Cinema

Crítica d''Ocho apellidos catalanes'

Per a espectadors a qui els agradi que els expliquin el mateix acudit dues vegades. Valoració: 1* (sobre 5). Direcció: Emilio Martínez-Lázaro. Guió: Borja Cobeaga i Diego San José. 104 min. Espanya (2015). Amb Dani Rovira, Karra Elejalde, Carmen Machi, Rosa Maria Sardà, Berto Romero i Clara Lago

Poques estrenes d’aquest any vénen envoltades de tant morbo com 'Ocho apellidos catalanes' –ni 'Cinquanta ombres d'en Grey', tu!–. I és morbo, insisteixo, i no expectació sana, per diverses raons que pengen de les següents preguntes: repetirà aquesta segona part l’èxit massiu d''Ocho apellidos vascos'? Com encaixa aquesta estrena dins el remogut context sociopolític del procés? És oportuna o inoportuna? Fins a quin punt és un reflex fidel o pot afectar la imatge que de Catalunya es té a dia d’avui a Espanya? Molts dubtes sobrevolen, doncs, una pel·lícula que posa a prova com de fina tenim la pell a Catalunya i com de tolerants podem ser quan es riuen de nosaltres des de fora i no nosaltres mateixos des de dins –que a programes com 'Polònia' ens n'hem fet un tip.

Per començar, una cosa s’ha de tenir molt clara: 'Ocho apellidos catalanes' és un comèdia de costums que es fonamenta en els clixés, com ja era ' Ocho apellidos vascos'. Aquest tret, 'per se', no és ni bo ni dolent. Tot depèn del que facis a partir dels tòpics. Que reben els bascos, es fa conya dels catalans i, també, mofa dels andalusos –i de passada, algun acudit de Madrid i algun altre de Galícia–? Res a dir, perquè no és tant el què com el com. Si el problema no és perpetuar els estereotips sinó la dosi de verí que inclou cada acudit, aquest film és prou innocu. Si algú s’ofèn –que segur que algú s’ofendrà: conseqüències del context i el 'timing' d’aquesta estrena–, doncs que pensi que, al cap i a la fi, només és una pel·lícula que fa acudits de catalans com els que s’han fet tota la vida –de fet, en molts casos fa exactament els mateixos acudits que s’han fet tota la vida.

I ja que es tracta d’una pel·lícula, valorem-la com a tal: 'Ocho apellidos catalanes' és una comèdia molt flonja i desordenada. Li falta grapa, li falta ritme, li falta un personatge central amb pes –fins i tot Dani Rovira està desaprofitat– i li falta impredictibilitat –pràcticament calca l’esquema de la primera part–. A 'Ocho apellidos vascos' alguns gags tenien un punt d’actualització enginyosa dels llocs comuns i, en la majoria d’ocasions, estaven servits amb força ofici. Però aquesta vegada no és el cas. Totes les bromes semblen esbravades abans d’hora. Si algú es podria molestar, doncs, serien els aficionats al cinema, fins i tot els aficionats a la comèdia: no s’ha de ser gaire llepafils de l’humor per trobar que el mecanisme còmic d’aquest film grinyola perquè... ja ens el sabem. I si no hi ha sorpresa, no hi ha rialles. Si 'Ocho apellidos vascos' era una comèdia sobre els tòpics, 'Ocho apellidos catalanes' és un comèdia tòpica –que no és exactament el mateix– que, malauradament, es plagia a ella mateixa.

Clica aquí per explicar al nostre mur què esperes d'aquest film, que s'estreba divendres