Faules japoneses a ritme flamenc

La ‘bailaora’ Eva Yerbabuena uneix els cants populars de l’illa d’Amami amb les seves coreografies a través de ‘Cuentos de azúcar’, que s’estrena al Mercat de les Flors

Fins fa un parell d’anys, Eva Yerbabuena fugia dels cercles. “Mai els havia utilitzat a les meves coreografies, és una forma que sempre havia rebutjat artísticament”, explica la bailaora i coreògrafa. Però la seva estada a l’illa d’Amami, al Japó, la va fascinar tant que, quan en va tornar, fins i tot s’havia reconciliat amb aquestes formes geomètriques. “L’illa és circular i tot me’ls recordava: els temples, les copes dels arbres... Els cercles eren presents arreu”, assenyala Yerbabuena. Aquesta vegada no s’ha pogut escapar del que ella anomena “una prova del destí”, i avui i demà ballarà durant una hora i mitja dins d’un cercle amb Cuentos de azúcar, que forma part del Festival Grec.

La bailaora i coreògrafa coneix el Japó des de fa més de dues dècades, però no va conèixer la música tradicional d’Amami fins fa un parell d’anys. Acabava d’estrenar el seu espectacle anterior, Apariencias, quan li va caure a les mans un disc d’Anna Sato. “Em va atrapar. La seva música no té res a veure amb la nostra, canta en tonalitats molt diferents”, explica Yerbabuena, que va encetar aleshores un procés de treball per reunir a l’escenari el folk japonès de l’illa i el flamenc. La bailaora, que no vol parlar de fusió perquè diu que no lliga gaire amb ella, ha elaborat un espectacle en què conviuen l’essència dels cants populars d’Amami amb el flamenc. “Tot està connectat a través de la percussió. El repte més difícil ha sigut mantenir la visceralitat del flamenc i unir-la amb l’espiritualitat de la música de Sato”, assenyala Yerbabuena, que per a l’espectacle ha comptat amb la direcció musical de Paco Jarana.

Si bé la música va ser la primera porta d’entrada de la bailaora a l’illa d’Amami, aviat va quedar captivada també per les històries que expliquen les cançons. En una, per exemple, es relata el tràgic destí d’una esclava que, després de ser violada, se suïcida i es converteix en serp per venjar-se. En una altra, un esperit sorprèn els nens que fan malifetes. També n’hi ha una que es canta als nens perquè s’adormin mentre les mares treballen al camp. “Quan era a l’illa, d’una manera o altra tot em ressonava com si ja hi hagués sigut abans”, afirma la bailaora. Les llegendes, però també alguns indrets, li recordaven la seva infantesa. “Els habitants d’Amami es dediquen al cultiu de canyes de sucre, a l’arròs i a la tela per elaborar quimonos -subratlla-. De petita jo estiuejava a Salobreña, on hi havia una fàbrica de sucre”.

Un viatge per encomanar pau

A través d’onze cançons, Yerbabuena ha traçat un viatge visual i auditiu que reflecteix les seves vivències i impressions a Amani. Ho fa amb una escenografia senzilla on predomina el negre i, inevitablement, té forma de cercle. “Volia encomanar la pau i la màgia que em vaig endur de l’illa”, subratlla. L’espectacle també és una manera d’agrair l’hospitalitat amb la qual la van rebre els habitants d’Amami. “M’obrien les portes de casa seva i m’oferien sucre i te”, relata Yerbabuena.

Malgrat que el Japó és un dels països habituals en les seves gires internacionals, la bailaora encara es mostra sorpresa per l’interès que desperta el flamenc entre els nipons. “Ells s’han acostat a nosaltres, i hi ha japonesos que són grans cantants de flamenc. En canvi, nosaltres no hem fet el camí invers”, reflexiona. Tot i que la distància física entre Espanya i el Japó és monumental, la bailaora està convençuda que som més a prop del que ens pensem. “Hi ha d’haver alguna cosa que ens uneixi -assegura amb admiració-. A simple vista potser no ho sembla, però quan els coneixes descobreixes que són gent molt profunda.

Més continguts de