Història

Clotilde Cerdà, un geni de la música que volia canviar el món

El Palau Robert rescata de l’oblit l’arpista, compositora, feminista i antiesclavista

Clotilde Cerdà, amb la seva mare, Clotilde Bosch. Biblioteca de Catalunya

Si una parella de València no hagués descobert que un antiquari de Naumburg (Alemanya) tenia un àlbum de Clotilde Cerdà (Barcelona, 1861 - Santa Cruz de Tenerife, 1926), segurament avui no sabríem la importància internacional que va tenir aquesta concertista d’arpa, compositora, escriptora i activista que va defensar els drets de les dones i va lluitar contra l’esclavatge i la pena capital. L’àlbum, que al llarg dels anys van anar ampliant Clotilde i la seva mare, l’artista Clotilde Bosch, amb retalls de diari, targetes de visita, fotografies i notes marges fetes amb llapis, el va comprar la Biblioteca de Catalunya el 1999 i en bona part nodreix l’exposició Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes, una dona davant d’una època que es pot veure al Palau Robert fins al 4 d’octubre.

“El que descobreixen les feministes dels anys 70 quan miren enrere és que hi va haver moltes dones importants i reconegudes a la seva època però que com que no entren en els cànons, han estat oblidades –diu la comissària de l’exposició i professora de filosofia de la Universitat de Barcelona, Lorena Fuster–. El fet que Wagner la qualifiqués de geni no va ser suficient perquè entrés al llibre d’or de la música”. De fet, ni tan sols la família de Cerdà era conscient de la rellevància internacional que va tenir.

Seguint les petjades de l’esclavitud

El 27 de maig del 1864, el pare de Clotilde, Ildefons Cerdà, l’home que va idear el Pla de l’Eixample de Barcelona, va anotar al seu diari: “Tro gran de família. Marxa Clotilde amb Coneny a Madrid” (Coneny és un cosí d’Ildefons Cerdà). L’enginyer resumeix així la marxa de la seva dona, Clotilde Bosch, i la seva quarta filla, Clotilde Cerdà. Seria una separació definitiva, perquè ell no era el pare de la nena. La va desheretar però no li va prendre el cognom. Tanmateix, quan Clotilde Cerdà es va revelar com un geni de la música arreu del món, es va posar un àlies: Esmeralda Cervantes. El nom li va donar Victor Hugo, perquè Clotilde li recordava la protagonista de la seva novel·la Nostra Senyora de París. El cognom va ser una aportació de la reina Isabel II, perquè la primera aparició pública de Cerdà va ser la commemoració d’uns funerals en honor a l’autor d’ El Quixot. Bosch, que va viure l’experiència de la Comuna de París el maig del 1871, va transmetre a la filla els ideals de justícia social, inspirats en el feminisme reformista i en el lliurepensament maçó.

Esmeralda Cervantes va ser una estrella internacional, la premsa d’arreu del món descriu com corprenia el públic amb les seves interpretacions amb l’arpa. Va ser una nena prodigi amb una mare progressista i intel·ligent que la va ajudar en una carrera frenètica que va començar quan tan sols tenia 12 anys i va debutar, sota la batuta de Johann Strauss II, a l’Exposició Universal de Viena del 1873. La van admirar Richard Wagner i Franz Liszt i va tocar davant de presidents i reis d’Europa i d'Amèrica. Però aquesta és tan sols una petita part d’una biografia fascinant: va fer estudis pioners sobre la formació de la dona musulmana, va aconseguir l’indult per a homes condemnats a mort, va ser la primera dona que va culminar el Teide, va ser sòcia de la Societat Geogràfica de Madrid i de l’Astronòmica de Mèxic, professora d’arpa i piano de les dones de l’harem del sultà Abdul Hamid II, escriptora i editora... Un dels seus grans somnis el va fer realitat el 1885, amb la creació, a Barcelona, de l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona Esmeralda Cervantes. Era una institució pionera de formació científica, artesanal i artística dirigida sobretot a les dones obreres. El repte era aconseguir que les dones poguessin accedir a llocs dirigents, i va tenir com a aliades la metgessa Dolors Aleu, l’escriptora Antònia Opisso i la poeta Maria Josepa Massanés.

L'activisme de Cerdà no agrada als Borbons

Les idees i l’activisme de Clotilde Cerdà, però, li van acabar tancant algunes portes. “Jo creia que vós aspiràveu a tocar molt bé l’arpa o, com a molt, a ser una gran artista –glòria amb la qual s’han acontentat homes com Beethoven i Mozart, i que sota el meu punt de vista, és la més gran de les glòries humanes–, però un dia apareixeu a Cuba com volent resoldre amb la vostra influència el problema de l’esclavitud i presidint manifestacions i juntes que res tenen a veure amb l’art, i ara us veig erigida en protectora de la classe obrera catalana i de l’educació de la dona”, li escriu el musicòleg, compositor i secretari personal de la reina regent Maria Cristina, Guillermo Morphy, el 1887. Aquell any, Clotilde Cerdà va haver de tancar l’acadèmia, per manca de suport.

“Podria haver sigut la nena mimada de l’aristocràcia i limitar-se a la vida artística, com li aconsellava Morphy, però va decidir militar"

Lorena Fuster

La nena prodigi, que havia fascinat tants reis, intel·lectuals i presidents, s’havia convertit en una dona lluitadora i això no agradava tant als Borbons. “Podria haver sigut la nena mimada de l’aristocràcia i limitar-se a la vida artística, com li aconsellava Morphy, però va decidir militar –diu Lorena Fuster–. Era una dona molt convençuda de la necessitat de canviar les coses per fer un món millor”.

El tancament de l’acadèmia va ser un cop dur. Cerdà ho explicava en una carta adreçada a Jacint Verdaguer: “Com vaig patir amb la fundació de l’Acadèmia, una obra grandiosa que havia de donar tants fruits, sobretot en un país en el qual a la dona tan sols se li ensenya coqueteria!” Cerdà li diu al poeta que el seu projecte va provocar reaccions furibundes: “Totes les fúries de l’infern es van desencadenar contra meu i tan sols una força sobrehumana em va donar força per sostenir-la dos anys”. Va acabar tenint problemes de salut, un deute de 12.000 pessetes, i va viure amb molta frustració el fet que 300 nenes de classe obrera tornessin al carrer. A Verdaguer, però, també li va escriure per demanar-li que posés lletra a una composició seva. Li explicava que havia fet algunes romances en alemany que s'estaven publicant i que la seva primera obra havia sigut un Ave Maria que havia agradat tant que s'havia publicat de forma immediata. Al llarg de la seva investigació, Fuster ha trobat documentades quinze composicions de l’arpista i compositora, però tan sols s’ha pogut recuperar la partitura de Salutation Angélique.

Un altre àlbum a Los Angeles

L’àlbum que va comprar la Biblioteca de Catalunya no és l’únic. Fuster en va localitzar un altre en un antiquari de Los Angeles, però no va aconseguir prou suport per comprar-lo i se l’ha quedat una universitat nord-americana. N’hi poden haver més. Hi ha moltes coses que encara no sabem de Cerdà. Tenim la imatge pública que es va construir a través dels retalls que formen part de l’àlbum però no tenim la correspondència privada. “No tenim cap gravació i això és estrany perquè hi havia enregistraments sonors –diu Fuster–. Hem escrit a moltes fonoteques, però no ho hem trobat”.  No sabem què se’n va fer del fill que va adoptar amb Oscar Grossman, l’empresari alemany amb qui es va casar el 1895. Cap al final de la seva vida, Clotilde Cerdà es va dedicar a la docència però sense deixar mai l’activisme. A Belém do Pará (Brasil), va crear els Asils Internacionals de Protecció de la Infantesa. Amb l’objectiu d’arribar al món sencer, va fundar la Unió Universal, una associació de dones pacifistes. Els últims anys els va passar a Tenerife, on va morir el 1926. “Va ser una dona molt poc convencional i molt lliure, molt conscient que havia de ser-ho per aconseguir que faccions diferents col·laboressin amb ella per crear institucions que evitessin l’explotació i que posessin límits a algunes relacions de domini. Era profundament humanista”, resumeix Fuster.