Canes xiula el suïcidi de Van Sant i McConaughey

Nanni Moretti explora la crisi familiar d’una directora en l’emotiva ‘Mia madre’

Guanyar una Palma d’Or no atorga immunitat eterna al Festival de Canes. Gus Van Sant, que la va conquerir el 2003 per Elephant, va rebre de valent en la presentació del seu nou treball, The sea of trees. Xiulets, cops de peu, insults al director... La premsa acreditada va perdre els papers amb la pel·lícula. El pitjor és que la indignació estava justificada: Van Sant toca fons amb un melodrama lacrimogen que ni tan sols aixeca el vol amb l’esforçada interpretació de Matthew McConaughey.

I això que, sobre el paper, The sea of trees ho tenia tot per unir en una sola pel·lícula els dos vessants de la carrera de Van Sant: el cineasta arriscat i sublim de Last days i l’artífex de sòlids melodrames convencionals com Milk i L’indomable Will Hunting. McConaughey hi interpreta un home torturat que viatja al Japó per posar fi a la seva vida al bosc d’Aokigahara, el destí favorit dels suïcides japonesos -un centenar de casos cada any-, però es veu obligat a posposar la sortida d’escena per ajudar un suïcida penedit i ferit (Ken Watanabe) que no troba el camí de sortida del bosc.

Fins aquí, res a objectar; els filets de llum que travessen les branques, els cartells per dissuadir els suïcides i els cadàvers que apareixen pel camí dibuixen un escenari tan bell com grotesc. Però a mesura que la història avança, Van Sant s’endinsa matusserament en el territori del thriller de supervivència alhora que una sèrie de flash-backs apunten l’origen del desig de mort del protagonista en el seu matrimoni convuls. I en el tram final, una traca de cursileria i efectisme dramàtic rematada per un desenllaç digne del Paulo Coelho més místic obliguen a revisar els crèdits de la cinta per assegurar-se que Gus Van Sant és realment qui la dirigeix.

Tot es conjura perquè The sea of trees sigui la pitjor pel·lícula del director: els recargolats girs del guió, la deriva pseudomàgica que pren la història en un determinant moment, la poca gràcia de Van Sant a l’hora de narrar la part del relat en clau de survival... Només se salva el monòleg confessional de McConaughey i algun dels flash-backs amb la seva dona (Naomi Watts). No hi ha explicació per a l’harakiri de Van Sant, però encara menys per programar-la en competició oficial.

Les neurosis del cineasta

La decepció de Van Sant va ser compensada per l’emocionant Mia madre, el retorn d’un altre guanyador de la Palma d’Or, Nanni Moretti, a la quinta essència del seu cinema: introspecció, humanitat i humor. L’autor de Caro diario torna a passejar per la pantalla les seves neurosis de cineasta en crisi, però aquesta vegada amb un alter ego en clau femenina que interpreta Margherita Buy, que enmig d’un rodatge complicat es veu obligada a enfrontar-se a una ruptura sentimental, un actor nord-americà (John Turturro) amb tics de prima donna i la malaltia terminal de la seva mare. Moretti es reserva un paper secundari al film: el germà de la directora, que posa la feina en un segon pla per estar-se a prop de la mare a l’hospital. Sense enarborar banderes ni consignes, per cert, Mia madre dóna una lliçó de feminisme en el seu tractament dels rols de gènere.

Com en algunes de les seves obres anteriors, Moretti salpebra la narració amb petites fantasies, records i somnis, fugues oníriques de regust fellinià que perfilen els dubtes i les pors de la protagonista. “El temps de la pel·lícula es correspon amb l’estat emocional de la Margherita”, va explicar ahir. Tampoc hi falta l’humor, sobretot quan apareix en pantalla un Turturro que es presta a la caricatura de l’actor amb poca memòria per als diàlegs. Ara bé, Moretti també sap deixar l’ego a banda i encaixar cops: el seu retrat del món del cinema assenyala l’actitud dictatorial i sovint incomprensible del cineasta que acaba traslladant les seves inseguretats al plató. A diferència de tantes pel·lícules sobre directors, Mia madre no converteix la protagonista en una figura heroica o tràgica; més aviat en un ésser humà amb els seus problemes i dubtes, una persona fràgil i imperfecta, però real.

El cinema social només apareix a la pel·lícula fictícia, sobre una fàbrica revoltada, que està dirigint la protagonista. Com apuntava ahir Moretti, la seva màxima preocupació eren “les emocions” dels personatges. Quan escrivia el guió, “el que sentia era massa fort per deixar-se envair pel que passava al món”. A Mia madre, no cal dir-ho, hi ha molta autobiografia del director, que va perdre la seva mare fa uns anys. És un treball tan sentit com L’habitació del fill, però amb els sentiments més continguts, una mirada madura sobre la pèrdua i una agredolça barreja de comèdia i drama. Potser no som al davant d’una obra mestra favorita a la Palma d’Or, però sí d’una pel·lícula capaç de fer-nos riure, plorar i recordar el valor d’estimar. Que no és poca cosa.

‘Amy’, la tragèdia d’una cantant de jazz

Estrenat fora de competició, el documental Amy dibuixa amb esgarrifosa precisió el viatge d’Amy Winehouse de jove, talentosa i llenguallarga cantant de jazz a víctima de les drogues, l’alcohol, la fama i, especialment, les males companyies. Una d’elles, el nòvio i company de fatigues narcòtiques; l’altra, un pare més preocupat per alimentar la maquinària de l’èxit que per la salut de la seva filla. Asif Kapadia té accés a un extens material d’arxiu i enregistraments domèstics que mostren la continuïtat absoluta entre el personatge privat i la figura pública. El resultat és un documental impactant, una exhaustiva immersió en Winehouse que es recrea en la tragèdia personal -sense parar-se a pensar si s’està violant la intimitat d’algú- però que commou més quan s’acosta a la tendra innocència juvenil de la cantant.

Més continguts de