Daniel Abreu coreografia les tempestes emocionals d'una parella

BarcelonaHi ha persones que no se suporten, estan tot el dia discutint i rondinant pel comportament de l'altre. I, malgrat tot, continuen juntes. Què fa que una parella s'aguanti fins a la fi dels seus dies? Aquesta pregunta ressonava al cap del coreògraf i ballarí Daniel Abreu i, per trobar-ne la resposta, va decidir convertir-la en dansa. "No entenia per què dues persones es poden tractar malament cada dia i continuar juntes. Explorant aquesta qüestió vaig descobrir que algunes parelles són com un vaixell, en què si un cau al mar l'altre s'enfonsa", explica.

A partir de tota aquesta investigació el coreògraf va construir La desnudez, que es va estrenar als Teatros del Canal de Madrid el 2018. Dos anys més tard, l'espectacle arriba aquest divendres, dissabte i diumenge al Mercat de les Flors després de recollir tres premis Max (a millor coreografia, millor espectacle de dansa i millor intèrpret de dansa) i després que la intèrpret que acompanya Abreu a l'escenari, Dácil González, hagi sigut guardonada amb el Premio Nacional de dansa 2019.

A través del moviment i d'elements com unes peces de fusta i una tela, Abreu reflecteix qüestions com el maltractament, la unió, l'inconscient i la fantasia. "És un espectacle molt físic, en què amb la Dácil hem d'estar molt en forma perquè fins i tot ens barallem", explica el coreògraf. Aquestes tempestes emocionals tenen un observador a escena: el músic Hugo Portas, que toca la tuba. La seva figura era fonamental, segons el coreògraf, perquè "per adonar-se del conflicte des de dins cal que hi hagi una persona que l'observi des de fora". Portas interpreta obres del Barroc i "construeix una narració paral·lela" a la de la dansa, assenyala Abreu.

Si bé els conflictes de la parella són reconeixibles a escena, el coreògraf explica que ha treballat perquè tot el que passa a escena "sigui suggeridor, no evident", i perquè "cadascú interpreti com vulgui" les imatges visuals que s'hi formen. Per a Abreu, crear un espectacle de dansa és semblant a fer un disc. "Cada escena és com una cançó d'un disc –reflexiona l'artista–. En l'estructura hi ha alguna cosa que no és racional, però quan tens totes les peces s'ordena pràcticament sola."