ART

David Hockney, amb una mica d’ajuda dels amics

El conjunt de 82 retrats de familiars i col·laboradors de l’artista arriba al Guggenheim de Bilbao
David Hockney, amb una mica d’ajuda dels amics / LUIS TEJIDO / EFE

Al Museu Guggenheim de Bilbao fan una festa, des d’avui i fins al 25 de febrer de l’any que ve. Els retrats de David Hockney d’una setantena de parents, amics, col·legues i col·laboradors que recorren el perímetre de la immensa sala 105 són una reunió animada de vells camarades, i dels fills i els nets que van ampliant la colla. L’exposició porta per títol David Hockney: 82 retrats i un bodegó i, abans d’inaugurar-se a la Royal Academy of Arts de Londres, l’artista britànic havia pensat titular-la La comèdia humana. Era una bona idea:hi ha adolescents rebels amb els cabells tenyits de verd, un nen d’11anys que va vestit com un avi, un home que ja en té 70 i va vestit com si en tingués 25 i unes dones guarnides com emperadrius. Tot i així, a un amic, l’artista Bing McGilvray, el més retratat, no li va importar que Hockney l’immortalitzés en bermudes, sandàlies i mitjons. Per a la comissària de la mostra, Edith Devaney, el conjunt és precisament “una celebració” i expressa “l’alegria de la humanitat”.

David Hockney, testimoni d’una vida

“La visita privada que vam fer als models abans de la inauguració a Londres semblava una pel·lícula de Harry Potter, perquè alguns portaven la mateixa roba que als quadres i semblava que acabessin de sortir-ne”, recorda la comissària. A Bilbao, té el valor afegit que les obres s’exposen en una única sala, i això posa de relleu les premisses de tots els retrats, que fan 121 x 91 cm: com a màxim, van ser fets en tres dies, la cadira és la mateixa per a tots els models i el fons amb prou feines varia. El que els distingeix és el caràcter, hàbilment capturat per Hockney, i detalls curiosos com la manera de posar els peus i el calçat. “El retrat té un paper molt important en l’obra de Hockney. Ara té 80 anys i diu que se sent gran, però davant la tela es mou com si en tingués 30, i té una gran fluïdesa amb els pinzells -explica la comissària-. El David pinta el que veu, no et fa cap afalac. El procés és molt interessant, perquè mentre poses no pots deixar de pensar en qüestions existencials, com ara que si perds la concentració i et poses a somiejar el retrat no reflectirà la teva personalitat”.

La creació dels retrats va més enllà de l’art, ja que Hockney va fer vida amb els models. “Li agrada molt estar amb els parents i els amics, i és molt democràtic a l’hora de fer retrats: posa la mateixa atenció en personatges com el banquer Jacob Rothschild i el galerista Larry Gagosian que en el seu massatgista, el jardiner o l’home que li renta el cotxe cada setmana”, diu Devaney. Hockney va haver de fer els retrats de Rothschild i Gagosian en dos dies perquè tenien una agenda molt atapeïda, i n’hi ha un altre, el de Rita Pynoos, que el va fer en una sola sessió per no perdre’s els efectes irrepetibles dels plecs i la lluentor de la magnífica faldilla vermella que s’havia posat la model. Els retrats, en pintura acrílica, s’exposen per ordre cronològic, i el bodegó, que apareix com una vanitat, va sorgir per substituir el retrat d’Ayn Grinstein previst per aquell dia. El retrat de Grinstein es pot veure a continuació, i la mirada trista i les mitges negres recorden la raó del retard: el seu pare havia mort.

En total, Hockney va fer 90 retrats entre el 2013 i l’any passat, i s’exposen els que cabien a les sales de la Royal Academy. Entre els personatges n’hi ha un que ja ha mort, Merle Glick. L’objectiu no era retratar totes aquestes persones per no perdre-les del tot, però sí que a Hockney li va costar separar-se de les obres. “Mentre treballava en la sèrie tenia alguns retrats a l’estudi per observar com anava evolucionant, i li sabia molt de greu quan se’ls emportaven per exposar-los. Algun cop, s’hi va oposar”, diu la comissària, que també recorda que l’origen d’aquest treball es troba en la mort prematura d’un assistent de Hockney, Dominic Elliott, al seu taller a Bridlington.

“El David va quedar esgotat després de fer la sèrie de grans paisatges que vam exposar a la Royal Academy el 2012, i que també es va poder veure al Guggenheim de Bilbao. M’enviava imatges d’obres noves en missatges al mòbil, però durant cinc mesos no en vaig rebre cap”. La primera va ser un retrat del coordinador de les sessions dels retrats, J.P. Gonçalves de Lima, amb el cap cot entre les mans, també colpit per la mort del seu col·lega i amic. A partir d’aleshores, Hockney es va anar recuperant. “El conjunt també és una celebració de l’alegria de tornar a pintar”, conclou Devaney.

Un pintor que tradueix el que veu al ‘cinemascope’

Coincidint amb l’exposició de David Hockney al Guggenheim de Bilbao, l’editorial Elba acaba de publicar David Hockney. Love life, un volum amb tres assajos de l’escriptor i crític d’art francès Jean Frémon sobre l’artista. “Provin de fullejar una monografia sobre Hockney i els impressionarà aquest fet: tenim la impressió que ja coneixem totes o gairebé totes aquestes pintures. Amb una mica d’audàcia fins i tot ens veuríem capaços de dibuixar-ne un esbós de memòria. És el seu punt fonamental: les pintures de David Hockney són memorables ”, afirma Frémon. A més, un dels temes del llibre són els 82 retrats de l’exposició del Guggenheim, que es van poder veure per primera vegada a la Royal Academy de Londres.

“Aquesta empresa és una vasta autobiografia en què el pintor és el narrador, figura borrosa que es retira de l’escena per descriure-la o pintar-la”, explica l’autor. “De prop, els trets són una mica imprecisos, el pintor ha incorporat respiracions, aproximacions que contenen vida i que a distància creen una imatge més forta”. Un altre dels trets que en destaca és la capacitat de Hockney de jugar amb la perspectiva: “Es veu que s’ha concentrat en el relleu: com fer que en una imatge plana la impressió de relleu hi sigui, quan amb prou feines hi ha perspectiva, només una mena de línia de l’horitzó formada per la juntura entre la catifa i la cortina del fons”. Jean Frémon defineix Hockney com un artista “megalòfil”. “Li agrada veure-hi en gran”, subratlla, i arriba a comparar la seva pintura amb el cinema: “Ho tradueix tot al cinemascope ”.

El títol del llibre prové del lema que el mateix Hockney va escriure a la sortida de la retrospectiva que li va dedicar el Centre Georges Pompidou, i que es pot traduir com “M’estimo la vida”. Els tres assajos recullen la relació de Frémon i Hockney des de l’any 1998 i aborden qüestions com l’experimentació de l’artista amb els aparells òptics i les seves investigacions sobre les tècniques i la perspectiva dels mestres antics, els seus tallers i la seva relació amb la tradició pictòrica francesa. Entre els artistes que més admira hi ha Poussin, Lorrain, Ingres, Manet, Monet i Dubuffet, però n’hi ha dos que són els seus dos “grans amors” del segle XX: Matisse i Picasso, a qui Frémon també considera francès.

Així mateix, el llibre és un bon reflex de la recerca constant de l’artista i la seva manca de tabús per treballar amb les noves tecnologies, com ha demostrat amb les obres fetes amb el telèfon mòbil i un iPad. “Hockney no vol abandonar la imatge que està pintant, vol quedar-s’hi, vol que hi entrem”, afirma Frémon.