix de sastre. I és que és així com em sento: no tinc una identitat definida, sinó que tinc colors i sabors de tot el món. En els últims anys he fet quatre gires mudials; per tant, quina música hauria de fer? Música universal, perquè així és com sóc jo. Ja no tenim l’obligació de sentir-nos estrictament i profundament locals únicament. Tots som més universals del que ens pensem”, diu la cantant mallorquina.

Buika defineix Vivir sin miedo com un disc sorgit de “la llibertat i el desordre, un sentiment que quan no hi ha danys col·laterals és molt divertit”. “Quan sóc a l’estudi tota sola amb l’ampolleta de rom no hi ha danys col·laterals”, afegeix una artista que es considera “un soldat que transmet un missatge” que rep no sap d’on. “De les muses”, diu abans de trobar una analogia si més no sorprenent. “Sun Ra deia que Space is the place, i que els músics vénen del planeta Sirius. Jo estic convençuda que tenia raó. Sóc un canal obert que rep una informació, la descodifica i després cadascú la rep d’una manera”, afegeix.

Aromes flamenques, africanes i caribenyes sovintegen en una desena de cançons que tenen un mateix origen: “Nosaltres fem servir el sistema primitiu. Anem al principi de la música: els tambors i la veu. I a partir d’aquí anem fent, tirant cap a l’Àfrica, cap al Carib o cap a Andalusia”. Ja ho diuen, que al principi va ser el ritme.

Quan la Buika del 2015 mira enrere somriu i agafa aire per explicar per a què serveix la música. “Amb mi la música ha fet una miraculosa transformació. Jo era un animal selvàtic i salvatge, i això era guapo perquè tenia molta energia i molta potència. Però la potència sense control, sense educació i sense elegància no serveix de res, perquè amb el material amb què podries construir coses guapes acabes construint destrucció. Vaig ser una nina rebel, descontrolada, desmesurada, i la música em va reconduir i em va ajudar a canviar mentides per creacions, crits per melodies”, assegura.

Una obra sobre Julia Pastrana

Buika té l’agenda farcida de concerts, però també hi ha espai per a noves aventures, com la participació en una obra sobre Julia Pastrana, “una mena d’òpera” del col·lectiu artístic Apparatjik format per Terefe, Guy Berryman (Coldplay), Magne Furuholmen (a-Ha) i Jonas Bjerre (Mew). És un homenatge a Julia Pastrana, una mezzosoprano mexicana del segle XIX que patia hirsutisme i va morir amb 26 anys. “Era fantàstica, però la van tractar com un animal”, recorda Buika.