Cinema

Icíar Bollaín: “El maltractament és conseqüència de no estimar-te a tu mateix”

La directora estrena la comèdia 'La boda de Rosa', que inaugura el Festival de Màlaga

Les dones que lluiten per millorar les seves vides sempre han tingut un lloc privilegiat en el cinema d'Icíar Bollaín (Madrid, 1967), nominada nou vegades als Goya i guanyadora per partida doble (guió i direcció) amb Te doy mis ojos. A La boda de Rosa, que aquest divendres inaugura el Festival de Màlaga i arriba als cinemes, Bollaín reprèn el tema de la submissió femenina, però a través d'una història d'emancipació, la de la Rosa (Candela Peña), que farta de subordinar sempre el seu benestar al dels altres decideix engegar-ho tot a dida i començar una nova vida casant-se amb ella mateixa.

Quina és la llavor de La boda de Rosa? El tema, la història, el personatge?

El detonant va ser un article de The Guardian que explicava que hi ha un lloc al Japó on les dones lloguen un vestit de núvia, es maquillen, trien un ram i es fan les seves fotos de casament, però sense el nuvi. Allò en el fons tenia més veure amb l'estètica, però la meva guionista i jo vam investigar una mica i vam descobrir que hi ha molta gent al món que fa això mateix com una mena de compromís personal en què et promets amor etern a tu mateix.

I a Espanya també n'hi ha?

Sí, aquí hi ha una dona estupenda, la May Serrano, que no només s'ha casat amb ella mateixa sinó que organitza casaments col·lectius d'aquest tipus. Amb ella ens vam adonar que era un tema seriós: no deixa de ser un exercici d'estimar-se, d'escoltar-se i de tenir-se present a un mateix. Les dones, per una qüestió cultural, tenim tendència a deixar-nos per al final i a donar sempre més importància als altres.

També hi ha homes que es casen així?

La majoria són dones, però sí, també hi ha algun home que ho fa. A qualsevol li pot passar que un bon dia es pregunta si està fent el que ell vol o el que els altres esperen d'ell. A l'equip de la pel·lícula hi havia un home que s'hi identificava molt i sempre em deia “Jo soc la Rosa”. Però la tendència és femenina perquè som nosaltres a qui socialitzen perquè tinguem cura dels altres.

A La boda de Rosa et retrobes amb la guionista de Te doy mis ojos, Alicia Luna. En el fons, parleu del mateix tema.

Sí, perquè el maltractament és conseqüència de no estimar-te a tu mateix. I el maltractador és algú que ho detecta i pren el control. Si un té l'autoestima al seu lloc, i està tranquil i sap escoltar-se, quan veu venir una persona així, se n'allunya. Però sí, l'origen del problema de les dues pel·lícules és la falta d'autoestima.



Hi ha un canvi de registre i de to molt gran entre les dues pel·lícules.

Sí, perquè ara no estic parlant de maltractament. I estimar-se a un mateix és un tema molt important i seriós que hauria d'ensenyar-se a les escoles, però ho volíem abordar des de l'humor i amb alegria, perquè em sembla que així arriba millor.

Aquest to més lúdic recorda el del teu debut, Hola, ¿estás sola?.

Sí, són les meves úniques pel·lícules que estan plantejades des de la lleugeresa i no des del drama. També són dues històries de personatges i relacions familiars, de dones que trenquen amb el que els envolta... Hi ha moltes connexions.

Una altra podria ser Candela Peña.

Cert. Feia més de quinze anys que no treballàvem juntes i a les dues ens han passat moltes coses en aquest temps, però ella segueix treballant amb la mateixa passió. El retrobament ha sigut bonic. Ella i la resta d'actors han fet una feina fantàstica, també Sergi López, Ramón Barea i Nathalie Poza. Però de vegades tenia la sensació que la Candela veia el personatge més dramàtic que jo. És una cosa que ja li passava a Hola, ¿estás sola?. Ella veu la pel·lícula des del seu personatge, que ho passa fatal, i algun cop havia de recordar-li que la pel·lícula és una comèdia.



El to del film és gairebé berlanguià. Per això està rodada a València?

Jo soc molt fan de Berlanga, com la majoria de cineastes espanyols, i tens raó que la pel·lícula té un punt molt seu i molt faller. De fet, casar-se amb un mateix també té un punt berlanguià. I a més, resulta que ell va rodar una pel·lícula a l'Hotel Voramar de Benicàssim [ Novio a la vista], que és el mateix on s'estan els personatges de La boda de Rosa.

El valencià i el castellà conviuen amb naturalitat en els diàlegs. És una cosa que comença a ser habitual quan els directors són d'un territori bilingüe, però no és el teu cas.

No, però és que és tan evident que la realitat és així: els uns parlen en valencià, els altres en castellà, alguns canvien de llengua... Dins la família parlen en castellà perquè el pare, Ramón Barea, ve de Navarra i és castellanoparlant, però amb altres personatges sempre ho fan sempre en valencià. És el que jo veig al carrer i fins i tot a l'equip de rodatge. I reflectir aquesta diversitat enriqueix la pel·lícula.