Quan a principis d'any Donald Trump va ordenar la captura de Nicolás Maduro, alguns el van acusar de crear una cortina de fum per tapar els arxius publicats del pederasta Jeffrey Epstein. Potser ho era, però cada cop és més clar que, com molts altres presidents dels Estats Units abans, ha caigut en el parany del llegat. En el segon mandat deixen de mirar les enquestes de popularitat i busquen escriure el seu propi epitafi.
La política exterior ofereix la possibilitat d'aconseguir fites transcendents que els permetin garantir el seu lloc en els llibres d'història. Ronald Reagan va dedicar el seu segon mandat a posar fi a la Guerra Freda amb Mikhaïl Gorbatxov; Bill Clinton es va obsessionar amb un acord de pau definitiu a l'Orient Mitjà (Camp David, 2000), i Barack Obama va buscar incorporar al seu llegat el desgel amb Cuba i l'acord nuclear amb l'Iran.
El senador republicà Lindsey Graham, un dels falcons més influents del Capitoli, recordava aquesta setmana en una entrevista a Politico com, poc després de la victòria de Trump del 2024, i mentre jugaven a golf, va dir al llavors president electe que, si aconseguia enderrocar el règim dels aiatol·làs, "seria com la caiguda del Mur de Berlín".
Admiració per Reagan
Trump adora Reagan. O, més ben dit, l’admiració que encara desperta en molts dels seus conciutadans i el seu instint narcisista el porta a voler no sols un “moment Reagan”, sinó superar-lo. Per això es vol erigir en el líder que va acabar amb la teocràcia a l’Iran i amb el comunisme a Cuba.
La guerra contra l’Iran, però, és un salt al buit. Trump va fer campanya com el “president de la pau” i en el seu discurs d’investidura va assegurar que mesuraria el seu èxit no sols per les batalles que guanyés, sinó per les guerres que acabés. I va afegir: “I potser el més important: les que no comencem”. Ara ha arrossegat els Estats Units a un conflicte que persegueix un canvi de règim, el mateix que va prometre evitar. I ho ha fet sense una estratègia clara sobre com aconseguir-ho i sense cap mirament per les conseqüències.
La seva aposta comporta riscos no només per a l’Iran i l’estabilitat regional, sinó també interns. Els estatunidencs encara tenen massa fresques les guerres interminables a l’Iraq i l’Afganistan, i no veuen amb bons ulls l’operació. De fet, una majoria dels ciutadans, tot i que encara ajustada, s’oposa a la intervenció; un rebuig que, previsiblement, creixerà a mesura que el conflicte s'allargui.
Els republicans i fins i tot les bases MAGA, que havien brandat l’America first com un emblema aïllacionista, han fet pinya amb Trump. Només algunes veus influents de la dreta l’han criticat obertament, tot i que sense causar estralls. Però mentre Trump s'empantanega en la guerra, els votants estan cada cop més neguitosos per la inflació i per l’economia: la gasolina, l’únic respir que tenien, ara puja, i el mercat de treball comença a tremolar; l’informe de divendres va ser un cop de realitat –el país va perdre 96.000 llocs de treball al febrer i l’atur va pujar fins al 4,4%.
Si l’economia continua empitjorant i la guerra s’allarga, les eleccions de mig mandat del novembre seran demolidores per al seu partit. Ara els republicans tenen majoria a les dues cambres, però és molt possible que perdin la cambra baixa, i el Senat cada cop més està més en joc.
Del resultat d'aquests comicis en dependrà que l’agenda de Trump pugui tirar endavant o que una eventual majoria demòcrata tingui prou força per collar-lo. Si perd el Congrés, es quedarà sense marge de maniobra en l’àmbit legislatiu, i molt probablement veurem un president encara més atrinxerat en la política exterior i el seu llegat.
