Filmografia
Cultura 06/05/2016

Frederick Wiseman: “No sé si Trump és prou intel·ligent perquè se’l consideri un feixista”

Cineasta, doctor ‘honoris causa’ per la Universitat pompeu fabra

Xavi Serra
5 min
Frederick Wiseman: “No sé si Trump és prou intel·ligent perquè se’l consideri un feixista”

BarcelonaQuan Frederick Wiseman va ser investit dimarts doctor honoris causa de la UPF, Mercè Ibarz, professora de comunicació audiovisual de la universitat, el va definir en el seu elogi com “un cronista audaç i escrupolós del món contemporani que filma la complexa relació de les persones normals amb les institucions que ens representen”. Wiseman és possiblement el documentalista viu més reconegut, una llegenda amb més de 50 anys de carrera que als seus 86 anys continua en plena forma produint alguns dels seus millors treballs. Observador crític de la societat americana, els seus 44 films es poden contemplar com una única obra de 70 hores, peces d’una simfonia sobre la vida moderna que explora la bellesa quotidiana i les arrels dels problemes socials.

Un dels seus últims documentals era sobre la Universitat de Berkeley, i ja n’havia fet dos sobre instituts. És evident que l’educació pública li interessa.

Berkeley és una de les millors universitats del món i és pública. No sé com s’ho fan, però cada any apareix en el rànquing de les millors del món, al costat de Harvard, Cambridge i Oxford. Però tot i ser pública, només rep un 9% del seu pressupost de l’estat. Fa vint anys era un 60%. I aquestes retallades estan passant a moltes universitats dels Estats Units. La universitat pública està amenaçada, perquè el primer que desapareix quan es retallen els pressupostos són les humanitats. En part per una qüestió de relació entre cost i benefici, però també perquè els grans poders econòmics del país no volen que s’estimuli el pensament crític; només volen hordes de tècnics. Berkeley, de moment, s’hi està resistint, però el perill hi és.

Abans de dedicar-se al cinema feia classes de dret en una universitat. És un canvi de vida radical.

Simplement no m’agradava el que feia. En aquella època no hi havia una escola de cinema a cada cantonada. Si volies fer pel·lícules, treballaves amb algú que ja en fes i després feies les teves. Així que vaig treballar en una pel·lícula que estava a mig camí entre la ficció i el documental [The cool world, del 1963] i allò va treure tota la mística del procés. Vaig pensar: «Si aquests idiotes ho poden fer, jo també».

Sempre diu que li agrada rodar les pel·lícules sense idees preconcebudes ni documentar-se. Com les prepara, doncs?

No les preparo. Abans de rodar In Jackson Heights [2015] només hi havia anat dues tardes i per a National Gallery [2014] només vaig passar unes hores voltant pel museu. Per a mi, el rodatge de la pel·lícula és també la preparació. I no és broma, en les meves pel·lícules no hi ha res escenificat. Simplement filmo el que em sembla interessant.

D’on ve el seu interès per les institucions, considerant que la cultura occidental focalitza en l’individu?

Una raó és que resulta més fàcil aconseguir bones seqüències quan el subjecte és col·lectiu. Però també és perquè m’interessa el funcionament de la societat. Totes les societats necessiten un cos de policia, escoles, hospitals, exèrcit, tribunals, teatres... És una manera d’observar la diversitat de l’activitat humana. A alguns cineastes els agrada seguir una persona, però a mi no. Jo intento fer un retrat impressionista de la societat nord-americana que sigui extrapolable, tot i ser conscient que, si bé a tot arreu hi ha les mateixes institucions, les regles i activitats són diferents a cada lloc.

Molts documentals es fan per demostrar una posició. ¿Vostè disfruta en veure les seves idees desafiades pel que descobreix filmant?

I tant! Moltes vegades, a més, no tinc cap idea sobre el que filmo. Law and order [1969] n’és un bon exemple. La meva única experiència prèvia amb la policia era rebre multes de trànsit per conduir massa ràpid a l’autopista. I la meva opinió estava basada només en el que llegia als diaris sobre l’activitat policial. Però això s’esvaeix quan els acompanyes en el cotxe durant una patrulla i veus el que fan, tant les coses bones com les dolentes. I aquest és només un exemple extrem del que sempre em passa.

Com aconsegueix que la càmera sigui invisible quan filma la gent?

No estic segur de tenir una resposta per a la pregunta. Només et puc explicar el meu mètode: no intervinc mai en les situacions, explico abans a tots els participants el que faig, no faig servir llums, l’equip és mínim i intento despullar de mística el cinema explicant a tothom qui m’ho pregunta els detalls tècnics, com enregistro el so, com funciona la càmera... L’objectiu és fer sentir còmoda la gent. Però també hi ha situacions en què no he pogut explicar res a ningú i la gent ha actuat com ho farien si jo no hi fos, sense mirar a la càmera ni preguntar què estàvem fent. Simplement és així. Moltes de les seves pel·lícules incomoden el poder i algunes han sigut censurades pels tribunals. Tanmateix, la majoria s’han vist a la televisió pública nord-americana, la PBS.

Tots els meus films s’han projectat a la PBS en prime time. La televisió pública és força independent als Estats Units. No és que no sigui conscient del poder, però està organitzada perquè no l’afecti. Els directius han pres decisions equivocades per por que als polítics no els agradés alguna cosa. Però a mi no m’ha afectat mai. No veuen les pel·lícules fins que estan acabades ni tenen control editorial sobre el meu treball. Potser és perquè vaig lluitar molt per la meva llibertat al principi de la meva carrera. Era ingenu i no vaig cedir ni un mil·límetre.

Sovint s’han etiquetat els seus films com a cinéma-vérité, però vostè sempre ha fugit de definicions, fins i tot de la de documental.

Cinéma-vérité és un terme francès pompós, útil per als acadèmics, però per a mi no significa res. El que jo faig són pel·lícules i prou. El fet que no estiguin actuades o escenificades no vol dir que no estiguin construïdes. I totes tenen una estructura dramàtica. Diferent que la de les ficcions, però no deixa de ser una estructura dramàtica. Nashville, de Robert Altman, té una estructura molt similar a la de les meves pel·lícules. No hi trobo cap valor en distingir una cosa de l’altra.

A In Jackson Heighs, retrata un dels barris més multiculturals dels Estats Units. ¿Representa Donald Trump una amenaça per a la convivència als Estats Units?

No ho crec. Donald Trump és un pallasso. Si no fos perquè suposo que té una petita possibilitat de ser elegit, tot plegat seria una broma pesada. Tothom s’ha equivocat amb ell. Tots els experts van preveure que es cremaria abans d’arribar on és ara. I ara és el candidat. No sap res de política exterior, no té coneixements d’economia, és un mentider... I no sé si és prou intel·ligent perquè se’l consideri un feixista! Cruz sí que ho és, però Cruz és llest. Trump només s’aprofita del ressentiment que ha alimentat el Partit Republicà durant tots aquests anys.

Entre manicomis i museus: quatre obres mestres de Wiseman

‘Titicut follies’ (1967)

El debut de Wiseman com a director retrata les condicions de vida dels pacients d’un hospital psiquiàtric per a criminals. Mostra els abusos dels funcionaris i la indiferència pels pacients. Va estar prohibida més de vint anys.

‘High school’ (1968)

Un dia qualsevol en un institut de Filadèlfia. A través dels rituals de professors i alumnes, la pel·lícula evidencia com no es transmeten només fets, sinó valors carregats d’ideologia. Wiseman va rodar el 1994 un altre film en una escola, High school 2.

‘Primate’ (1974)

Al Centre per a la Investigació de Primats de Yerkes es practiquen experiments amb simis i micos que després són viviseccionats. Wiseman obliga l’espectador a empatitzar amb els primats amb primers plans de les seves cares i gestos.

‘National Gallery’ (2014)

Un recorregut de tres hores per les sales de la National Gallery de Londres que para tanta atenció al rerefons d’un gran centre d’art com a les obres que s’hi exposen, atenent a les explicacions dels guies i la relació del públic amb les obres.

stats