No hi va haver sort amb l'única òpera escenificada aquest any al festival de Peralada. Al muntatge Don Giovanni, de la Deutsche Oper Berlin, el director d'escena Roland Schwab sacrifica i distorsiona la genial partitura mozartiana en pro d'una radical lectura que potencia el perfil més sàdic, violent i amoral del personatge. Però ni les altes dosis de violència i sexe van provocar l'escàndol; al final, l'estrena espanyola del muntatge, gran aposta del festival, va concloure entre esbroncades i tebis aplaudiments. La gran feina del baríton malagueny Carlos Álvarez i la qualitat de l'orquestra del coliseu alemany, sota l'enèrgica direcció de Guillermo García Calvo, van ser el més destacat de la vetllada.
En aquesta nova revisió del mite de Don Juan, una lectura moderna i confusa del dramma giocoso de Mozart i Da Ponte ambientada al Berlín actual, Roland Schwab porta a escena un Don Giovanni sadomasoquista atrapat en el seu propi mite, condemnat a repetir una vegada i una altra les seves accions i més a prop del marquès de Sade que del tòpic llibertí. Cinc actors reprodueixen en escena els seus moviments, com rèpliques del personatge, de la seva ànima i del seu destí: amb la seva acció escènica, Schwab aconsegueix troballes originals.
Un dels referents és el film Funny games , de Michael Haneke, que inspira escenes d'un muntatge de tons macabres, molt poc respectuós amb la partitura: retalla recitatius a capritx, suprimeix una de les dues àries de Don Ottavio - Il meu tesoro - i es carrega, com ja va fer Claus Guth a Salzburg, el sextet que tanca l'obra, un final que Calixto Bieto va resoldre al Liceu amb gran instint teatral. García-Calvo manté el pols a la fossa, encara que les veus es desajusten en alguns moments.
Carlos Álvarez, feliçment recuperat, defensa el paper estel·lar amb ungles i dents. La seva interpretació és el millor d'un irregular repartiment en què destaca la soprano porto-riquenya Ana María Martínez, amb una Donna Elvira de cuidada línia. La soprano italiana Patrizia Ciofi és una Donna Anna d'irregular emissió, mentre que el baix-baríton canadenc Robert Gleadow, un Leporello groller i passat de rosca, rendeix millor com a actor. La resta de veus són fluixes i el Cor de Cambra del Palau simplement correcte. Aquest vespre, a les 22.00 hores, s'ofereix la segona i última funció.
