LITERATURA

Eduardo Mendoza: “Hem de deixar constància del que hem viscut”

L’escriptor publica la novel·la ‘El rey recibe’, primera part d’una trilogia

“No són unes memòries disfressades. És una novel·la”, advertia ahir Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) durant la roda de premsa de presentació de la novel·la El rey recibe, publicada per Seix Barral. En una sala de la Biblioteca Joan Maragall, al barri barceloní de Sant Gervasi, Mendoza va parlar sobre un llibre plantejat com la primera part d’una trilogia, “qui sap si de quatre novel·les”, en què reconeix elements autobiogràfics i “punts de contacte” amb la seva vida. Això sí, assegura que el personatge principal en cap cas és el seu alter ego. És a dir, el jove periodista barceloní Rufo Batalla, que prové del “sector més volàtil de la classe mitjana”, que va al Liceu i no té cap interès en els Beatles i que lliga part de la seva existència a la utopia d’un príncep, un sobirà exiliat d’un regne bàltic que la geopolítica ha situat en el bloc comunista, és i no és Mendoza.

Batalla és Mendoza en el sentit que l’escriptor volia explicar com havia viscut ell mateix una època que comença l’estiu del 1967, l’estiu de l’amor que tants canvis morals anunciava, i que en aquest primer volum arriba fins a la mort de Carrero Blanco. “Volia acabar amb la mort de Franco, però ho vaig deixar amb la de Carrero Blanco i el que va significar a l’època”, diu. I Batalla no és Mendoza perquè l’escriptor posa en joc les eines de la ficció per bastir una trama amb situacions i personatges força excèntrics, com aquest príncep que fa servir “com a contrapunt humorístic”.

Tot plegat, l’estratègia permet revisitar amb la ironia característica però també amb certa perplexitat els últims cinquanta anys d’història des del punt de vista d’un “personatge passiu que viu en un món passiu i que ha nascut en una societat marcada per la passivitat”. “És un passiu-actiu”, diu l’autor de la La verdad sobre el caso Savolta, a propòsit d’aquest Rufo Batalla que comença la seva peripècia professional a l’Hotel Formentor de Pollença, al casament del príncep, i que posteriorment passa per Barcelona, Praga, Madrid, Nova York... Són ciutats i paisatges importants en la trajectòria de Mendoza, alhora que escenaris de transformacions històriques que el protagonista de la novel·la viu com a testimoni però sense ser totalment conscient de l’abast del que està passant. “Em vaig inventar un personatge que passés pels moments rellevants de la meva història personal”, conclou.

Còmode entre Marx i Freud

A El rey recibe aquest trajecte personal comença quan Batalla intueix que el món no és tan senzill com voldria. “Ell vol tenir una actitud moral correcta, però no sap quina és, aquesta actitud. En aquella època pensaves que Marx i Freud donaven la solució intel·lectual a tots els problemes, però ja tenies els teus dubtes”, recorda. Com va fer l’escriptor, Batalla viatja a l’Europa de l’Est, i fins i tot té una trobada amb intel·lectuals txecs uns mesos abans de la Primavera de Praga. I Batalla-Mendoza, cada vegada menys idealista i més escèptic, però no cínic, decideix viure la vida com ve, sense militàncies però traient el nas allà on intueix que estan passant coses, sobretot quan es trasllada a Nova York.

“En aquella època la televisió nord-americana era fascinant. Al final dels telenotícies hi havia un espai en què dues persones discutien sobre un tema d’actualitat, que podia ser la Guerra del Vietnam, el Watergate, els drets civils, el feminisme... I com que tothom ho seguia, aquell debat entrava a les cases”, explica Mendoza, que assegura que per recordar l’època ha tornat a veure algun d’aquells programes de televisió, en què va constatar que “els anglosaxons són menys donats a interrompre’s”. “És un costum que aquí no tenim”, afegeix, amb una ironia igualment anglosaxona. De l’experiència nord-americana, Mendoza recorda l’impacte social del moviment gay, “un exemple dels moviments transversals que ja no són ideològics” i que per tant se situaven més enllà de la dinàmica de blocs de la Guerra Freda, i no oblida com era d’estrany per a un home criat a l’Espanya franquista que Nixon fos obligat a plegar pel cas Watergate. “Jo pensava: per això faran fora un president?”.

L’avorriment de les memòries

Diu Mendoza que mai no ha dut ni un diari ni un dietari. Per tant, no tenia cap arxiu escrit capaç d’alimentar un llibre de memòries. Tanmateix, sí que té memòria i una necessitat com a narrador: “Hem de deixar constància del que hem viscut”. I és aquí on venia la tria: memòries o ficció? Segons Mendoza, l’opció només podia ser la segona, perquè la ficció li permet reconstruir aquelles experiències sense les servituds dels llibres de memòries. “És que no podia fer-ho en forma de memòries perquè m’avorreix moltíssim. I a més havia de tenir un rigor en les dades que em venia de gust”, afegeix. La ficció també permet tractar el personatge de Batalla amb un afecte que potser Mendoza no tindria amb si mateix. “Els que anem tenint una edat ens veiem a nosaltres mateixos de joves com uns gilipolles. Tinc molt bona memòria per a coses per les quals no hauria de tenir-la, i sempre em recordo a mi mateix amb una vergonya absoluta: les coses que he dit, les coses que he fet i he pensat, les conviccions absolutes que tenia. Però és millor això que pensar: «Quina sort, haver sigut sempre el primer de la classe»”.

I fins a on arribaran, aquestes memòries que no ho són? Fins a quin any estirarà la trilogia? “Encara no ho he decidit. La idea és que arribi fins a l’any 2000. M’estranyaria que seguís fins al present. Cal aturar-se quan el passat deixa de ser passat i esdevé abans d’ahir. No crec que la novel·la permeti tractar fenòmens recents. Han de passar 20 o 25 anys”, diu Mendoza.

Un intel·lectual que es fa el xulo o un xulo que es fa l’intel·lectual?

Un clàssic de la contracultura, el gat Fritz, creat per Robert Crumb, és la imatge triada per a la portada d’El rey recibe. “És un personatge d’aquella època [els anys 60 i principis del 70] que no ha tingut continuació ni marxandatge. M’agrada, aquesta imatge que hem triat, que no sap si és un intel·lectual que es fa el xulo o un xulo que es fa l’intel·lectual”, explica Eduardo Mendoza, trobant una mena de connexió moral entre el gat Fritz i Rufo Batalla, el personatge central d’una novel·la construïda amb el material amb que s’escriuen les memòries.

“Havia arribat el moment de canviar de registres i de plantejar-me fer alguna cosa amb les meves memòries, el trist privilegi de l’edat”, diu Mendoza, que ara per ara ja està treballant en la segona part de la trilogia.

Etiquetes

Més continguts de