Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Depeche Mode, la fórmula eterna del rock electrònic

Els britànics repassen grans èxits en plena maduresa

Els britànics Depeche Mode porten tres dècades instal·lats còmodament en la lliga dels grups capaços d’omplir grans recintes. Tot i que cap dels seus últims discos no ha aportat cap gir de guió destacable a la seva discografia, el seu poder de convocatòria sembla indestructible. Ahir, gairebé 18.000 espectadors van omplir el Palau Sant Jordi en un concert emmarcat dins de la gira mundial Global Spirit Tour, sustentada per Spirit (2017), el seu catorzè disc d’estudi i, possiblement, el més compromès políticament. Feia quatre anys que el trio d’Essex no actuava a Barcelona i ho va fer amb una posada en escena austera i un so robust i incontestable. Només una pantalla de vídeo gegant donava profunditat i vistositat a un xou que, tot i defensar algunes composicions més recents, no va escatimar en grans èxits dels 80 i 90.

El pes del llegat

Dave Gahan (veu), Martin Gore (guitarra i veu) i Andy Fletcher (teclats), que en directe es fan acompanyar de dos músics de suport, van centrar gran part del concert en treballs publicats als anys 90, com Ultra (1997) i Violator (1990), cosa que va permetre que el públic gaudís, al llarg de dues hores, de la majoria dels seus temes més emblemàtics i que la banda es reforcés de nou com a pionera del rock i el pop electrònic i creadora d’una estètica musical postindustrial que tendeix a la foscor i a l’èpica agredolça que ha creat escola.

La contundent i incontestable Going backwards, del recent Spirit, va donar el tret de sortida al concert, però de seguida el repertori va recular cap al 1997 amb It’s not good. Va ser l’excusa perfecta perquè Gahan, engominat i amb bigoti aristocràtic, desplegués moviments de malucs i s’expandís per l’escenari. Després, la densa Barrel of a gun i l’encomanadissa A paint that I’m used to van marcar una dinàmica que s’aniria repetint al llarg del concert: la melangia donaria pas al ball, la foscor donaria lloc a l’hedonisme, i viceversa.

Superats els mitjos temps de Useless i Precious, amb què Gahan va emergir com a crooner postmodern, World in my eyes, peça de suau synth-pop, va obrir el meló, desitjadíssim si fem cas de la cridòria del públic, del disc Violator. L’èpica de tocs siderals de Cover me va marcar un punt d’inflexió i va conduir el xou cap a un terreny més intimista i menys plaent. Unes versions despullades d’ Insight i Home van permetre escoltar la veu en solitari de Martin, compositor de la majoria de les cançons i peça clau en el jocs vocals característics de la banda.

La reivindicativa Where’s the revolution, peça de l’últim disc que sembla haver-se fet un lloc entre el fans, va iniciar la traca final. La popera Everything counts va ensorrar el Sant Jordi; l’enigmàtica Stripped el va recompondre, però Enjoy the silence, Never let me down again, i Walking in my shoes i Personal Jesus, ja en el bis,van fer-lo embogir de nou.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT