Cinc testimonis de l'exili: "M'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla"

Prop de 300 persones participen demà en un homenatge a Portbou i Argelers als exiliats de la Guerra Civil

L’exili republicà del 1939 va ser un dels èxodes massius més importants de l’Europa de l’època. Es calcula que des de finals de gener i principis de febrer mig milió de persones van sortir d’Espanya per cercar refugi. A la dimensió quantitativa cal afegir-hi la qualitativa, ja que les elits intel·lectuals, professionals i polítiques que havien sostingut el règim republicà i la Generalitat de Catalunya es van veure obligades a marxar. Després de la guerra començava una
altra epopeia. D’aquell mig milió de persones, més de 200.000 eren catalans. Demà, el Memorial Democràtic de la Generalitat i el Museu Memorial de l'Exili (MUME) reten homenatge a aquests milers d'exiliats a Portbou i Argelers. Hi participaran unes 300 persones, moltes d'elles exiliats i familiars. Recuperem algunes de les veus literàries que van explicar l'experiència de "passar la ratlla":

1. El poeta sabadellenc Pere Quart (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986) va publicar el poemari 'Saló de tardor' a Santiago de Xile poc abans de tornar a Catalunya. 'Corrandes d'exili' forma part d'aquesta obra, on el poeta vol sintetitzar l'experiència que pot provocar una pèrdua, la del país que s'abandona. Hi ha també una càrrega simbòlica. Com molts altres narradors, Quart és conscient que a partir del gener del 1939 forma part dels "perdedors de la guerra":

"Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla"

2. Dotat d’una gran capacitat d'observació i imaginació, Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un dels autors catalans més reeditats i estimats del segle XX. L'escriptor català tenia una gran voluntat desdramatitzadora, però va transmetre grans experiències vitals. A 'Unitats de xoc' explica com va viure en pròpia pell la Guerra Civil. “És un autèntic al·legat contra la guerra“, recorda Jordi Castellanos al catàleg d’'Els miralls de la ficció', però també “una bona mostra de la seva capacitat per compaginar la mirada irònica amb l’actitud humanística”. A 'Pàgines d'exili', publicat a la 'Revista dels Catalans d'Amèrica' (Mèxic) el novembre de 1939, explica com amb l'exili, alguna cosa s'ha trencat per sempre:

"En aquests moments sento una gran indiferència, una lassitud extremada que m'afecta tant l'esperit com el cos. Voldria acotxar-me en un llit ben tou, i dormir durant molt temps i potser no despertar-me mai més. A les quatre de la tarda obren la frontera i els gendarmes ens deixen passar. Vet aquí la terra de França, neta, tranquil·la, sense cap neguit que trenqui la quietud del paisatge. Les poques cases de pagès que veiem des de la carena estan senceres i les xemeneies fument amb una normalitat que ja gairebé desconeixíem".

3. La poeta Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976) va viure amb el seu marit, Carles Riba, l'experiència de l'exili. Van tornar a Barcelona el 1943. Una altra escriptora, Montserrat Roig, la va entrevistar el gener del 1971. Arderiu recordava, quasi fotogràficament, com va ser l'experiència de travessar la frontera. I lamentava sobretot el fet d'haver hagut de marxar. Explicava que Riba no volia anar-se'n perquè hi havia una pila de gent que depenia d'ell. Per exemple, recordava Arderiu, les bibliotecàries:

"Recordo que hi havia un home amb el cap embenat. I duien matalassos damunt les cames. De tant en tant l'ambulància s'aturava perquè passaven avions. Vam baixar en un poble, on trobàrem l'Antonio Machado, que també volia passar a França. Va pujar a l'ambulància. Anava amb la seva mare i un germà amb la dona. Eren quatre persones desvalgudes que no sabien què fer. L'ambulància s'aturava molt: era un cabrit, era... Vam baixar-ne. Hi havia una filera enorme de cotxes. No es podia passar. A la frontera hi havia uns senegalesos que només cridaven: 'Vos papiers, vos paviers'. Plovia".

4. Carles Fontserè (1916-2007) va ser un artista atípic. Cartellista durant la Guerra Civil, va dedicar els darrers anys de la seva vida a lluitar pel retorn dels 'papers de Salamanca'. Era un damnificat directe, ja que entre els papers confiscats hi havia els seus documents i treballs. Però el seu testimoni perdura, perquè va deixar escrites les seves memòries: 'Memòries d'un cartellista català' i 'Un exiliat de tercera: a París durant la Segona Guerra Mundial'. Amb l'esclat de la Guerra Civil, l'activitat de Fontseré va ser sempre al servei del bàndol republicà. El 1939 va emprendre el camí de l'exili. El van tancar al camp de concentració de Haras, als afores de Perpinyà. Es va escapar i a París va viure l'entrada de les tropes nazis. El 1950 va marxar a Nova York, on es va guanyar la vida com a dibuixant. A 'Un exiliat de tercera: a París durant la Segona Guerra Mundial' narra, i no s'estalvia les crítiques als polítics, com era la vida als camps de refugiats:

"Uns dipòsits humans de mà d'obra barata –els camps de refugiats– que l'administració francesa tenia interès a conservar i a incrementar". Fontserè va decidir evadir-se: "Em rebel·lava contra el destí que els nostres polítics ens tenien reservats als refugiats de tercera: 'voluntari' en la Legió Estrangera, pic i pala en una companyia militaritzada de treball i posterior ingrés en un camp regentat pels nazis alemanys"

5.   Joan Sales (Barcelona, 1912-1983), novel·lista, poeta, traductor i editor, va viure un exili de nou anys. Quan va tornar a Barcelona va fer una gran tasca com a editor de d'El Club dels Novel·listes, una col·lecció que es transformaria més tard en l'editorial Club Editor. Va publicar algunes de les obres més importants de la postguerra:  'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, o 'Bearn', de Llorenç Villalonga, entre altres. La seva obra més ambiciosa és 'Incerta glòria'. En va publicar una primera versió el 1956 i, prop de vint anys més tard, el 1971, una de definitiva de 910 pàgines que també acabaria revisant dos anys abans de morir. A 'Cartes a Màrius Torres', publicada amb Club Editor el 1976, relata com va ser el seu exili:

"Mentrestant cobrim la rereguarda de les forces vençudes que es retiren en un ordre indescriptible i la fuga d'una part considerable de la població civil; si una cosa ens sosté encara en el nostre deure de soldats a desgrat de tot, és que combatent a la desesperada, protegim aquestes tristíssimes corrues de dones, vells i criatures que s'encaminen cap a França presos del terror; penso que, en un lloc o altre, qui sap on, hi deu haver entre ells la Nuri i la nena o que no trigaran a afegir-s'hi. Cada un de nosaltres pensa una cosa semblant. Suposo que la Mercè i tu no us moureu de tota manera de Puig d'Olena, ¿on aniríeu els malalts en ple hivern? Que Déu tingui pietat de tots nosaltres".


Més continguts de