DANSA

La CND s’examina al Liceu amb ‘Don Quixot’

José Carlos Martínez signa l’espectacle amb el qual la companyia va tornar al repertori clàssic

Quan el ballarí estrella de l’Òpera de París, José Carlos Martínez, va assumir l’any 2011 la direcció artística de la la Compañía Nacional de Danza (CND) tenia clar que volia obrir-la de nou al repertori clàssic, sense oblidar l’avantguarda. Amb la producció de Don Quixot, estrenada l’any 2015 i que ara inaugura temporada al Gran Teatre del Liceu, van superar les reticències i dubtes que hi havia dins i fora de la companyia. Fins i tot tenen ja entre mans un Trencanous que s’estrenarà al Teatro Real de Madrid -mentre que Don Quixot ho va haver de fer al Teatro de la Zarzuela-. Era el primer muntatge clàssic que posaven en escena en 28 anys. Fins ara ja n’han fet 55 funcions en diversos països.

Martínez volia fer una versió que respectés la tradició però que alhora espremés les possibilitats dels ballarins actuals i s’adaptés als gustos contemporanis: “Amb més dinamisme”, resumeix. El seu referent visual és cinematogràfic: “No hi ha dos solistes i un cos de ball al darrere sinó que es poden veure diferents accions alhora sense que distreguin l’acció principal. Li hem donat més vida sense transformar el llibret”, assegura. Algunes escenes concretes les ha modificat, com per exemple el paper del Quixot, a qui ha donat més profunditat i pes narratiu, a més de la possibilitat de ballar amb Dulcinea. L’escenografia també barreja els telons clàssics pintats, però juga en el segon acte amb un escenari molt més net i màgic.

José Carlos Martínez firma la coreografia però admet que es basa en el clàssic de Marius Petipa i en les versions que ell ha ballat, la més teatral i espontània de Barixnikov, i sobretot la que li surt de manera més natural, la de Nuréiev que va ballar “forçosament durant anys” a París. “Fem el Don Quixot que hauria somiat fer Marius Petipa”, afirma, remarcant la formació específica que han rebut els ballarins, per exemple, per utilitzar el mantó. “Ell va venir a Espanya, va veure el folklore del país - seguiriyas, boleros, fandangos...- i va intentar plasmar-lo amb ballarins russos. A més, ja sabem que els ballets es transmetien oralment i és difícil saber com eren exactament. Crec que respectem la idea del que volia fer”, defensa.

La Compañía Nacional de Danza -que avui està formada per 50 ballarins, tot i que segueix sense tenir una seu estable- desembarca al Liceu amb cinc funcions d’avui a diumenge. S’hi podran veure tres repartiments “molt diferents”, entre els quals hi ha des dels ballarins principals (Cristina Casa i Anthony Pina com a Quiteria i Basilio) fins als solistes més joves de la casa (Haruhi Otani amb Ángel García, per a qui serà la segona funció de Don Quixot ). “M’agrada cultivar que cada ballarí sigui diferent. Així l’obra no és mai igual”, diu el director, que assegura que l’espectacle ha evolucionat des que es va veure fa dos anys al Teatre-Audiotri de Sant Cugat, un dels seus teatres afins de l’Estat.