Joan Garriga: “La Troba Kung-Fú pot ser una etapa tancada, però no està morta”

BarcelonaDusminguet, La Troba Kung-Fú i ara Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, un vestit nou per a un dels músics més rellevants i influents del país. Joan Garriga (la Garriga, 1972) estrena la nova aventura amb l’EP Nocturns de vetlla i revetlla, que aquest divendres presenta al Mercat de Música Viva de Vic. En aquest nou viatge per camins de rumba, cúmbia i dub l’acompanyen el baixista Marià Roch, còmplice des dels dies de Dusminguet; el bateria Francisco Batista, àlies Rambo, que tocava les percussions a La Troba, i el guitarrista Madjid Fahem, que va completar el quartet arran de la participació de tots quatre músics en l’obra La bona persona de Sezuan, de Brecht, que va dirigir Oriol Broggi al TNC.

Què és el Mariatxi Galàctic i què representa en la teva trajectòria?

No ho sé, encara no tinc perspectiva [riu]. Venia de tocar amb La Troba Kung-Fú els últims anys i volia fer una mica de canvi i girar full. Vulguis que no, els músics a La Troba tenien una gran importància i cada cop havia empetitit el grup. El bateria, el Pep [Terricabres], va marxar fa tres anys. Després vam seguir girant, però hi havia canvi de cromos i no tenia gaire sentit aguantar-li el nom al projecte. Bé, al final tampoc ha canviat gaire perquè les cançons les faig jo i la producció la fem el Marià i jo. Bàsicament hem fet un canvi de nom, de vestit.

I el vestit serà més curt. ¿La banda és més reduïda expressament?

Ara mateix som quatre, però coneixent-me ja veurem [riu]. Al principi era tot un esforç fer-ho tan despullat, però després és molt gratificant a l’hora de moure’s, de fer les proves de so, de com toques a l’escenari. És un exercici que volia fer i de moment la idea és que sigui així, amb poca gent.

A Vic sereu els quatre, doncs.

Sí, sí. Una de les coses que vam parlar amb el Marià és que posar el meu nom, Joan Garriga, abans del del grup, el Mariatxi Galàctic, ens donava més marge si volíem que després la banda fos més gran o més petita. Tot i així, el desavantatge de posar el meu nom abans és que quedés identificat una mica com de cantautor. Però la part bona és que et dona més llibertat perquè pots fer i desfer sense haver de donar tantes explicacions. És una opció que no sé si serà definitiva. Ara com ara està bé i funciona.

La naturalesa de la teva música fa que amb aquest format puguis tocar igualment cançons de La Troba Kung-Fú i de Dusminguet.

Sí, el repertori inclou cançons de La Troba i de Dusminguet. No hi ha un trencament. Per a mi és com si no hagués canviat gaire, però sí que és una manera de redefinir-ho. En cap moment ens vam plantejar plegar amb La Troba i no fer més concerts. De fet, ens vam tornar a trobar tots per fer el concert del Circ Cric al juny, que és una cosa molt bonica que fem cada any. La Troba pot ser una etapa tancada, però no està morta i qualsevol excusa és bona per trobar-nos. Ves a saber si d’aquí un parell d’anys em plantejo fer un altre disc amb La Troba.

El títol de l’EP, Nocturns de vetlla i revetlla, és una bona síntesi de la teva manera d’entendre les músiques populars.

Sí, tot i que potser ha anat perdent una mica aquest sentit, la música popular s’entén com una manera de fer que la gent es trobi, i això passa en els moments de pena i en els d’alegria. També li he posat aquest nom perquè són una mica cançons d’insomni, que m’han aparegut en moments de no poder dormir per una cosa o altra.

¿Compons quan no pots dormir?

No totes les cançons les faig així, però aquestes quatre sí. Algunes són de festa, però ja de quan la festa s’acaba o de quan ja s’ha fet de dia. D’altres de quan no pots dormir perquè tens coses al cap, d’altres perquè estàs trist, d’altres perquè estàs passat d’alegria. Són moments en què els horaris canvien i el món es posa de cap per avall.

De fet, els músics heu de treballar en aquests contextos: feu feina quan els altres estem ociosos.

És una mica la idea, o l’ofici tal com l’he entès jo. No sé si tota la música ha de ser així, però sí que és veritat que som els que fem de mediadors, igual que els pallassos i els del teatre. La gent de l’espectacle hem d’estar amb les piles posades quan tothom està d’oci i es relaxa. Com els del Tour, que a les quatre de la tarda estan pedalant, una cosa que no té solta ni volta. És això. Què fan aquests paios pedalant amb tot aquest sol?

A la cançó Ballem!

Potser si ho remarco és perquè no ho tinc tan clar. Jo també soc contradictori. Treus una cançó, fas promoció perquè el grup funcioni... En el fons, tinc la certesa que tot és fugaç i que tot això a què ens dediquem no té tanta importància, i que les coses vitals en realitat són unes altres. Però tot i així en el dia a dia a vegades dono més importància a coses que no en tenen, com ara estar pendent de com em veuen i quines coses diuen de mi. Per tant, a vegades a les cançons ho remarco per dir-m'ho a mi mateix. Suposo. És una cosa que tinc clara però que no sé si la visc tan clarament.

Ballem! parla d'aquell moment quan s'acaba la festa.

Sempre m'han agradat els moments aquests en què es fa de dia i s'acaba la festa, amb tots els gots per terra i les garlandes mig caigudes. Se'ns fa de dia però és un moment molt xulo, perquè veus el que no es veu mai; el temps s'atura i surt la cosa de veritat. En moments així, si et poses a ballar és realment molt bonic. És quan veus les coses importants. Anava per aquí la cançó: res té tanta importància, però hem de ballar a la vida i a les coses que estimem.

Al llarg de la teva trajectòria, en els concerts has generat un clima que ha fet que el públic hi participés encara que no conegués les cançons. I no és fàcil. Recordo per exemple aquell concert de La Troba Kung-Fú a la platja del Bogatell de Barcelona

Una mica vaig decidir fer la música que toco perquè em donava possibilitats de poder-me expressar i de poder participar en moltes situacions diferents. Podia tocar en un bar, en un casament, en una festa... I, curiosament, on més gent em veu, i més m'hi he dedicat, és en el circuit del rock. Això també crea la seva contradicció, com aquell dia al Bogatell que vam tocar després de Txarango. La sensació que vaig tenir és que una estona abans tothom estava cantant les cançons de Txarango, i després amb nosaltres t'adonaves que la gent hi participava, sí, però que ningú cantava les nostres cançons. Era una sensació estranya: sempre lluitant, i igual no som els que haurien de ser aquí. De tota manera, amb el tipus de música que fem, si no aconsegueixes que la gent participi és com si no anés bé el bolo. Aquesta és la realitat. Ara, quan ho aconseguim, mola molt, independentment que et coneguin i que parlin la teva llengua o no. Això és molt guai. I té els seus hàndicaps. Amb La Troba ens passava molt. Teníem la impressió que aquí no acabàvem de quallar mai, pel tipus de música, per les cançons, no ho sé; funcionava i ens venia a veure molta gent, però no hem sigut mai un grup popular com poden ser Txarango, que aquell dia tocaven abans que nosaltres. I, en canvi, podíem tocar a tot arreu d'Europa i s'entenia totalment el que fèiem, i això és molt guai també. Quan penso en la quantitat de concerts que he fet i amb qui he tocat, penso que m'ha anat prou bé, però no es pot tenir tot alhora. I també pot passar que intentes fer cançons populars i no ho aconsegueixes.