Charlotte Rampling, enigmàtica musa del cine europeu a Venècia

VenèciaDesprés d’una primera setmana en què la Mostra es va entregar en cos i ànima al glamur i a la cara progressista de Hollywood -amb pel·lícules amb grans estrelles i missatges contra Trump-, la recta final de la competició oficial, que aquesta nit coronarà el nou guanyador del Lleó d’Or, ha estat protagonitzada per l’obra de tres autors europeus i la presència d’una de les grans dames del cinema del Vell Continent: Charlotte Rampling. Protagonista de la llegendària Porter de nit (1974) i nominada a l’Oscar pel seu paper a 45 anys (2015), Rampling va presentar ahir a Venècia Hannah, dirigida pel jove cineasta italià Andrea Pallaoro. Concebuda com un fosc vehicle per al lluïment de Rampling, la pel·lícula utilitza l’enigmàtica presència de l’actriu -que apareix sola a la pantalla durant gran part del film- per estudiar l’impacte que té sobre la protagonista l’empresonament del marit.

“La Charlotte encarna com ningú el misteri -va defensar davant la premsa Pallaoro, que va escriure Hannah amb Rampling en ment-, però alhora el seu rostre funciona com una perfecta radiografia emocional del que li està passant pel cap”. Una tensió entre misteri i veritat que converteix el film en un estudi esquiu, però molt calculat, de les emocions d’una dona atrapada entre la culpa pels crims del seu marit i un orgull que la fa tirar endavant. És una pel·lícula que navega entre la sobrietat i la sordidesa, fent evident la influència de Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), el clàssic modern de Chantal Akerman.

La vida després d’Adèle

Dies després del discret pas de Robert Guédiguian per la Mostra amb La villa -un film poètic i polític sobre el pas del temps-, el cinema francès es va convertir en protagonista de les últimes dues jornades de la Mostra. El francotunisià Abdellatif Kechiche va presentar Mektoub, my love: canto uno, una obra que es pot veure com la declinació radical d’alguns dels preceptes que van fer de La vida d’Adèle (2013), guanyadora de la Palma d’Or de Canes, un gran èxit del cinema d’autor. Reincidint en la construcció de llargues escenes que combinen, en primer pla, sensorialitat i verborrea, Kechiche proposa en aquesta primera entrega de Mektoub, my love (que promet acabar sent un díptic o una trilogia) una foto fixa del vessant més festiu i hedonista de la joventut, a més d’una fantasia masculina sobre la feminitat com a objecte de desig. Lluny queda l’odissea existencial de La vida d’Adèle : en el nou film de Kechiche, els personatges funcionen com a arquetips estàtics, cossos de gran bellesa que el cineasta vampiritza amb l’objectiu de sublimar una tensió sexual irrefrenable. En definitiva, un film que aspira a abraçar el vitalisme llibertari i malencònic d’Eric Rohmer però que s’estanca en una visió unidimensional de l’exaltació hormonal.

Per la seva banda, el debutant Xavier Legrand va presentar Jusqu’à la garde, una denúncia contra la violència domèstica que, sense desmarcar-se ni un centímetre del cinema social més acadèmic, adverteix, amb claredat meridiana, sobre els perills de menysprear els signes més subtils de violència. Per fer-ho, Legrand fabrica un híbrid de drama judicial, melodrama familiar i film de terror que remet a les escabroses campanyes publicitàries amb les quals els governs intenten conscienciar la població sobre aquesta xacra demencial.

Un cop projectades les 21 pel·lícules de la competició oficial del festival, ahir la Mostra es va convertir en un niu de pronòstics sobre els favorits al desitjat Lleó d’Or, que avui entregarà el jurat presidit per Annette Bening. En la taula de puntuacions que publica diàriament la revista Ciak, en què participen deu crítics internacionals, els títols que fins ahir havien generat més consens eren The shape of water, la faula fantàstica de Guillermo del Toro; Three billboards outside Ebbing, Mussouri, el drama criminal de Martin McDonagh, i Ex Libris: The New York Public Library, el documental de Frederick Wiseman, la millor pel·lícula presentada a competició pel gust d’aquest cronista.

En el grup de films amb possibilitats de victòria també caldria incloure-hi títols com Foxtrot, de l’israelià Samuel Maoz, una aproximació entre melodramàtica i satírica al conflicte palestino-israelià; Sweet country, el western amb consciència històrica de l’australià Warwick Thornton, o la ja comentada Jusqu’à la garde, de Xavier Legrand, unes obres que, per l’efectivitat del seu missatge sociopolític (crític, constructiu o pedagògic), poden generar consens en el jurat.