Escriure per arrapar-se a la vida i la memòria

BarcelonaJosep Maria Benet i Jornet va fer públic que patia Alzheimer el 2015 durant la presentació de l’homenatge que li va fer el TNC amb motiu del seu 75è aniversari. Per a la filla del dramaturg, Carlota Benet, el temps fins a aconseguir tenir un diagnòstic per posar nom als canvis que havia observat en el seu caràcter i el seu comportament havia sigut un calvari. “De sempre, el seu tracte cap a mi va ser d’una delicadesa enorme. Intentava posar-se en el meu lloc i era molt perceptiu a l’hora de detectar els meus problemes i humors. Per això, el dia que va deixar de fer-ho ho vaig notar de seguida. No sabia que l’Alzheimer li acabava de fregir la connexió de l’empatia”, explica Carlota Benet al llibre Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna). “Així, el primer símptoma que en vaig detectar va ser la manca de finesa. Me’n vaig començar a adonar el 2010, uns quatre anys abans del diagnòstic oficial”, recorda.

Tot i el dolor que provoquen els estralls de l’Alzheimer també en l’entorn del malalt, no és un llibre trist. És un relat en què Carlota Benet s’esforça a donar llum als moments difícils i que es pot llegir de moltes maneres: és un exercici per fixar en la memòria col·lectiva, i en la pròpia, la vitalitat abans d’emmalaltir de Benet i Jornet, actualment ingressat en una residència a Lleida. L’autor era una persona “divertida i dinàmica” i també “complexa”, com diu la Carlota. També es pot llegir com una novel·la epistolar, ja que inclou nombrosos correus electrònics entre el pare i la filla, i una mà estesa a les famílies que també tenen parents malalts i a les persones que han perdut un ésser estimat. “M’agradaria que el llibre no fos només sobre l’Alzheimer; tant de bo algú hi pugui trobar consol i que hi hagi gent que s’animi a buscar ajut -explica-. Al cap i a la fi sempre són les dones les que cuiden dels familiars malalts grans, i hi ha moltes dones, i també homes, que es deprimeixen i la seva vida s’acaba amb el començament de la malaltia. Ja hi ha prou pena en el fet que una persona ho perdi tot per la malaltia perquè també passi a les persones que estan al seu voltant”.

El Papitu “no té memòria de qui és ni qui va ser”. “A vegades en té visions fugaces, però les perd ràpidament en la nebulosa de les connexions que se li van fonent dins el cervell. I en les necessitats creixents del seu dia a dia jo també el perdo. M’oblido d’ell i el substitueixo per aquest senyor gran, indefens, a qui cal cuidar. Però no puc permetre que això passi. [...] La memòria ha de triomfar... És el que ell hauria volgut”, diu.

“L’esquelet del llibre consisteix a explicar l’evolució de la malaltia -detalla la Carlota-, però oposant-hi els records lluminosos del passat”. Papitu és com Benet i Jornet és conegut en el seu entorn i un diminitiu de la paraula pare que l’autor feia servir amb la seva filla. El llibre va ser una iniciativa de l’editora Glòria Gasch després de llegir un article de la cap de Cultura de l’ARA, Laura Serra, en què la filla gran de Pasqual Maragall i Carlota Benet parlaven de la malaltia dels seus pares. Segons l’editora, el llibre té “el mateix esperit” de les obres de l’autor d’ Una vella, coneguda olor pel que fa a “l’exploració de la condició humana i la meravella d’existir”.

Per a Carlota Benet, l’escriptura del llibre va ser terapèutica, tot i que li va costar molt tornar a llegir els correus electrònics que s’havien intercanviat. D’una banda, li va permetre recuperar la “veu quotidiana del pare” i, de l’altra, pair el cop de l’Alzheimer. “M’ha ajudat a fer les paus amb l’Alzheimer, a conformar-me. Com que quan escrius has d’agafar una mica de distància, vaig poder veure que la vida del pare ha sigut com ha volgut i que ha sigut molt plena en molts aspectes, i això m’ha ajudat a pair-ho”, admet. L’experiència també ha sigut reveladora: “Escriure el llibre m’ha ajudat a desbloquejar una cosa molt important. Feia molt de temps que volia escriure i és una cosa que he tingut totalment reprimida durant molts anys. Ha fet que em descobrís a mi mateixa”.

Benet no associa el seu temor a escriure a l’ombra del pare, sinó a la “inseguretat” i a “la por al ridícul”. Té pendent un llibre sobre Terenci Moix, que va ser un gran amic del seu pare -“Eren la cara i la creu d’una mateixa moneda”, escriu al llibre-, i ja està escrivint la seva primera novel·la “sobre les problemàtiques que han d’afrontar les dones”, un dels personatges de la qual està inspirat en la seva mare.

Una mirada íntima a l’obra del pare

Carlota Benet va estudiar filologia catalana i actualment és professora a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Lleida. A més dels records, i d’imaginar com hauria passat una tarda amb el net, a Papitu. El somriure sota el bigoti també aborda l’obra del seu pare, encara que no ho fa des d’una perspectiva acadèmica sinó íntima.

Un dels moments més emotius i a la vegada colpidors del llibre és quan descobreix a l’estrena de l’obra Soterrani que el seu pare ha bolcat en l’obra diversos correus electrònics que havien intercanviat sobre els seus dubtes sobre fer vida acadèmica. “El meu pare no l’entenc si no és a través de les seves obres de teatre, i el volia buscar en els seus escrits i seves obres, perquè parlar d’elles és honorar-lo”, diu.

Un altre és quan va fer servir el final d’ El manuscrit d’Alí Bei per imaginar-se el que el pare es deia a si mateix quan ja estava malalt: “On són els meus papers? Algun dia tornaré a l’Orient i llavors trobaré el que busco [...]. No és el final, encara no he mort, encara tinc temps! Estic viu i, malgrat el vostre menyspreu, contra tots vosaltres, finalment hi arribaré! Contra tots vosaltres, un dia sabré crear l’Atlàntida”. “Era un home enamorat de l’aventura i dels llocs exòtics i de l’ànsia de descobrir, i aquest final parla d’una persona que s’està dissolent, que s’està morint, i que s’arrapa a la vida. El meu pare es va arrapar a l’escriptura fins a l’últim moment”, conclou Carlota Benet.