Carme Riera: “A Catalunya vivim un molt bon moment literari però no tenim lectors”

BarcelonaCarme Riera (Palma, 1948) dona veu a una detectiu jove, separada, moderna i urbanita a Venjaré la teva mort (Edicions 62 / Alfaguara). Riera ha tocat pràcticament totes les tecles, des de la novel·la històrica fins a la infantil, passant pel gènere epistolar, i ha tingut molts registres, alguns de més lírics i introspectius i d’altres de més irònics. El repte, en la seva última novel·la, ha sigut distanciar-se i cedir la paraula a una dona que no té res a veure amb ella. Riera es va donar conèixer el 1975 amb Te deix, amor, la mar com a penyora. És la vuitena dona que té un seient a la RAE en els seus 300 anys d’història i li han donat multitud de premis, entre els quals el Premi Nacional de Cultura i el Premio Nacional de las Letras Españolas.

Aquesta és la seva tercera incursió en la novel·la negra. Què l’atrau del gènere?

La novel·la negra és la novel·la dels nostres temps perquè implica una crítica social que em sembla absolutament necessària. La literatura ha de servir per defensar allò en què creus. La violència de gènere, la pedofília i la corrupció són drames molt actuals.

Qui desperta més l’empatia de la detectiu protagonista, l’Elena Martínez, és el personatge més vulnerable, una nena xinesa adoptada.

Sí, l’afecta sobretot la indefensió dels més petits. Més que empatia és un afecte que fa que busqui el culpable i s’equivoqui. El fet que s’equivoqui també fa que pugui escriure. Ella és la narradora i jo em distancio.

La protagonista, fins i tot, fa un curs d’escriptura a l’Ateneu. És una novel·la molt barcelonina.

Sí, és la primera vegada que faig una novel·la només barcelonina. Fins i tot l’Elena és del meu barri, de Sarrià. No hi ha cap referència a Mallorca, només les ensaïmades [diu somrient].

No hi ha el seu punt de vista?

No. És una noia més jove que jo, ha viscut altres experiències, no és d’aquí -és d’origen gallec- i és filla d’un guàrdia civil -el meu pare estava a l’oposició antifranquista-. No té res a veure amb mi. Ni tan sols parla com jo. Però era important per la versemblança del personatge: l’havia de deixar anar. No soc responsable del que diu.

Recupera la policia Manuela Vázquez. En una conversa amb el seu cap, parlen de la violència de gènere i ell li resta importància. Quan Vázquez el critica, el comissari diu que en comptes de dir “ zorras ” dirà “gatetes”.

Sí, que és molt pitjor. És cert que molts homes diuen que les dones que denuncien violència de gènere menteixen. I, fins i tot, empren aquesta paraula: zorra. I el policia diu “gatetes”, que és més terrible. Quan empres un diminutiu és encara més denigratori i més humiliant.

La detectiu no parla de forma políticament correcta.

Exactament. Al final no podrem dir res. És un dels aspectes que apareixen al text amb intenció. Crec que la gent que llegeix és molt més intel·ligent i no es queda amb la primera crosta del text. No resoldrem res traient del diccionari certes paraules perquè el problema és a la societat.

Ha aconseguit coses que poques escriptores han aconseguit: el Premio Nacional de las Letras, és membre de la Real Academia Española...

No fa ni cent anys que vam aconseguir votar. Si penses en tot el que hem fet, és extraordinari. I la nostra és una revolució inclusiva. Ens han donat garrotades però nosaltres no hem fet servir la força sinó la paraula i la raó. Però encara falta molt.

Hi ha textos feministes de principis del segle XX més moderns que alguns d’actuals. ¿Considera que els discursos ara són menys agosarats?

El discurs és el que menys importa, el que importa és l’acció. Per això va ser tan important la vaga de l’altre dia [el 8-M] i sortir al carrer de manera massiva. No estic d’acord amb el discurs feminista que deia que no hi havia d’haver homes. Hi han de ser, han de ser els nostres aliats perquè si no ho tindrem molt més difícil. Els hem de conscienciar. Ja hi ha hagut canvis. El divorci o l’avortament van venir amb la Transició. I ara es comparteixen molt més les tasques domèstiques. El problema, i on hem d’avançar més, és en els llocs decisoris. Les paraules són molt importants, maten i donen vida, però també se les emporta el vent.

Què pot fer la literatura per canviar la societat i fer-la menys masclista?

Crec que el que pot fer la literatura és fonamental, encara que sigui a poquet a poquet. Una novel·la masclista ara seria impensable, i si algú la llegeix, és per condemnar-la.

Però les actituds masclistes persisteixen. Mario Vargas Llosa escrivia en un article d’opinió a El País que el feminisme és enemic de la literatura.

Deu estar tret del context. No ho pot dir això. La seva agent literària va ser la Carmen Balcells, que representava una lluita enorme per la igualtat de les dones i per la defensa dels seus drets. ¿El femenisme enemic de la literatura? No hi estic d’acord. Tot el contrari.

A vegades ha criticat l’etiqueta “literatura feminista”.

El que dic és que soc una dona feminista, no una escriptora feminista. Em sembla més important ser una dona feminista que una escriptora feminista.

Què és per a vostè una escriptora feminista?

Una escriptora militant, com podria ser un escriptor de dretes, falangista o marxista, que només fes doctrina. Un tipus de literatura de tesi. Qui ho vulgui fer que ho faci. Però jo no escric literatura de tesi, intento mostrar un món diferent poblat per tot tipus de persones.

Els seus inicis no van ser fàcils. Vostè volia ser metge però a casa li van dir que les noies o estudiaven lletres o es quedaven a casa. ¿Creu que hi ha hagut una certa regressió en la lluita feminista?

Nosaltres vam lluitar molt. I havien lluitat les nostres mares i àvies. Vam lluitar també contra la dona objecte. Ara és diferent. Veig moltes noies intentant fer del seu cos un objecte extraordinàriament temptador. O d’altres que diuen que l’únic que volen és un marit que les lliuri de treballar. Sí, en certs aspectes potser hi ha regressió. Però hi ha coses meravelloses com la quantitat de dones joves que hi havia a la manifestació.

Quina diagnosi faria de la salut cultural del país?

Veig un drama terrible. Ho sento, no soc optimista. Literàriament Catalunya està en un molt bon moment, a l’altura de qualsevol nació europea. El problema és que no tenim lectors. A classe pregunto qui és Rodoreda i no ho saben. No m’atreveixo a preguntar si saben qui és Montserrat Roig. És responsabilitat dels que fan els plans d’estudis. Es parla molt de nació però poc de cultura nacional. França ens dona moltes voltes, la literatura forma part de l’examen de selectivitat, aquí fa molt de temps que l’hem tret. De cara al futur, un país que no té cultura va directe al desastre.

Per què creu que interessa tan poc la cultura als polítics?

Perquè són incultes. ¿Has vist Pujol llegint algun llibre o anant al teatre? No interessa. La cultura està de baixa.

Cita com a referent França, on la cultura està molt lligada a la construcció nacional.

Una nació es defineix pels valors culturals. Quan a Castella parlaven d’ El Quixot com a element de cohesió, ho feien molt bé. Aquí hi va haver Tirant lo Blanc i hi havia els autors nacionals catalans. Algú en parla ara? Ha passat de moda. Aquí l’element de cohesió nacional ara és el futbol.

Però Catalunya sempre ha presumit que és la cultura el que en certa forma li ha permès sobreviure com a nació.

Però on és ara? És una cel·lofana que embolica aire.

Quan es va fer públic el segrest del llibre Fariña, el gremi de llibreters de Madrid es va mobilitzar. ¿Creu que el sector és prou combatiu aquí?

S’haurien de mobilitzar més. Tot el món del llibre té una inèrcia que el porta més cap al passat que cap al futur. Es necessita posar més llenya al foc.

S’ha autocensurat mai?

No ho he fet mai i no he pensat mai en els lectors. Amb Dins el darrer blau sabia que era difícil arribar a la gent però volia ensenyar el mon claustrofòbic dels jueus conversos. Però potser sí que hi ha un mecanisme dins nostre que s’activa per intentar no ofendre i ser equànimes.