Música

Chicuelo: “Si no creus en tu mateix val més que no toquis ni cantis”

El guitarrista publica el disc ‘Uña y carne’

Juan Gómez, Chicuelo (Cornellà de Llobregat, 1968), està vivint els millors moments de la seva carrera com a guitarrista i compositor. Després de l’exultant disc Conexión (2017), que va compartir amb el pianista Marco Mezquida, publica Uña y carne (Discmedi-Taller de Músics, 2019), un treball amb un repertori propi, fresc i estimulant. El dia de l'entrevista, Chicuelo apareix amb la mà dreta embenada a causa d'una tendinitis lleu. “És per prudència”, diu el guitarrista.

I aquesta tendinitis?

No n'havia tingut mai, i mira que porto 35 anys tocant fort. Crec que ha sigut arran de fer el disc nou, d'haver estat moltes hores tocant. A més, estic dirigint un espectacle de flamenc amb ball bastant potent al Palau de la Música. I suposo que ve d'aquí, de tota aquesta activitat. L'altre dia feia broma sobre els dolors: això és de la pila... de la pila d'anys.

Com és que només ha publicat tres discos de solista en vint anys?

Perquè la meva carrera no l’he enfocat en aquesta direcció. Soc un apassionat del flamenc en totes les seves formes, que són la guitarra, el cant i el ball. De fet, soc un apassionat del cant abans que de la guitarra i per això la major part de la meva vida l’he dedicat al cant com a acompanyant de Mayte Martín, Miguel Poveda, Duquende i altres grandíssims artistes. I quan vaig trobar el ball, també va ser una passió molt gran.

¿La seva manera de tocar la guitarra ha canviat en els últims anys?

La manera de tocar crec que no. Potser apareixen disposicions d’acords diferents que no se m’havien acudit abans, o algun atac o accent rítmic que no utilitzava. I, evidentment, la composició, perquè cada etapa de la vida és diferent.

¿No és més agressiu en el toc?

No. Diria que estic tocant més relaxat, però tocar fort va amb el gen. És la meva pulsació. És molt difícil contenir-me tocant perquè em bull la sang. Hi ha artistes de sang freda i altres de sang calenta. Jo em considero artista de sang calenta, i contenir-se és més dels de sang freda, que toquen més suau i parlen més baix. Quan parlo també acostumo a fer-ho amb un volum alt. És cosa de família: més que parlar, cridem.

La màgia del diàleg entre Chicuelo i Marco Mezquida

El disc nou sembla cuinat a foc lent. ¿Pot ser que el tingués preparat abans de Conexión (2017), el disc que va compartir amb Marco Mezquida?

Tenia el disc pràcticament acabat abans de conèixer el Marco, però coneixe'l ha sigut un abans i un després en la meva vida. Va ser molt especial per mi poder gravar amb ell, i de fet ja tenim gairebé enllestit un segon disc que sortirà cap a l'abril. Jo tenia perfilat Uña y carne, però conèixer el Marco em va fer canviar els plans. Inicialment només vam fer una col·laboració per al Taller de Músics, però ja aleshores van veure que hi havia una connexió real, que passava alguna cosa especial entre nosaltres, pel que fa a música. Això no passa amb tothom. Després vam penjar un parell de temes a YouTube i al cap de dues setmanes ja ens havien sortit deu o dotze concerts. El que passava és que no teníem repertori, només aquells dos temes que havíem fet a veure què passava... I va passar. Total, que uns temes que tenia previstos per al meu disc van acabar en el disc compartit amb el Marco. O sigui, jo tenia Uña y carne gairebé perfilat, i va deixar d'estar-ho.

¿I com va tenir la idea de demanar-li al Marco, que és pianista, que fes els arranjaments de corda per al tema Torre de la Miranda?

El tema ja el tenia fet, però sense la corda, i vaig pensar que m'agradaria que en el disc hi estigués el Marco, però no amb el piano. Així que l'hi vaig proposar. Era un repte, també per a ell, perquè ell mai havia fet un arranjament de corda, però jo sé tot el seu potencial perquè és un músic genial. Ho va acceptar encantat, i suposo que devia fer l'arranjament mentre feia algun dels seus milers de viatges; al tren o a l'avió, però a casa segur que no perquè no hi és mai. Li estic molt agraït.

A Uña y carne hi col·laboren Marco Mezquida, Carles Benavent, La Tana, Carlos Sarduy...

És una responsabilitat. Fa que hagis d’estar en un nivell molt alt perquè, si no, segurament no hi voldrien col·laborar. Els estic superagraït. Saps què passa, que des de fa molts anys estic molt mal acostumat a treballar amb els millors artistes, i no em conformo amb qualsevol cosa.

¿Amb quina peça del disc s’ha divertit més? ¿Potser amb Cuatro costaos , que camina amb una fusió a partir de les sevillanes?

Cuatro costaos és un especial perquè és una sevillana, un pal que pocs guitarristes solen gravar. Això per a mi ja era repte. La vaig compondre amb el ritme clàssic de les sevillanes, perquè es pogués ballar, però li faltava alguna cosa que la relacionés amb la resta del disc, que té connotacions molt actuals com Zalamero, un tanguillo que comença amb un pizzicato que no saben ben bé què és... O a la bulería Torre de Miranda, que comença amb uns greus del Carles [Benavent] i que es va fent gran. Al final vaig trobar el que buscava: vaig compondre una estrofa dedicada a Sevilla i això va tancar el cercle. També volia que cantessin Los Makarines, uns cantaores de Triana que m’encanten. Així que vaig anar cap a Sevilla i ho vam fer allà.

Un altre arranjament interessant és el de trompeta a La Caraba. ¿Per què la trompeta i no la flauta?

Aquesta rumba no la vaig compondre per a una trompeta, però sí pensant que hi hauria un altre instrument que complementaria la guitarra. Al principi vaig pensar fer servir la flauta travessera, perquè mai l'he utilitzat en un disc meu, però com que venia treballant amb el trompetista Carlos Sarduy i un dia m'havia tocat la tornada, al final vaig voler que fos amb ell.

Què li semblen discos d’altres guitarristes com Dani Morón?

El Dani té un concepte bastant modern i contemporani de la música. M’encanta. Però no només ell. Cadascú té el seu batec i el seu pols, és el que t’ha d’omplir i convèncer, allò en què has de creure. Si no creus en tu mateix val més que no toquis ni cantis. En l’art has de creure en el que fas, perquè si no, no pots defensar-ho. Si no t’ho creus tu, qui s’ho creurà?

¿Dels alumnes que estan passant per les teves classes al Taller de Músics, hi ha algun guitarrista que cal seguir atentament?

De moment els que hi ha al Taller estan en el moment inicial, en el sentit que la guitarra és una cosa lenta. Fins que no portes set o vuit anys no comença a florir perquè tots els primers anys són de tècnica, d'aprendre certes coses. I, esclar, a sobre en el flamenc hi ha l'agreujant de la personalitat i la composició, perquè no ens conformem amb interpretar. Bé, sí que es respecta el bon intèrpret quan s'interpreta els clàssics, Sabicas, Ramón Montoya, Niño Ricardo i ara també Paco de Lucía perquè no està entre nosaltres i és un clàssic. Qualsevol que pugui ensenyar l'obra dels clàssics i portar-la arreu del món, i sempre que ho faci dignament, doncs chapeau, perquè no és gens fàcil tocar la seva obra. Però si vols ser tu mateix, això no és suficient, necessites la teva obra per dir: “Aquest soc jo”.

Més continguts de