Art

La Fundació Vila Casas s'enfila en l'art, entre el fang de Pere Noguera i els mons il·luminats de Jesús de Vilallonga

La institució també obra una exposició sobre l'amistat de l'advocat i col·leccionista Xavier Vidal de Llobatera i l'escultor Àngel Ferrant

Unes paperetes del referèndum de l'1-O tenen una nova vida a les mans de l'artista Pere Noguera (la Bisbal d'Empordà, 1941), com es pot veure a l'exposició que li dediquen els Espais Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, a partir d'aquest divendres, A tot li cal una paret. Pere Noguera els ha clavat en una paret i les ha cobert d'esquitxos de fang per "unir lluita política i llibertat estètica i l'art d'avantguarda i popular", com diu el comissari de la mostra, Vicenç Altaió. "La història, com la memòria dels objectes –escriu Altaió al catàleg–, és present en la ferida. L'art té un valor de resistència i de recreació on la mort, com la natura, convida als cicles de la vida". Aquesta només és una de les parts de la mostra que té aquests esquitxos, que es poden veure com una referència a la Bisbal, de la mateixa manera que ho és un vídeo on apareix mastegant un plat de ceràmica crua. "En aquest vídeo crea una paradoxa en la relació dels humans i els objectes", explica Altaió.

"Pere Noguera és un dels artistes més inclassificables –diu el director artístic de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna–. I aquesta és l'exposició més important que se li ha fet mai. Té molt de retrospectiva i molt d'antològica, i també de la capacitat que Noguera té de reciclar les restes del món, perquè és un artista que es mou en els marges i en els intersticis". Pere Noguera és un dels noms més destacats de la generació dels conceptuals i, com diu Altaió, la crisi és un altre concepte capital en la seva feina. "Treballa a partir de la crisi, de la substància de la crisi. De la crisi del material i de la seva podridura, de la crisi de la funció artesanal, de la revolució posterior a la industrial, de la crisi política i fins i tot de la sanitària", relata Altaió. La mostra inclou una vintena d'obres datades entre el 1975 i aquest any, i el muntatge és com una nova gran instal·lació feta amb treballs existents on destaca una gran taula que és alhora una escultura feta amb objectes trobats, un laboratori i un arxiu. "A partir d'objectes que han perdut el seu significat i ús, Noguera construeix, des d'allò que és propi del llenguatge de l'art (la forma, la matèria, la recerca, l'ordre natural, l'atzar i el mètode), un art de gran rigor i originalitat sobre el res; això és, la cosa i la causa", explica Altaió. "No hi ha res comenci ni acabi mai", adverteix Noguera.

A tot li cal una paret és una de les tres noves exposicions que obren simultàniament als Espais Volart. Una d'aquestes és L'amistat infinita de l'advocat, col·leccionista i un dels fundadors del Club 49 Xavier Vidal de Llobatera i l'escultor i pedagog Àngel Ferrant, amb la qual la Fundació Vila Casas torna a demostrar que les exposicions desenvolupades a partir d'una correspondència poden donar resultats molt sucosos. "A través del que escriu un artista es pot accedir al seu món i als processos creatius. I també entens la profunditat humana", diu Glòria Bosch, comissària de la mostra juntament amb la historiadora Susanna Portell. La mostra inclou cartes de Ferrant des dels anys 40 fins poc abans de morir, el 1961, que conserven els hereus de Vidal de Llobatera, que va ser el primer col·leccionista d'Antoni Tàpies, i materials del seu arxiu, conservat al Museu Patio Herreriano de Valladolid. També hi ha un reguitzell de les escultures de Ferrant.

Un altre dels atractius de la mostra és que va més enllà del vincle entre ells dos i inclou peces d'altres artistes, com ara Modest Cuixart, Moisès Villèlia, Jaume Sans, Eudald Serra i Josep Maria Subirachs, que hi van estar relacionats. "Com a pedagog, Ferrant no treballava amb un codi tancat, sinó que va impulsar els seus estudiants perquè poguessin crear", explica Bosch. L'ultima carta que Ferrant li va enviar al seu amic pocs mesos abans de morir atrapa una estima immensa i tot el temps compartit en poques frases: "Estimadíssim Xavier: estic pensant en L'ou com balla. ¿Te n'adones de tot el que vull dir-te?" "Ferrant va ser un artista molt important i en canvi no ha estat prou reconegut, perquè va tenir problemes, com ara que va ser inhabilitat com a professor durant el franquisme. Es va refugiar molt a Catalunya i considerava que la cultura aquí anava endavant", lamenta Bosch. 

Per a l'artista Jesús de Vilallonga (1927-2018), pintar era "la llibertat", tal com diu Marta Vilallonga, la seva filla i la comissària de la mostra que li dediquen els Espais Volart, titulada Villalonga, l'ull interior. L'objectiu de la mostra és recuperar i retre homenatge a un artista que va desenvolupar la seva trajectòria al Canadà i els Estats Units i que està considerat "un dels secrets més ben guardats de l'art català de la segona meitat del segle XX", com diu Àlex Susanna. "Va tenir una capacitat d'experimentació incessant", afegeix.

Jesús de Vilallonga va ser un d'aquells artistes que van crear un univers molt propi on conviuen elements simbolistes amb uns altres surrealistes, com es pot veure en els més de 90 treballs exposats, entre pintures, dibuixos, gravats i escultures. Entre ells destaca un conjunt d'esbossos i gravats relacionats amb una obra més monumental de Vilallonga, la pintura  Retrat imaginari de 24 genis universals d'avui, que va fer durant nou mesos del 1980 al fort de Montjuïc a Girona . "Descobrir les claus de l'obra de Jesús de Vilallonga no resulta senzill, perquè, si bé aparentment tot és intel·ligible, si analitzem més detingudament els seus olis, aquarel·les, tintes, tècniques mixtes o dibuixos hi detectem una dimensió fabuladora, imaginativa, visionària, que ens desconcerta i ens sorprèn", explica l'historiador i crític Daniel Giralt-Miracle al catàleg de la mostra. Un altre tret essencial de la seva obra és que va abandonar la pintura a l'oli pel tremp d'ou. Com a detall curiós, Vilallonga va col·laborar amb Salvador Dalí en una escultura.

La llista de personatges que es troben al llarg del recorregut, carregats de sensualitat i alhora amb un punt d'autòmats, és interminable: hi ha des d'homes i dones anònims, immortalitzats en temes al·legòrics i altres escenes que semblen evocar un món mistèric. La pintura de Vilallonga també està poblada de personatges i elements arquetípics, com les Naus còsmiques, el guardià, Europa, Venus, un creador, un astronauta, una pensadora o una pitonissa. "El seu món està fet d'històries reals o, més sovint, somniades o al·legòriques, narrades amb un to gairebé sempre melancòlic. Poden ser una mica tristes, però mai no són tràgiques ni violentes", afirma en un altre text el professor Luis de Moura Sobral.