Francesc Boix, les fotografies de guerra abans de Mauthausen

FOTOGRAFIA

Francesc Boix, les fotografies de guerra abans de Mauthausen

Un llibre segueix la pista de les imatges trobades el 2013 del fotògraf quan era un jove soldat, el 1938

Francesc Boix, les fotografies de guerra abans de Mauthausen

La majoria de fotografies són de soldats en estones d’oci: banyant-se al riu, cuinant en un foc de llenya, fent la bugada, llegint cartes, jugant a futbol o somrient directament al fotògraf. Darrere la càmera hi ha un noi de 17 anys i la seva joventut es nota, perquè, malgrat que està fotografiant una guerra, hi ha una certa tendresa: “ No hi ha malícia, les fotografies no estan preparades ni tampoc hi ha triomfalisme”, assegura el portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes. És la mirada de Francesc Boix abans de perdre la guerra i d’entrar a l’infern de Mauthausen. La història d’aquestes imatges primerenques, publicades per primera vegada a Els primers trets de Francesc Boix (Ara Llibres), és força novel·lesca.

La troballa de les fotografies

El gener del 2013  més d’un miler de negatius van aparèixer en una subhasta d’un portal d’internet de venda d’objectes de col·lecció. Les imatges estaven atribuïdes erròniament a Joan Andreu Puig Ferran amb el text següent: “ Guerra Civil. Archivo - Aproximadamente 1.400 negativos del fotógrafo Puig Farran del Frente del Ebro y del Segre 1938 ”. També es detallava que hi havia moltes fotografies de la Segona República. Quan l’associació Fotoconnexió va detectar que es posaven a la venda, va avisar la Comissió de la Dignitat i l’entitat es va mobilitzar fins a aconseguir, amb l’ajuda de particulars, Sàpiens i Ara Llibres, els 7.500 euros per comprar-les.

Se sap que les havia posat a la venda Raymond Puech, un veí de Perpinyà que les havia comprat entre els objectes de saldo d’un habitatge que es buidava, possiblement després que se’n morís el propietari. Com van anar a parar a Perpinyà les fotografies de Boix i a qui les va confiar és un misteri no resolt. Segurament les devia deixar durant la retirada. Per què no les va recuperar quan va sortir de l’infern nazi i es va establir a França? És un altre interrogant obert.

Feina detectivesca

Catalogar, localitzar i ordenar cronològicament les fotografies ha sigut una feina detectivesca. Quan la Comissió de la Dignitat va fer públic que s’havien trobat les fotografies -se’n desconeixia l’autor i es van batejar amb el nom de Fons d’Argelers-, els néts de Ventura Pau i Montserrat Sureda hi van reconèixer els seus avis. A casa tenien un diari en què Ventura Pau explicava les seves experiències de guerra i esmentava Boix, amb una còpia de la foto en què es podia llegir: “Visita de la Montse i el seu marit, en la fotografia acompanyant un grup de noies de la secció femenina de les JSUC, que van fer al front per ofrenar una senyera a la 30a Divisió (2 de juny del 1938). Fotografia feta a Vilanova de Meià pel fotògraf de la Divisió Francesc Boix”.

Un informe cal·ligràfic va confirmar que es tractava de la lletra de Boix. Era també la lletra que hi havia als paperets que envoltaven els negatius guardats en una caixa de fusta. Però no coincidia amb la lletra que hi havia en dues caixes metàl·liques. Més tard es va confirmar que en aquelles dues caixes metàl·liques, on hi havia 661 negatius datats entre els anys 1930 i 1936, eren de Bartomeu, el pare de Francesc Boix: són sobretot escenes familiars, de diferents poblacions, molts retrats de dones i algun nu.

Les 709 imatges de la caixa de fusta han permès omplir un buit històric en la biografia de Boix. Hi havia vuit anys de foscor entre les fotografies que Boix va fer per a la publicació Juliol, quan tenia entre 16 i 17 anys, i les que va fer amb 24 anys, durant i després de l’alliberament de Mauthausen. Les imatges han revelat que, a finals del 1937, es va incorporar amb el comissari de Divisió Jaume Girbau -surt posant en moltes imatges- a la 146a Brigada Mixta, que es va formar al castell de Figueres i es va destinar al front d’Aragó. Va combatre a Fuentes de Ebro i després a la zona de Grañén a Osca. Boix va fotografiar Quinto i Fuentes de Ebro (Saragossa) i Martín del Río, Pancrudo i Rillo (Terol) abans que caiguessin en mans dels revoltats. Les imatges indiquen que després va anar a terres de Lleida amb la 30a Divisió: hi ha fotografies del Montsec i de Vilanova de la Barca, que apareix arrasada.

Els investigadors que, en hores extres, han anat documentant les imatges que apareixen al llibre tenien com a font principal les anotacions manuscrites que havia deixat Boix. Hi havia alguns llocs, persones i esdeveniments, però no dates. I sovint la informació no era gens precisa: “Una de les coses que més ha costat ha sigut trobar la veritat. Vam començar a investigar a partir d’uns negatius que no sabíem de qui eren i vam rebre molta informació que podia acabar distorsionant la veritat”, destaca el fotògraf i president de Fotoconnexió, Ricard Marco. “Fer la història cronològica ha sigut difícil perquè hi ha un embolic de brigades, divisions i companyies, perquè es van desfent a mesura que van retrocedint i van canviant de nom”, afegeix. Cruanyes s’ha passat els dos últims estius passejant pels possibles escenaris que va fotografiar Boix per poder confirmar les localitzacions. S’han fet moltes trucades a ajuntaments i historiadors locals de l’Aragó i de Lleida per poder posar una data i un nom a les imatges.

Somrient i amb pseudouniforme

Boix va fer moltíssims retrats, amb plans fotogràfics que van des del cos sencer fins al mig curt. Els soldats solen sortir somrient, amb una actitud relaxada. Aquesta peculiaritat i el fet que hi havia una anotació d’un embolcall del paper en què es llegeix “Si pot ser, amb paper cream” fa pensar que eren encàrrecs dels companys de Boix. La proximitat de la càmera també deixa entreveure que la majoria de soldats eren molt joves, possiblement de la Lleva del Biberó. També revelen un altre aspecte més tràgic: “ Vestien pseudouniformes i, el que és pitjor, anaven escassament equipats, fins al punt que, en molts casos, calçaven espardenyes”, escriu Ramon Barnadas.

No hi ha escenes de batalla ni apareix un sol malferit: “La càmera de Boix no tenia zoom, per poder fotografiar una acció de guerra s’hauria d’haver apropat a menys de 10 metres”, diu Marco. Però això no vol dir que tot sigui plàcid: “ El perill està ben present en moltes de les imatges, en forma de vehicles metrallats, pobles arrasats o pràctiques militars com màscares antigàs i fum artificial”, escriu Barnades. El destí d’un dels homes més fotografiats per Boix va ser força tràgic: Girbau va ser executat el 21 de gener del 1942 quan intentava entrar a Espanya per lluitar contra el franquisme des de la clandestinitat. Boix va sobreviure a Mauthausen, però no a les conseqüències del captiveri. Va morir només sis anys després. En aquest curt període de llibertat es va guanyar la vida com a reporter. El seu testimoni va ser clau als judicis de Nuremberg, que van condemnar els criminals nazis.

Més continguts de