'Dobles vidas': l'eròtica i la retòrica del món literari, segons Olivier Assayas

BarcelonaDirecció: Olivier Assayas. Guió: Olivier Assayas. 108 min. França (2018). Amb Guillaume Canet, Juliette Binoche, Vincent Macaigne i Nora Hamzawi.

Després d’una pel·lícula com 'Personal shopper', que en molts sentits (cinematogràfics, narratius, filosòfics) se situa al límit de tot, la majoria de cineastes sentirien una sensació de buit a l’hora de decidir quin hauria de ser el pas següent. Però no Olivier Assayas. Ja fa anys –com a mínim, des de les bobines de cel·luloide 'intervingut' que posaven un epíleg esborronador a 'Irma Vep'– que el director francès acostuma a realitzar obres que es tanquen en un punt que sembla fer inviable la continuïtat, però que sempre troben una successora que els agafa el relleu de manera inesperada. La norma es torna a confirmar a 'Dobles vidas': d’entrada, no sembla que hi hagi res en aquesta història sobre les infidelitats sentimentals entre personatges afins als cercles literaris que enllaci amb la filmografia prèvia d’Assayas... Fins que a la novetat que suposa trobar un registre de comèdia d’ambients burgesos s'hi sumen tots aquells matisos que no caben en una simple sinopsi, a través dels quals retrobem la inquietud en la tria dels enquadraments, i també l’excitació per mirar de conjugar una pel·lícula sobre el món en temps present; allò que el director ha reconegut com a font d’energia que alimenta el fil conductor de la seva trajectòria.

Olivier Assayas: “No pots fer cinema si no estàs connectat amb el present”

Ara que 'Dolor y gloria' ha posat en primer terme la paraula "autoficció", resulta especialment encertada l’estrena de 'Dobles vidas', que comença, justament, amb una conversa sobre el tema: durant un dinar, Alain (Guillaume Canet), cap d’una editorial aparentment amb més història i prestigi que viabilitat i futur, mira de fer-li entendre a un dels seus escriptors, Léonard (Vincent Macaigne), que no està interessat en publicar la seva nova novel·la, ja que segons el seu parer incideix en els tics que ja fa massa temps que redueixen la seva obra a l’especulació morbosa sobre la identitat dels personatges que envolten el seu mal dissimulat 'alter ego'. El debat, madurat en diversos intercanvis de punts de vista, ens porta a preguntar-nos què hi ha d’Olivier Assayas en aquesta història. Potser res, si ens referim a l’airejament d’espectres biogràfics. Però l’autor sí que apareix en aquella vella màxima que parla de la posada en escena com la síntesi unificadora d’una personal visió del món, aprofitant la inquietud del sector editorial per la puixança del llibre electrònic com a context en el qual seguir aprofundint en un moment històric marcat pel valor cultural i mercantil d’allò que no podem tocar. Una qüestió anunciada ominosament a la ja llunyana 'Demonlover', desenvolupada a 'Personal shopper', i que aquí troba un lluminós colofó amb l’arribada d’una nova vida com a nova mesura del que entenem com a tangible.