Elixir de dol entre els Amics de l'Òpera de Sabadell

SabadellDimecres al matí ens llevàvem amb la trista notícia de la mort del doctor Xavier Gondolbeu, un dels factòtums d’Amics de l’Òpera de Sabadell i marit de Mirna Lacambra, fundadora i directora d’aquesta entitat musical, que acumula 37 anys d’història. Aquella mateixa nit, i abans de l’inici d’una nova representació operística, es respirava un aire d’innegable i comprensible tristor al vestíbul de La Faràndula. Minuts després, arrencava la funció d’estrena de 'L’elisir d’amore', la deliciosa òpera còmica de Donizetti, i que ja es un clàssic de l’entitat sabadellenca.

Una mica per allò del 'show must go on', el teló es va alçar després del sentit i senzill homenatge al Dr. Gondolbeu, amb breus parlaments d’uns emocionats Antoni Quintana i Carles Ortiz. Va ser el preludi d’una funció notable, sobretot gracies al trio format per Núria Vilà (Adina), César Cortés (Nemorino) i Manel Esteve (Belcore). La soprano catalana s’allunya del caràcter 'soubrette' amb què algunes artistes –sobretot del passat– han abordat el rol, i l’assumeix amb gràcia, domini tècnic, caràcter i tremp escènic. Cortés és un tenor colombià ja conegut a Sabadell i que ara debuta el paper de Nemorino. Ho fa amb elegància en el fraseig, domini de l’estil donizettià –a mig camí entre el 'bel canto' tardà i l’herència de la tradició 'buffa'– i innegable musicalitat. Mesurat en histrionisme i en un estat vocal esplèndid, Manel Esteve va donar vida al fatxenda soldat Belcore, fantàstic en la seva ària d’entrada i carismàtic en els números de conjunt.

Va quedar una mica en segon terme el Dulcamara de Juan Carlos Esteve, un paper deliciós i que va ser resolt pel baix barceloní amb un timbre poc rodó en la pell del simpàtic xarlatà, tot i la reeixida expressió a l''Udite o rustici', al costat de la més que complidora Giannetta de Laura Obradors.

La direcció musical de Santiago Serrate va patir desajustos puntuals i no sempre va funcionar la coordinació entre fossat, solistes i cor, tot i que la sang no va arribar al riu. Va ser bo el rendiment de la Simfònica del Vallès i la secció femenina del Cor d’Amics de l’Òpera de Sabadell –la masculina necessita reforços i canvis–, en una vetllada musicalment reeixida però no brillant. El muntatge de Carles Ortiz, que ja coneixíem, treu partit de les situacions còmiques creades pel binomi format entre el llibretista Felice Romani i el compositor Gaetano Donizetti, amb moments molt encertats i una bona caracterització dels personatges, en el marc de l’hàbil solució escenogràfica que signa Jordi Galobart. La il·luminació de Nani Valls, d’altra banda, va ser un altre dels encerts de la funció, que, tot i el dol per la pèrdua de Xavier Gondolbeu, va intentar sobreposar-se a la situació luctuosa i va arrencar alguns somriures còmplices amb la comicitat de la partitura donizettiana.