CINEMA

Cinema i literatura catalana: un festeig en vies de consolidació

L’estrena d’‘Incerta glòria’ posa el focus en les llums i obres de les adaptacions d’obres literàries

D'Orgull i prejudici se n’han fet més de 10 adaptacions al cinema i la televisió. De Tirant lo Blanc i La plaça del diamant, respectivament, el gran clàssic i una de les novel·les més populars i celebrades de la literatura catalana, amb prou feines se n’ha fet una. Incerta glòria ha trigat més de 60 anys a arribar a la pantalla en una versió dirigida per Agustí Villaronga que s’ha estrenat aquest cap de setmana. I obres com Jo confesso, Camí de sirga i Mirall trencat encara estan esperant que algú les porti al cinema.

La falta de múscul de la cinematografia catalana, històricament mancada d’una indústria forta i d’un mercat gran, ha fet que la producció d’adaptacions literàries sigui -amb notòries excepcions- escassa i poc rellevant, plena d’esperances però mancada de continuïtat. La literatura teatral va ser un dels proveïdors d’arguments als inicis del cinema català: el pioner Fructuós Gelabert va portar al cinema dues obres de Guimerà ( Terra baixa el 1907 i Maria Rosa el 1908) i Domènec Pruna va dirigir el 1933 el primer llargmetratge parlat en català, El Cafè de la Marina, a partir de l’obra de Sagarra. Però amb el franquisme i la concentració de la producció a Madrid, la indústria catalana perd protagonisme i les adaptacions literàries escassegen. Entre les poques excepcions hi ha La herida luminosa, adaptació del 1956 de La ferida lluminosa de Sagarra -el 1997 José Luis Garci en rodaria una nova versió-, una versió del 1970 de Laia de Salvador Espriu protagonitzada per Paco Rabal i Núria Espert i una nova versió de Maria Rosa del 1965, la primera rodada i estrenada en català durant la dictadura.

D’aquesta època és també l’adaptació que va fer de Terra baixa de Leni Riefenstahl, la cineasta oficial del règim nazi, que va començar a dirigir el 1940 però no va enllestir i estrenar fins al 1954. Riefenstahl, que s’inspira en l’òpera d’Eugen d’Albert que adapta el text de Guimerà, imagina uns Pirineus habitats per gitanos, alguns dels quals van ser interpretats per extres que després del rodatge van acabar a Auschwitz. L’adaptació més coneguda internacionalment d’una obra catalana, doncs, està tacada per la infàmia.

L'època de 'La plaça del Diamant'

La idiosincràsia del cinema català durant el franquisme no va ajudar a la proliferació d’adaptacions literàries: el cinema policíac urbà s’alimentava d’un gènere sense predicament en la literatura catalana de l’època i el cinema experimental de l’Escola de Barcelona buscava la transgressió des de postures formals que renunciaven al substrat literari. Amb l’arribada de la democràcia, però, les institucions impulsen la recuperació de la cultura catalana amb produccions de prestigi i grans recursos que inaugura amb èxit La plaça del Diamant de Francesc Betriu, que normalitza la representació d’una època, la Guerra Civil i la postguerra. El cinema de l’època troba en la literatura el material ideal per reconstruir el passat del país en imatges. Bearn o La sala de muñecas, adaptació de Jaime Chávarri de la novel·la de Llorenç Villalonga, examina a la manera lampedusiana les tensions de l’aristocràcia rural mallorquina; Gonzalo Herralde retrata el conservadorisme de la burgesia rural de principis de segle XX a Laura, del cielo llega la noche (a partir de Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor) i la burgesia barcelonina de la segona meitat del XIX a La febre d’or (basada en la novel·la de Narcís Oller), època de conflictes socials que també captura La teranyina d’Antoni Verdaguer (inspirada en novel·la de Jaume Cabré). Solitud, de Víctor Català, que ja havia tingut una primera adaptació el 1944, va ser portada al cinema de nou el 1991 per Romà Guardiet i Bergé.

Durant aquests anys i sobretot a partir dels 90, el cinema català també comença a adaptar obres més contemporànies d’autors com Ferran Torrent ( Un negre amb un saxo i Gràcies per la propina, dirigides Francesc Bellmunt) i Quim Monzó ( El perquè de tot plegat, que firma Ventura Pons) o Joan Barril ( Un submarí a les estovalles, d’Ignasi Pere Ferré). Ventura Pons és qui més autors catalans adapta durant aquests anys, portant al cinema obres teatrals de Benet i Jornet i Sergi Belbel, entre d’altres.

Del 'Mecanoscrit' a 'Pa negre'

La televisió pública va cobrir els buits que deixava el cinema adaptant en forma de sèries obres com el Mirall trencat de Rodoreda (TV3, 2001) o Vida privada de Sagarra (TVE, 1987), de la qual Sílvia Munt va preparar una nova versió en forma de minisèrie. L’èxit més gran el va obtenir TV3 amb la sèrie Mecanoscrit del segon origen, adaptació de la novel·la de Manuel de Pedrolo més fidel i reeixida que l’ambiciosa producció estrenada el 2015, un daltabaix comercial i artístic similar al del lúbric Tirant lo Blanc (2006) d’un Vicente Aranda en hores baixes.

La magnífica adaptació d’ El mar de Blai Bonet que dirigeix Villaronga l’any 2000 marca un punt d’inflexió en la relació entre el cinema i la literatura catalana que consoliden els premis i l’èxit de taquilla de Pa negre. El mallorquí no es conforma a il·lustrar el material literari sinó que el fa seu i el transforma, una traïció fidel a l’esperit que assenyala un camí allunyat de l’academicisme previ. El pas següent és que més cineastes segueixin l’exemple, d’obres inèdites en cinema no en falten. Només cal revisar la bibliografia de Josep Pla i Pere Calders, dos autors fonamentals de les lletres catalanes, o fins i tot abordar obres ja adaptades; l’esperit de Joanot Martorell ho reclama.

Més continguts de