ART

Joan Miró: el lluitador turmentat que va tocar els estels

El periodista Josep Massot publica la primera gran biografia de l’artista a Galàxia Gutenberg

Joan Miró no va posar les coses gens fàcils a tots aquells que, més enllà del seu art, van voler penetrar en la seva vida personal. L’escriptor francès Michel Leiris va dir que “la pintura de Miró és el camí més curt d’un misteri a un altre”. També li va passar a Francesc Català-Roca, el fotògraf de confiança de l’artista: “Era com un cargol. Mentre li deixes fer va bé, però quan intentes tocar-lo s’amaga”. I a un dels grans amics de Miró, Joan Prats: “Ho sé tot d’ell i no en sé res”, va dir. La timidesa de l’artista és una de les raons per les quals no existia una gran biografia seva. Fins ara, que el periodista Josep Massot n’ha publicat una a l’editorial Galàxia Gutenberg: Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres.

Potser aquestes reserves mironianes són el resultat de les seves tensions: “Era una persona molt turmentada, i tota la seva vida personal va ser una lluita per equilibrar-se, entre uns dimonis interiors que el portaven a un salvatgisme violent i la serenor”, diu Massot. També pot ser fruit de la incomprensió: “Tota la vida se’n van enfotre d’ell: la família [els pares s’oposaven al fet que fos artista], a l’escola, els artistes, els col·leccionistes, Kahnveiler li tenia un menyspreu terrible. Tot això li va donar força per imbuir-se de l’esperit dadaista, que vol dir no repetir-se mai”, explica l’autor. “Miró pintava en sèries -afegeix-: com que tenia aquest caràcter ambivalent, primer feia una sèrie salvatge i després una d’una gran puresa”. Per trencar tòpics, Massot ha anat a l’arrel del Miró nen: “M’interessava investigar el Miró més desconegut i trencar el clixé d’una persona hermètica i aïllada. Repassem la gran biografia de Joan Miró en sis claus:

De grup en grup

L’artista va voler modernitzar Barcelona amb l’Adlan

Josep Massot ha descobert que el primer taller que va tenir Miró, ubicat a l’actual Via Laietana, el va compartir amb Enric Cristòfol Ricart, Josep Francesc Ràfols, Marian Espinal i mossèn Josep Garriga. I per seguir desmentint els tòpics de l’aïllament de Miró posa com a exemple el grup de poetes i artistes de la Rue Blomet en què es va integrar quan va arribar a París, i la feina que va fer per transformar Barcelona amb els grups Gatpac i Adlan. “Miró va haver de sortir de Barcelona perquè l’asfixiava aquell món provincià que volia fer un Noucentisme folklorista, i quan hi va tornar als anys 30 es va involucrar molt per modernitzar Barcelona amb tot el que havia après a París”. Fruit d’aquest afany rupturista, Sert va aconseguir que Le Corbusier fes el Pla Macià i Miró va col·laborar en el cèlebre número de la revista D’ací d’allà de desembre del 1934. “El van promoure Sert i Prats, però qui tenia els contactes era Miró”, subratlla Massot.

“Sempre enamorat”

Miró va estar a punt de casar-se amb Pilar Tey l’any 1921

Massot recorda l’expressió “Sempre enamorat” a les cartes dels amics de l’artista i apunta les relacions sentimentals que Miró va tenir abans de casar-se amb Pilar Juncosa: la primera va ser amb Lola Anglada: “El pare de Miró va anar a veure el de Lola Anglada per casar-los. Com que eren artistes i creien que no arribarien enlloc, els volien donar una bona renda. Lola Anglada, que era molt feminista, ho va sentir i s’hi va negar”. L’artista també va estar vinculat sentimentalment a la pintora polonesa Dora Bianka, la ballarina Tamara Tumanova i Pilar Tey, amb qui va trencar el compromís vuit dies abans del casament el 1921. “A Miró, que necessitava portar una vida molt reglada pel que fa als seus costums, per la seva lluita per trobar l’equilibri, no li interessava portar una vida que el desestabilitzés. Dora Bianka era una dona molt lliure i si un circ sortia de gira ella anava a la caravana”, explica l’autor.

Els estralls de les guerres

El relat inèdit de Pilar Juncosa de la tornada a Espanya el 1940

És conegut que el blau d’una de les grans fites de l’obra de Miró, les Constel·lacions, està íntimament lligat a la segona Guerra Mundial, ja que prové del paper amb què cobrien les finestres perquè la llum de la casa no és veiés a l’exterior. Massot va més enllà i recull per primera vegada un escrit de Pilar Juncosa, conservat a la Successió Miró, sobre la dramàtica fugida de Varengeville-sur-Mer després del bombardeig nazi de Dieppe, on recorda un viatge del matrimoni i la seva filla Maria Dolors drets en un tren ple de gom a gom i sense serveis, dues infermeres que desapareixen amb un maletí amb joies que els havien confiat i la pèrdua dels apunts de les Constel·lacions.

Ostracisme de postguerra

Miró es va refugiar a Palma sota el nom de Juan Juncosa

La Guerra Civil va tenir conseqüències molt dures en la família de Miró: el comitè revolucionari de Tona va assassinar el seu cunyat al començament de la contesa. Com li havia passat a Joan Prats, Miró, que havia fet el gran mural d’ El segador per al pavelló de la República de l’Exposició del 1937, temia que el delatessin després de la Guerra Civil. A la tornada a Espanya, el matrimoni, amb l’ajut dels pares de Pilar Juncosa, es refugiarà a Palma. Per passar desapercebut, l’artista adoptarà el nom de Juan Juncosa. Quan tornin a Barcelona l’artista seguirà immers en un exili interior durant alguns anys.

El referent de Pollock

El Miró madur coincideix amb l’expressionisme abstracte

Josep Massot se centra sobretot en un període determinat de la trajectòria de Miró, com ja va fer Ian Gibson amb Dalí; i el gruix de la biografia finalitza a mitjans dels anys 40: “El 1945 es produeix un punt d’inflexió, perquè Miró fa la primera exposició que tanca la Segona Guerra Mundial a la galeria Pierre Matisse”, diu l’autor. “Miró és el primer artista europeu -afegeix- que exhibeix obra feta durant la guerra”. A més, en aquest moment la capitalitat del món de l’art passa de París a Nova York: “El MoMA ja és un focus de referència important, els col·leccionistes adinerats són nord-americans i comencen a sorgir els expressionistes abstractes que agafen Miró com a referent, com Pollock i Motherwell, i en realitat Miró també aprèn d’ells”, explica Massot. Miró va viatjar per primera vegada als Estats Units dos anys després, per realitzar el mural del Terrace Plaza Hotel de Cincinnati. “Ja ha construït el seu llenguatge amb la Sèrie Barcelona, ha assolit la maduresa i el reconeixement internacional, encara que el seu univers sígnic no s’acaba aquí: els tríptics i les escultures són extraordinaris”, assenyala l’autor de la biografia.

Una botifarra a Fraga

Miró va plantar el polític a la gran mostra del 1968 a Barcelona

“Miró no es va afiliar a cap partit, de la mateixa manera que no havia volgut cap isme en el món de l’art. Sí que era compromès, jo crec que era d’esquerra catalanista”, explica Massot, que també explica que l’artista pintava senyeres quan Primo de Rivera les havia prohibit. També recorda un episodi menys conegut: “Quan l’any 1935 fa un viatge a Andalusia i el Llevant amb Sert i Torres Clavé i la fotògrafa Margaret Micahels, per fer un número de la revista A. C. Documentos de Actividad Contemporánea, va anar a veure Companys i Ventura Gassol, que estaven empresonats a la presó central de Madrid”.

A les acaballes del franquisme, Miró va donar una altra mostra del seu geni polític: quan va saber que Manuel Fraga havia d’inaugurar la gran exposició a l’antic hospital de la Santa Creu el 1968 el va plantar. I el 1969 va col·laborar amb els joves arquitectes de l’estudi PER a l’exposició Miró otro al COAC, durant la qual va tenir el gest rebel de pintar les vidrieres amb quitrà.

L’artista que va donar una altra vida als objectes més humils

Joan Miró va voler “assassinar” la pintura, i també va ser un artista trencador i experimental en el camp de l’escultura: la Fundació Botín s’endinsa per primera vegada en el procés creatiu de les escultures mironianes amb l’exposició Joan Miró: escultures 1928-1982. “Era un antiescultor, era un home que dibuixava el món dels somnis creant amb diferents objectes de manera intuïtiva”, diu Joan Punyet Miró, net de l’artista i el comissari de la mostra juntament amb María José Salazar, membre de la comissió assessora d’arts plàstiques de la Fundació Botín. La primera escultura de Joan Miró es remunta a l’any 1928 i no en va deixar de fer fins al final de la seva vida: va fer l’última, Personatge al costat de la porta, quan tenia 90 anys. La mostra, que compta amb la col·laboració de l’Obra Social La Caixa, inclou més d’un centenar d’escultures, guixos, esbossos, fotografies i pel·lícules, alguns dels quals són inèdits. Entre els materials més curiosos hi ha per primera vegada alguns ensamblatges dels objectes originals que els hereus de Miró han recuperat de foneries d’arreu d’Europa. La mostra de la fundació de l’artista a Barcelona Miró i l’objecte, el 2015, ja en va incloure alguns sense muntar.

Al llarg de la seva trajectòria, Miró va realitzar escultures amb materials molt diversos, des del bronze -que primer havia rebutjat-, la fusta i el ferro fins a altres de menys tradicionals, com la resina i el polièster. A partir dels anys 70 va començar a fer escultures monumentals, com la barcelonina Dona i ocell, per fer emocionar la gent.

Més continguts de