MÚSICA

Cançons de guerra i dolor amb Lagartija Nick i Refree & Lina

La tensió tràgica domina la tercera jornada del Mercat de Música Viva de Vic

La guerra i el dolor van planar ahir pel Mercat de Música Viva de Vic. D’una banda amb l’espectacle Los cielos cabizbajos,del grup de Granada Lagartija Nick, un homenatge a les ciutats arrasades pels bombardejos aeris. De l’altra, amb l’estrena a Catalunya del duo de Raül Fernández, Refree, i la cantant portuguesa Lina, que arriba amb una posada en escena entre penombres, i ella vestida amb una parca negra i sabatilles esportives. Tot plegat semblava una invitació a una vetlla, i així va respondre el públic: silenciós, solemne, fins a l’esclat final de l’ovació després de la interpretació d’ Ave Maria Fadista.

El to és semblant al que Refree i Rosalía van aconseguir a Los Ángeles (també de temàtica luctuosa), però aquí amb Lina viatjant al cor del fado mitjançant cançons de la llegendària Amália Rodrigues, i Refree al piano i l’electrònica en comptes de la guitarra. És una aproximació experimental al fado, però sense la intenció de desconstruir-lo. La seguretat que dona tenir una veu de soprano poderosa i expressiva fa que Lina pugui esprémer el sentiment tràgic del fado sense patir, i alhora pot dialogar lliurement amb el que proposa Refree. Ell, amb criteri, treballa sempre a favor de la veu, mai la tapa. El resultat és colpidor, sobretot en peces com Cuidei que tinha morrido, Foi Deus i una Fado menor en què ella canta el lament “ Todos os dias te espero / todos os dias me faltas ” mentre ell l’embolcalla amb una sonoritat d’harmònium que culmina en una coda en què ressona l’espectre de The Velvet Underground. Tanmateix, la proposta també funciona quan el fado rep un tractament menys experimental; no podia ser d’una altra manera amb un material com el d’Amália Rodrigues i una veu com la de Lina.

Una estona abans Lagartija Nick, l’Ensemble del Conservatori del Liceu i el cor de cambra ARSinNOVA van desplegar un rèquiem de pena i ràbia per “les poblacions civils” devastades pels bombardejos. Los cielos cabizbajos era un projecte de Jesús Arias, germà del líder de Lagartija Nick, Antonio Arias. Jesús va morir fa quatre anys, i ha sigut el germà qui ha tirat endavant un poema simfònic d’altíssima càrrega emocional, tant personal com col·lectiva. La plasmació en directe, encara amb algun desajust menor, remou èpiques que Lagartija Nick ja van transitar a Omega i, tot i que plantegen un combat en què el dispositiu rock sovint es menja la corda de l’ ensemble, també hi ha grans moments com el diàleg de violí i trombó en el fragment de Guernica.

Un concert amb auriculars

El Mercat de Música Viva acaba avui amb les actuacions gratuïtes a la plaça Major i el Sucre. Tanmateix, els concerts lligats a l’activitat professional al voltant de L’Atlàntida van finalitzar divendres després de tres jornades en què els artistes han viscut la part més prosaica de la música: tocar sabent que entre el públic hi ha programadors de concerts. A l’oficina de management de Nico Roig estaven prou contents amb la rebuda que ha tingut un dels projectes més singulars vistos a Vic. El públic del concert de Roig, unes seixanta persones, s’asseu envoltant els músics i escolta la música a través d’uns auriculars amb regulador de volum: cada espectador pot decidir a quin volum vol escoltar la música, la qual cosa trenca una de les convencions dels concerts. Aparentment semblen condicions d’aïllament, però a la pràctica es reforça la socialització perquè en tot moment es té la sensació de participar en una experiència col·lectiva reforçada per la disposició escènica. A més, el que s’escolta són cançons, algunes de noves, que Roig interpreta amb Meritxell Neddermann, Cote Fournier i el duo Tarta Relena entre la tendresa i la ràbia.

Vic també ha sigut testimoni de noves aventures de vells coneguts, com ara Hijos del Trueno, una revetlla rockera i rumbera cuinada per antics components de Tarántula, Manos de Topo i Surfing Sirles. Pendents de debutar amb un àlbum al novembre, en directe busquen un públic còmplice d’una proposta que tan aviat aplica el ventilador rumbero a l’ Homenatge a Teresa d’Ovidi Montllor com regira i dessacralitza el My sweet Lord de George Harrison. Tot plegat dirigit per Vicente Leone (exTarántula), un cantant ultracarismàtic capaç d’hipnotitzar des de darrere d’un faristol i alhora transmetre la sensació que voldria estar a qualsevol lloc abans que cantant dalt d’un escenari.

Més continguts de