Joaquin Phoenix fa un recital de tendresa a Berlín

Enviat especial a BerlínQuè pensaria el Gus Van Sant que el 1986 mostrava Mala noche a la Berlinale de Don’t worry, he won’t get far on foot, la pel·lícula que el mateix cineasta, 32 anys més gran, va presentar ahir en la competició del festival? Res de bo, segurament. Els artistes tenen dret a evolucionar, però la deriva convencional de la carrera de Van Sant té un punt de claudicació per als que van admirar la valentia i integritat del director de Drugstore cowboy i Elephant.

En el seu últim treball, Van Sant aborda la biografia d’un peculiar ninotaire nord-americà, John Callahan, tetraplègic a conseqüència d’un accident de cotxe. Però no es tracta, com podria semblar, d’una història de superació basada en la lluita per dibuixar tot i la mobilitat reduïda dels braços i les mans, sinó en els esforços de Callahan per superar l’alcoholisme sever que va provocar l’accident. Però la pel·lícula esquiva el drama tant com pot i recorre a la ironia i l’humor per acompanyar el protagonista en els dotze passos del programa d’Alcohòlics Anònims.

De Robin Williams a Phoenix

Don’t worry, he won’t get far on foot no aconsegueix escapar-se dels seus esquemes de dramedy de superació i, tot i tenir algun moment de veritable emoció, potser el seu gran mèrit és reivindicar l’obra de Callahan, d’un humor subversiu i àcid capaç d’ofendre tots els grups d’opinió possibles. Potser per això és una pena que el film de Van Sant sigui tan tou i amable.El projecte es va gestar als 90, quan Robin Williams va comprar els drets per adaptar la biografia de Callahan i va oferir-la a Van Sant. “Aleshores no va ser possible -explicava ahir Van Sant-. Era un projecte molt personal per a ell i en part volia fer-ho en homenatge a Christopher Reeve, que era un gran amic seu”. Finalment, el personatge de Callahan l’ha acabat interpretant Joaquin Phoenix, un càsting menys evident però que segurament aporta a la pel·lícula molta més naturalitat i frescor que Williams. Phoenix dona un nou recital de vulnerabilitat i tendresa, però un Jonah Hill amb barba i look hippy està a punt d’eclipsar-lo amb el seu paper de guru amb totes les respostes d’un grup de teràpia que entre els seus membres té les músics Kim Gordon i Beth Ditto.

Ara, probablement el personatge més entranyable del repertori de Joaquin Phoenix és l’estrella de Hollywood que ho passa fatal cada cop que s’enfronta a una roda de premsa. En la d’ahir a Berlín es va passar la meitat de l’estona mirant de reüll la porta de sortida i donant mitja esquena als periodistes. “No sé per què ho passo tan malament, la veritat”, va confessar, reconeixent que odia els festivals de cinema. Quan un periodista li va demanar quin paper jugava el silenci en la seva actuació va respondre nerviós que no tenia “una resposta enrotllada” per a aquella “pregunta enrotllada de festival”, i va afegir de seguida que no es burlava del periodista, sinó d’ell mateix. Al final, el moderador va posar fi a l’agonia de Phoenix i l’actor l’hi va agrair com si li hagués salvat la vida.