Els Goya premien ‘Truman’ i planten ‘La novia’

BarcelonaUna setmana després del seu èxit als Gaudí, Truman torna a triomfar. La pel·lícula de Cesc Gay es va proclamar ahir guanyadora dels premis Goya amb només. Igual que als Gaudí, es tracta dels més importants: actor secundari (Javier Cámara), actor protagonista (Ricardo Darín), guió original (Cesc Gay i Tomàs Aragay), director (Cesc Gay) i millor pel·lícula. “Aquest era per a mi”, va dir el director en rebre el Goya per la direcció, disculpant-se amb els altres nominats i dedicant el premi a la seva productora, Marta Esteban, l’equip i els actors. “I a tots aquells que ja no hi són, perquè per ells hem fet aquesta pel·lícula”, va concloure.

Premiar Truman era un deute que tenien els Goya amb Cesc Gay. L’Acadèmia Espanyola l’havia nominat abans per Krámpack (direcció novella i guió adaptat) i A la ciutat (direcció i guió original), però sempre havia perdut. Potser perquè les seves pel·lícules sempre han preferit la contenció a l’exhibicionisme i el diàleg al discurs. Gay és un cineasta discret i poc amant de la pirotècnia narrativa, que no acostuma a provocar-li al públic grans rialles ni plors, però que sempre sol trobar la tecla emocional del públic. Un gran director d’intèrprets -sobretot d’actors- i un notable escriptor cinematogràfic. A Truman, Gay regala a Ricardo Darín un dels millors personatges de la seva carrera -que no és poca cosa-, un actor malalt de càncer que intenta assumir la malaltia amb estoïcisme i deixar el seu gos amb algú que el cuidi. Un comiat explicat amb contenció, sense girs inesperats i amb molt d’humor agredolç. No és la seva pel·lícula més rodona, però sí la que ha arribat al cor de més gent. L’èxit del film als Goya, per tant, és coherent i merescut, especialment en una edició sense gaire competència.

Humor, música i política

Si l’any passat a les portes del recinte hi havia treballadors de TVE denunciant la manipulació política i les retallades, enguany els únics aldarulls els van provocar les fans de Pablo Alborán, que van irrompre a la catifa vermella després de trencar un paravent de seguretat. Dani Rovira, el presentador de la gala, havia promès que la cerimònia que es va celebrar ahir al Madrid Marriott Auditorium arrencaria amb el número d’obertura més espectacular de la història dels premis. Una promesa difícil de complir, sobretot quan l’any passat la gala ja va començar amb un número musical molt aplaudit, interpretat per una vintena d’actors i cantants de diverses generacions. Però la d’ahir no era una edició més dels Goya, sinó la del 30è aniversari dels premis. I els organitzadors van tirar la casa per la finestra amb triple número que barrejava musical a l’estil Broadway, cançó folklòrica espanyola i un truc de màgia amb desaparició inclosa de Rovira. “Entoma aquesta, Neil Patrick Harris”, bromejava el presentador, fent explícit que s’havien inspirat en l’espectacular número d’obertura dels Tony del 2013. La comparació, tanmateix, no deixava els Goya en gaire bon lloc.

Rovira també havia avançat que la cerimònia no estaria polititzada. Potser per això s’hi van arribar amb tota tranquil·litat Pablo Iglesias, Pedro Sánchez, Albert Rivera, Alberto Garzón i un nombrós contingent de la classe política espanyola.

Però tot i que es va parlar de política, i força, els líders dels partits no van haver de patir més enllà d’alguna ironia. “Fa 30 anys sí que teníem president del govern”, recordava Rovira, que va denunciar l’absència de la cultura en els debats electorals i va deixar caure un altre acudit: “A mi no m’importa que abaixin l’IVA dels iots, perquè no en tinc. El mateix li passa a Montoro amb la cultura”. Després, el còmic va fer una proposta a Sánchez, Rivera, Iglesias i Garzón: “Tenim preparada una habitació amb un plasma per si es volen reunir i parlar. Estaria bé que a partir d’aquesta nit es parlés del Pacte dels Goya”. Més mala bava va tenir amb el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, a qui va llegir el currículum abans de preguntar-li si havia dinat mai de menú.

Però els seus col·legues de professió també van ser víctimes dels dards (sense verí) de Rovira. Amb gran desimboltura per resoldre errors tècnics, Rovira va brillar en la seva faceta més gamberra i espontània, dialogant amb els equips dels films nominats, inclosa una Isabel Coixet a qui va demanar perdó per l’espot de la gala que es reia d’ella.

Bona collita catalana

Més enllà del triomf de Truman, el cinema català va sortir ben parat dels Goya. Palmeras en la nieve es va endur dos premis (direcció artística i cançó original), Ningú no vol la nit en va pescar quatre (música, vestuari, direcció de producció i maquillatge), Anacleto: Agente secreto el d’efectes especials, Atrapa la bandera el de millor film animat, Un dia perfecte el de millor guió adaptat i José Luis Montesinos el de millor curt per El corredor. Una bona collita en una gala amb un palmarès molt repartit en què va regnar el fair play i tothom va felicitar els companys nominats.

La nota negativa va ser La novia, que, tot i endur-se dos premis (actriu secundària i fotografia) es va quedar plantada a l’altar dels Goya més importants de la nit, inclòs el que es donava per fet per a Inma Cuesta com a actriu, que al final es va endur per sorpresa la protagonista de Techo y comida, Natalia de Molina, la ventafocs de la categoria. Que la jove actriu de Jerez s’imposi a Juliette Binoche, Penélope Cruz i Cuesta és un conte de fades que només pot passar als Goya.

El premi a l’actor revelació va aportar el primer moment d’emoció de la gala quan el jove Miguel Herrán va dir a Daniel Guzmán, el director d’ A cambio de nada, que li havia “canviat la vida”. Guzmán amb prou feines va poder contenir una emoció que es repetiria uns minuts després en recollir el premi al millor director novell. “Gràcies a tu m’he aixecat quan estava ensorrat, ets la meva estrella”, va dir dedicant-li a la seva àvia en un discurs sentit. L’àvia de Guzmán es va quedar sense el premi a l’actriu revelació perquè va pispar-li Irene Escolar, que va arribar in extremis a la gala perquè abans tenia funció a Saragossa. L’ovació de la nit va ser per a Mariano Ozores, Goya d’honor, que el va dedicar als actors dels seus 96 films.