El ‘rus’ Depardieu tanca la Berlinale fent enoturisme

Enviat especial a BerlínPer tancar la Berlinale, el festival sol reservar-se un títol lleuger amb alguna estrella en el repartiment. La d’aquesta edició és Gérard Depardieu, que ahir va presentar a Berlín la nova comèdia dislocada i excèntrica de Benoît Delépine i Gustave Kervern, Saint Amour. En el film, un granger vidu (Depardieu) i el seu fill alcohòlic i eixelebrat (Benoît Poelvoorde) aprofiten les vacances per fer una ruta per les grans regions vinícoles de França. El fill està desesperat per anar-se’n al llit amb alguna dona i el pare per enfortir la seva relació i treure-li del cap al fill la idea d’abandonar la feina de granger. I com que el sentit pràctic no és el seu punt fort, fan el viatge en taxi.

Saint Amour proposa un cant a la vida i a l’amor lliure en clau de road movie esperpèntica, potser tirant massa de l’absurd, però amb una comicitat i lleugeresa que, a aquestes altures del festival, el públic va rebre amb agraïment i força rialles. Michel Houellebecq, que en principi havia d’interpretar el paper de taxista, es reserva una aparició delirant com a propietari d’un precari bed & breakfast. Pel film també hi desfilen Chiara Mastroianni, Ana Girardot i el dibuixant Blutch, però la funció és un festival de Depardieu i Poelvoorde, amb Vincent Lacoste intentant no perdre pistonada. “El viatge del vi és el viatge de la vida!” Depardieu celebrava amb entusiasme la metàfora del film a la roda de premsa, tot reconeixent que, després d’haver fet tantes pel·lícules, ja no li interessava explicar històries sinó estar envoltat de persones de confiança, una de les quals, pel que es veu, és Vladímir Putin, per al qual només va tenir bones paraules quan va sortir el tema de la doble nacionalitat de l’actor: “Tot i que no visc a Rússia, jo em sento rus, sobretot considerant el president que tenim a França. I sento admiració pel president Putin i el poble rus. Sé que als intel·lectuals francesos i a alguns amics meus no els agrada, però tant me fa. És la meva vida”.

Un Miles Davis desafinat

Els tràilers i pòsters de Don Cheadle encarnant Miles Davis havien fet que es disparessin les expectatives amb Miles Ahead, el biopic sobre el gran trompetista que Cheadle també produeix, escriu i dirigeix. I no es pot negar que l’actor ho dóna tot en el seu paper, mimetitzant-se amb el músic, amb la veu rogallosa i l’aire fatxenda i fràgil. També fuig de les convencions biogràfiques, i de quina manera: el moll de l’os del film és una trama fictícia ambientada als 70 en què un Davis enganxat a la cocaïna i turmentat pel seu matrimoni fracassat intenta recuperar un enregistrament amb l’ajuda d’un periodista (Ewan McGregor). Per moments, el resultat sembla més una buddy movie criminal filmada amb estil que la biografia del gran músic que s’entreveu en els freqüents salts endavant i endarrere. Tot i així, el pitjor pecat és no penetrar la cuirassa del mite per extreure’n el geni musical.