Música

Carles Viarnès: "Camarón és un dels meus màxims referents musicals"

El pianista versiona 'La leyenda del tiempo', a més de La Casa Azul i El Petit de Cal Eril, a 'Ecos'

El pianista i compositor Carles Viarnès (Igualada, 1975) és un dels músics més interessants del país, de sòlida formació clàssica i agosarada actitud contemporània, tant en solitari com en col·laboracions tan estimulants com les que fa amb l'artista visual Alba Corral. La pandèmia va tallar el recorregut de l'àlbum Nun (2019), però al principi del confinament, abans que la feina com a professor del Conservatori d'Igualada l'absorbís telemàticament, Viarnès va trobar temps per enregistrar Ecos (BankRobber, 2020), un EP amb tres versions que són tres meravelles: La leyenda del tiempo, de Camarón; Podría ser peor, de La Casa Azul, i Pols, d'El Petit de Cal Eril.

On estàs passant el confinament?

A casa, al peu de Montserrat, a la zona de Collbató. Sempre estàvem pensant si havíem de marxar, perquè és una casa vella, i anar a un pis on tot és més fàcil i no s'espatllen tant les coses, i ara en aquest confinament ens hem tornat a enamorar de casa. I molt agraïts.

Quina és la història d' Ecos? ¿Són enregistraments fets a casa aquests dies de confinament?

Sí. Els primers dies de confinament hi havia com un buit, i vaig estar tocant bastant el piano. La primera versió que va sortir va ser la de La Casa Azul [ Podría ser peor], perquè a casa sona bastant perquè l'escolten els nanos i em va fer gràcia. I després ja em vaig animar amb les altres. Van ser aquells dies que encara no treballava tot el dia... perquè després he patit bastant el teletreball com a professor del conservatori.

¿Has descobert que el teletreball es pot convertir en teleesclavatge?

Sí, completament, perquè en el fons no pots desconnectar mai. Són jornades llarguíssimes, tens els fills a casa, la concentració és diferent. Si s'acostumen al teletreball, ens tindran esclavitzats. Han trobat un filó aquí... Caldrà saber posar-hi els límits.

Per què vas triar La leyenda del tiempo ?

Camarón és un dels meus màxims referents musicals. Vaig estar una bona temporada fent una immersió total en Camarón. Quan jo tenia uns 20 anys, m'hi vaig sentir molt identificat i em ressonava molt. M'agrada molt com diu les coses, com les expressa. Amb el temps he vist que a mi m'agrada la música de compositors i d'intèrprets que et trasbalsen. I vaig entendre que aquesta és la clau. M'agraden molts estils diferents; era un estudiant de clàssica i m'agradaven tant compositors de clàssica i de contemporània com artistes com Camarón, però no hi trobava el nexe d'unió. Primer pensava que era l'harmonia, els acords que fan servir, però després he vist que no era això sinó com diuen les coses. M'encanta escoltar Richard Strauss i després Camarón i després Jimi Hendrix.

¿ Podría ser peor l'abordes des del romanticisme?

El Guille Milkyway és un romàntic. Estèticament no hi combrego gaire, però amb l'essència sí que hi trobo una connexió. És com molt dramàtic, i li surt un deix molt profund. El vaig conèixer fa temps. Vaig veure l'anunci d'algú que es venia un pianet Hornet, i m'hi vaig posar en contacte. Jo no sabia qui era ell, ni havia sentit mai la seva música, però vaig anar al seu estudi i vam estar tres o quatre hores xerrant i súper a gust; per tant, encara que estèticament estiguem allunyats, sí que hi ha una manera de mirar-se les coses comuna.

El que fas a La leyenda del tiempo inevitablement et porta a Granados i Albéniz, músiques de principis del segle XX. De fet, és un viatge d'anada i tornada en el temps.

Sí. El meu estil sí que agafa molt de començaments del segle XX, de l'impressionisme, del so de Mompou. Sí, té una cosa així dins del minimalisme, però no el minimalisme dels anys setanta de Philip Glass o Steve Reich, sinó un minimalisme més suau.

I en la versió d'El Petit de Cal Eril és on respectes més l'esperit de l'original?

Jo crec que sí. És la menys transformada. He canviat alguns patrons rítmics, però és que la cançó original ja és així com etèria i màgica. Amb les altres també hi ha aquest fons eteri, màgic i còsmic, però està més dissimulat. La leyenda del tiempo original, si l'escoltes de prop, hi ha la bateria i un sintetizador, els tempos són ràpids, i tot plegat et podria semblar que és una cosa molt eufòrica, però en el fons és molt de somni. Bé, la lletra de García Lorca ja ho diu [" El sueño va sobre el tiempo / flotando como un velero"]. És com molt del més enllà. I el mateix passa amb la cançó de La Casa Azul, que l'embolcall és techno però hi ha una cosa com màgica, de somni. Ara, amb El Petit de Cal Eril ja és així de mena, des del principi, i per tant no l'hi he canviat l'estètica.

El Joan Pons, d'El Petit de Cal Eril, el coneixes prou bé.

Sí, de fet he tocat amb El Petit de Cal Eril de substitut del teclista i d'un guitarra. He fet com set o vuit concerts amb ells.

Parlant de concerts. Al juny d'aquest any tenies la presentació al Sónar del disc Nun, que vas publicar a finals del 2019.

Sí, era la presentació de Nun...

Com que el Sónar no es farà fins al 2021, ¿tens alguna altra previsió de concert?

Jo no visc dels concerts. Això per a mi és un alleujament. Tampoc vaig a buscar bolos ni publico música per guanyar-me la vida, la qual cosa em dona molta llibertat, molta independència i molta calma d'esperit també, perquè la meva feina és fer de professor. Alhora, les classes no em deixen temps per poder cultivar la composició i la interpretació tant com voldria. Bé, és un equilibri que porto des de fa ja molts anys. Per tant, els meus plans no sé quins seran. Espero que es pugui fer música com s'ha fet sempre des de fa segles: que hi hagi una comunió, que es pugui compartir música amb un escenari i un aforament sostenible i proporcional. Sempre he tingut aquest tipus d'aforament, no he tocat mai davant de mil persones. Però sí que l'últim concert que vaig fer, que va ser a Porqueres, al costat de Banyoles, va ser molt bonic perquè igual érem 40 o 50 persones, tothom a prop i ben junts. A mi m'agradaria poder tornar a això, si pogués ser.

Aquest format de concert trigarà una mica.

Sí, no ho sé... Jo he fet concerts amb la gent lluny i és diferent, no els disfruto tant. No ho sé, tampoc vull fer plans ni crear expectatives. Espero que passi un temps perquè comencem a veure més clares les coses.

El Palau de la Música està preparant per a aquest estiu recitals de piano i de formacions de cambra petites, i el propòsit és programar músics locals. ¿És el camí que han de prendre les institucions, sobretot en els pròxims mesos, donar suport als músics locals?

És que això acabarà sent així. Diria que la gent ja comença a ser conscient que el que hi havia fins ara tot plegat era una bestiesa. No sé a partir de quin moment va ser d'aquella manera, però no té cap sentit. Als anys setanta i vuitanta hi havia menys grups que podien fer coses extraordinàries perquè no tothom tenia els mitjans. Però avui en dia hi ha molta gent que té els mitjans i són aquí, al costat de casa. El que no concebo és que havent-hi gent boníssima aquí, i que es passen anys i potser dècades picant pedra, no tinguin un reconeixement. Ara em ve al cap l'Alba Corral, que precisament serà l'artista visual convidada del Palau de la Música: s'ha passat quinze anys a l'underground de Barcelona picant pedra i fent tot de feines per arribar a finals de mes, i és una artista extraordinària. Fins que no l'han cridat de tot Europa aquí no li han fet cas. I agraeixo el reconeixement que li fa el Palau perquè ja era hora que les institucions ho fessin. Ara hi ha molta gent boníssima aquí per poder tenir un escenari musical de qualitat per programar-la.

¿La pandèmia i la crisi creus que afectaran d'alguna manera la teva música?

No hi he pensat, però no crec que l'afectin gaire en cap sentit. Sempre he estat de tempos lents, d'un confinament espiritual. He anat molt a la meva i sense estar dins del business. En el fons, segueixo els meus tempos i dubto molt que em condicioni gaire. De tota manera, aquestes tres cançons que he tret com a divertimento són un reflex d'un estar a casa remenant sense pressa, fluint. No ho sé. Tinc idees de cara a fer nova música, però no veig que tinguin res a veure amb el confinament o la pandèmia.