Hollywood, una terra hostil per a les dones directores

Nova YorkA finals de novembre, Warner Brothers va contractar Michelle MacLaren per a la pel·lícula Wonder woman. Es convertia així en el primer estudi cinematogràfic que opta per una dona per dirigir un film de superherois important. La notícia d’aquest fitxatge era important perquè, després d’anys de veure nois desconeguts amb gorres de beisbol que sorgien de l’anonimat per dirigir èxits de taquilla com The amazing Spider-Man i Godzilla, ara li tocava a una dona. Als ambients indie, com el Festival de Cinema de Sundance, s’està més a prop de la paritat de gènere: el 2013 la meitat de les pel·lícules que optaven al premi a la millor pel·lícula nord-americana les havien dirigit dones. Però la igualtat no és pot donar per feta ni tan sols en un món tan protegit com el de Sundance. Quan comenci el pròxim festival, les dones hauran dirigit aproximadament un terç dels títols que competiran en la categoria de pel·lícules nord-americanes. No és gran cosa, però a finals d’any els sis grans estudis cinematogràfics (exceptuant les seves filials de cinema d’autor) només hauran estrenat tres pel·lícules dirigides per dones. És una xifra que hauria de ser una crida a l’acció.

“Crec que de mica en mica les coses estan canviant”, afirma Jodie Foster, que va debutar com a directora de llargmetratges amb El petit Tate (1991). “Quan decideixes agafar un munt de diners per donar-los a un director que no coneixes de res -tant se val el que aquella persona et digui al despatx, tant se val el que en sàpigues-, la veritat és que no tens ni idea del que passarà. Per molt que el vulguis controlar, al final t’has d’empassar les opcions, decisions i punts de vista d’aquella persona”. Per reduir aquest risc, diu Foster, fins ara s’ha contractat gent “aparentment menys perillosa”, és a dir, uns directors que s’assemblaven als que s’encarregaven de contractar-los.

I gairebé tots els que s’encarregaven de contractar-los acostumaven a ser homes. El 1987, Dawn Steel va assumir el càrrec de presidenta de Columbia Pictures i es va convertir així en la primera dona que dirigia un gran estudi de Hollywood. Des d’aleshores les dones han ocupat càrrecs estratègics en tota la indústria, i ara dues dones són presents a la cúpula d’uns estudis cinematogràfics, mentre que d’altres estan al capdavant de diferents filials. Durant anys s’ha pensat que si hi havia més dones amb càrrecs importants també hi hauria més directores. Però el sexisme no sempre surt a la superfície d’una manera clara i descarnada, i al món del cinema no se solen filtrar notícies comprometedores ni susceptibles d’acabar als tribunals. El sexisme, en aquest món, és un virus que es propaga a través de les xafarderies sobre dones, les seves opinions estètiques i opcions personals, i els dubtes sobre si són capaces d’infiltrar-se en un món dominat pels homes. La conseqüència és que no es contracten dones per dirigir pel·lícules.

Un problema sistèmic

No hi ha cap conxorxa secreta d’executius -o executives- que, amb el puro a la boca, conspirin contra les directores de cine, si més no que se sàpiga. Sembla que la reticència a contractar dones és típica d’una indústria conservadora i poruga que any rere any recicla els mateixos gèneres, estereotips i idees suades. En conseqüència, exactament igual que al món exterior, la indústria del cinema s’aferra a estereotips tronats, com quan la gent del ram, per referir-se als directors de cine, els diu generals i capitans de vaixell, com si avui dia les dones no es dediquessin a aquests oficis. Dit això, sorprèn que la indústria no s’hagi adonat que les dones, a la pantalla i darrere de la càmera, són molt rendibles econòmicament. En són una prova indiscutible Esperant un respir, Mamma mia!, Sexe a Nova York, Crepuscle, Els jocs de la fam i Frozen.

Amy Pascal, copresidenta de Sony Pictures Entertainment, que ha fet pel·lícules de directores com Nancy Meyers i Sofia Coppola, diu que “intenta” contractar més dones. Jodie Foster està dirigint la seva pròxima pel·lícula, Monster money, un thriller amb George Clooney, per encàrrec d’una filial de Sony. Hannah Minghella, presidenta de producció d’una altra filial de Sony, Columbia Pictures, que treballa físicament molt a prop de Pascal, diu una cosa molt semblant: “Em moro de ganes de contractar dones per dirigir pel·lícules”. Però les bones intencions no serveixen de gran cosa si les sis majors es neguen sistemàticament a contractar dones, ni tan sols per a pel·lícules de segona fila.

El recent ciberatac de què ha estat víctima Sony, motivat -sembla- per la falta de sentit de l’humor de Corea del Nord, ha fet sortir a la llum uns correus electrònics privats que demostren que la indústria és tan sexista com afirmen els seus detractors. Entre les coses que s’han fet públiques destaquen uns desagradables comentaris sobre Angelina Jolie, que potser protagonitzarà l’exhumació de Cleòpatra que planeja Sony, i l’aparent discriminació de retribució de què han sigut objecte Hannah Minghella i Jennifer Lawrence, protagonista de La gran estafa americana. Amy Pascal declina parlar sobre per què ella s’ha convertit en la cara visible d’aquesta crisi i no els seus col·legues masculins, però està d’acord que “per descomptat, hi ha un problema sistèmic a Hollywood” pel que fa a les dones dintre de la indústria. Afegeix, però, que és “absurd” jutjar “tota una gran corporació” a partir “d’uns quants correus electrònics aleatoris i fora de context”. Tot seguit cita una sèrie de pel·lícules sobre dones o dirigides per dones realitzades pel seu estudi, projectes com Elles donen el cop, de Penny Marshall; La nit més fosca, de Kathryn Bigelow, i Les caçafantasmes que Paul Feig començarà a rodar al gener. “El nostre estudi s’ha compromès a fer pel·lícules sobre dones -diu Pascal-. I no sé si hi ha cap més estudi que pugui dir el mateix”.

El que fa la situació encara més alarmant és que sembla que les dones estiguin a punt de convertir-se en una espècie en perill d’extinció a les pantalles nord-americanes. La investigadora Martha M. Lauzen, directora executiva del Centre per a l’Estudi de les Dones a la Televisió i el Cinema, ha descobert que, en les 100 pel·lícules més taquilleres del 2013, els personatges femenins van representar només el 15% dels papers protagonistes i el 30% de tots els personatges que intervenien en els diàlegs. Les directores tendeixen a fer més pel·lícules sobre dones que els homes, però per explicar aquestes històries necessiten diners o que els donin feina.

Quins films són capaces de fer?

A finals de la dècada del 1920, les directores ja s’havien convertit en les autèntiques desaparegudes de la indústria cinematogràfica, i des d’aleshores fins a mitjans del 1960 només dues dones han dirigit a Hollywood: Dorothy Arzner i Ida Lupino. Ara n’hi ha moltes més, com es pot veure a la web del Sindicat de Directors de Cine, però moltes d’elles són en un cercle viciós: si no les contracten no poden adquirir experiència, però si no tenen experiència ningú les contracta. “Crec que la indústria cinematogràfica ha de millorar -afirma Minghella- i ha de donar a les dones l’oportunitat de demostrar de què son capaces, com fa amb els homes”.

El productor Cassian Elwes, que ha contribuït a fer realitat pel·lícules com Dallas Buyers Club, diu que els inversors volen fer pel·lícules bones. El que “complica les coses”, diu Elwes, és que les distribuïdores estrangeres fan unes estimacions prèvies de la recaptació que obtindrà una pel·lícula fora dels Estats Units. Els productors poden fer servir aquestes estimacions per demanar crèdits de cara a finançar la pel·lícula. “I en el moment que a les distribuïdores estrangeres els dius que la dirigeix una dona ja veus que comencen a posar els ulls en blanc”, afirma. És, diu, “un món dominat pels homes”. I afegeix: “Els compradors volen pel·lícules d’acció i no s’imaginen una dona dirigint pel·lícules d’aquesta mena. Això és el que ho espatlla tot”.

Una de les històries femenines que fa anys Amy Pascal va ajudar a arribar a bon port va ser una preciosa adaptació d’un clàssic, Donetes, dirigida per Gillian Armstrong. Amy Pascal va tenir èxit de crítica i públic, però el que se solia destacar d’aquells films era el seu tema: les dones. L’any 2000, Variety va pronosticar que les següents pel·lícules de Pascal “constituirien una bona aportació per recuperar una mica d’equilibri hormonal després de les propostes tan femenines que han caracteritzat el seu regnat”. Pel·lícules com El patriota i L’home sense ombra, continuava l’article -com si volgués tranquil·litzar tots els homes-, “representarien un bona descàrrega de testosterona a la pantalla i, previsiblement, una injecció d’adrenalina per als resultats comptables de Sony”. Aquell any, el seu principal èxit va ser una pel·lícula plena de dones, Els àngels de Charlie. Quan se li pregunta a Amy Pascal si aquelles crítiques per les pel·lícules que feia amb dones l’havien afectat, ella confessa: “Durant molt de temps me’n vaig sentir molt avergonyida, perquè les chick flicks, les pel·lícules de noies, van de dones que no treballen. No van de dones que fan coses. I tothom va dir: «Bah, només sap fer això». I potser em vaig passar una mica. Potser me’n vaig anar a l’altre extrem, i això no és bo”. Tot i això, estava encantada amb alguns dels èxits protagonitzats per dones que havien sortit a l’estiu, malgrat que no n’hi havia cap de Sony. “Crec que el món ha canviat -opina- i no ho reconeixem”.

A l’agost, Sony va anunciar que crearia una superheroïna per a la franquícia de Spiderman. Encara no s’ha anunciat qui la dirigirà.