Cinema i infància: més enllà d’‘Estiu 1993’

BarcelonaEl 2017 va ser un gran any per al cinema sobre nens. Dues de les pel·lícules que més elogis i reconeixements van aconseguir són retrats colpidors de la infància: Estiu 1993 i The Florida project, cadascuna a la seva manera, s’acosten al món dels petits sense maquillar els aspectes més dolorosos del període de la vida que Rilke anomenava “la veritable pàtria de l’home”. Però la casa de la Garrotxa on la Frida aprèn a viure amb una nova família o el motel barat que uns nens converteixen en el seu pati de jocs són només dos dels universos infantils que el cinema ha recreat al llarg de la seva història. Perquè el gènere és tan antic com el cinema: la primera projecció pública dels germans Lumière, el 28 de desembre del 1985, ja va incloure dos curts amb presència infantil: Le goûter de Bébe, on Auguste Lumière dona menjar a la seva filla Andrée, de prop d’un any, i Pêche aux poissons rouges, on la criatura intenta pescar els peixos d’una peixera.

La Filmoteca de Catalunya examinarà a partir de dimarts la representació dels nens que ha fet el cinema al cicle La infantesa: el paradís perdut, però en lloc de copsar totes les cinematografies posarà el focus en el cinema iranià, que tradicionalment s’ha caracteritzat per una mirada poètica i metafòrica dels universos infantils. El cicle es programa arran de la publicació de Paraísos perdidos (UOC), un assaig en què el periodista i crític Jordi Picatoste analitza 50 pel·lícules sobre nens i reflexiona sobre un cinema que mai s’ha de confondre amb el cinema infantil. “El cinema arrenca com un espectacle de fira, així que és normal que al principi els nens fossin un espectacle més, un recurs sense profunditat psicològica que s’exhibia amb intencions còmiques o dramàtiques”, apunta el crític. Les primeres dècades del cinema veuen néixer les primeres estrelles infantils, amb noms tan populars com el Jackie Coogan d’ El noi de Chaplin o Mary Pickford, encasellada en el paper de nena de 12 anys fins al punt que el va interpretar amb 32 anys a La petita Anita (1925). Amb l’arribada del sonor, a Pickford la va substituir Shirley Temple, que almenys era una nena de veritat. El 1935, Temple va ser l’actriu més taquillera de Hollywood. “Ara ja no hi ha estrelles infantils -apunta Picatoste-. Hi ha actors infantils famosos, com Jacob Tremblay, però la seva fama té a veure amb el seu talent”.

Quan el nen mira l’adult

La Segona Guerra Mundial marca un punt d’inflexió en la visió del nen en el cinema, sobretot en el neorealisme italià. “L’humanisme que impregna aquest corrent dona més importància al nen -apunta Picatoste-. Els nens sovint veuen en aquest cinema com el discurs dels adults no es correspon amb la realitat”. El crític posa com a exemple de la força moral de la mirada dels nens títols com I bambini ci guardano (1943, Vittorio De Sica) i el precedent He nascut, però... (Yasujiro Ozu, 1932). “Amb la Nouvelle Vague i el cinema d’autor, els directors miren cap a la seva pròpia infantesa”, diu Picatoste, que reconeix en François Truffaut un dels grans cineastes del gènere: “Va tenir una infància molt difícil però va saber traslladar-la al cinema amb molta emoció. El discurs del professor al final de La pell dura (1976) és una gran lliçó de vida. I Els 400 cops (1959) és un film en què s’han vist reflectides moltes generacions d’espectadors”.

Els espectadors de les noves generacions, tanmateix, no pensen en Truffaut quan evoquen la infància en el cinema. “Avui dia, el cànon cinematogràfic de la infància més present en el públic és el de les pel·lícules juvenils dels 80, els films de Spielberg i títols com C ompta amb mi (Rob Reiner, 1987) i Els Goonies (Richard Donner, 1985) que a mi, per cert, em sembla insuportable”. Escrivint el llibre, Picatoste s’ha reconciliat amb E.T., l’extraterrestre (Steven Spielberg, 1982), que de petit li va semblar “un avorriment”, però prefereix recomanar Niños robados (Gianni Amelio, 1991), sobre un carabinieri que durant el trasllat de dos germans s’adona que la nena ha sigut violada: “Els nens descobreixen en ell el pare que no han tingut mai, i ell es retroba amb la seva infantesa”. A Paraísos perdidos hi predominen els nens que pateixen mil i una desgràcies: els orfes perseguits pel predicador de La nit del caçador (Charles Laughton, 1955) en serien un exemple. “El cinema és conflicte -defensa Picatoste-. Per representar la infantesa cal enfrontar els nens amb situacions difícils. Si no, acabes fent un cinema familiar innocu”.

Catalunya i Espanya

Al cinema català Picatoste no hi ha trobat grans representacions de la infància, tot i que sí que apareix Estiu 1993. “Al cinema espanyol hi ha fenòmens infantils com el de Marisol, representant d’una infantesa irreal a l’estil de Shirley Temple, que era de tres dècades enrere”, apunta el crític. Amb el final del franquisme, els directors espanyols recuperen al cinema la infantesa real que fins aleshores no havien pogut mostrar: “Víctor Erice seria el gran referent amb El espíritu de la colmena (1973) -assenyala-. I fa uns anys van coincidir molts films de la Guerra Civil protagonitzats per nens com La lengua de las mariposas (José Luis Cuerda, 1999) o Secretos del corazón (Montxo Armendáriz, 1997), i era perquè els directors que van ser nens durant la guerra recuperaven així records i sensacions de l’època”.

La poètica infantil del cinema iranià

El globo blanco (Jafar Panahi, 1995) inaugura dimarts el cicle de la Filmoteca La infantesa: Paradís perdut. “La gent associa el cinema sobre nens amb Hollywood, però si un cinema està unit a la infància és l’iranià”, diu Picatoste. Des dels 60, les limitacions que imposava el règim van empènyer els cineastes iranians a fer servir els nens com a vehicle per retratar la societat adulta. “El perfil del nen iranià és el d’algú que no defalleix en allò que busca. Hi ha bellesa i ingenuïtat en la seva mirada. El paradigma seria On és la casa del meu amic?, d’Abbas Kiarostami. Però jo he preferit posar al llibre The traveller, el debut de Kiarostami, que per a mi és la gran descoberta del llibre”. A més d’ El globo blanco, a la Filmoteca es projectaran Un fet senzill, La poma, La cançó dels pardals i El corredor.