ARTS ESCÈNIQUES

Jordi Oriol juga amb les paraules de Rusiñol

El TNC estrena l’adaptació per a un sol actor de ‘La niña gorda’ amb direcció de Xavier Albertí

La niña gorda, escrita per Santiago Rusiñol el 1917, és una de les novel·les més divertides de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX, una crítica de la incapacitat de la societat per acceptar la diferència i alhora una resposta irònica al noucentisme de l’època. Però si el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, va recomanar-li a Jordi Oriol que la llegís és, sobretot, perquè la considera “un dels grans monuments a la llengua catalana”, amb un “ús extraordinari del ritme intern i jocs alteratius de sonoritat”. A Oriol, La niña gorda el va fascinar i va recordar-li la llengua que va feia servir el seu avi. El resultat d’aquella descoberta és la versió teatral -la primera que es fa- que des de demà i fins al 4 de gener es podrà veure a la Sala Tallers del TNC, amb adaptació d’Oriol i direcció d’Albertí. És, cal dir-ho, una dramatúrgia singular: Oriol és l’únic actor de l’espectacle i qui, més que interpretar un personatge o l’altre, “narra la història”. Per tant, afegeix, en realitat ell “és Rusiñol”.

La novel·la explica la història de la filla d’un repartidor de fulletons per entregues al barceloní barri de Gràcia, una nena afectada de gigantisme en qui un domador argentí veu la futura estrella del seu espectacle de rareses, el Palacio de los fenómenos. “És una novel·la botifarra perquè hi cap de tot, és profundament heterogènia -apunta Albertí-. És el cànon antinoucentista i alhora una reflexió sobre la idea d’obra d’art i una defensa dels diferents, a qui Rusiñol sempre va fer costat”. Per a Oriol va ser un repte recollir la proposta d’Albertí de convertir el text en un monòleg. “Jo no havia adaptat mai cap novel·la, però és evident que la seva força és la importància de la llengua i, d’alguna manera, això vol dir que hi ha una sola veu”. El català que tant fascina Oriol i Albertí de La niña gorda és “una llengua prefabriana, plena de barbarismes fets servir amb consciència i sense pudor”, diu Oriol. “El Rusiñol de La niña gorda inspira les bases del que ha de ser la llengua d’aquest país”. El dramaturg es permet jugar amb la “partitura de paraules” i la sonoritat del text, un exercici de teatralitat que va més enllà de la trama de la novel·la. “No tindria sentit fer-ho si no fos així -remarca Oriol-. Si no hi posem algun accent, ja hi ha la novel·la”.

Una societat que ve de lluny

La relació creativa entre director i intèrpret ve de lluny, de quan Albertí feia classes a Oriol a l’Institut del Teatre i el va animar a portar a escena La caiguda d’Amlet, una versió lliure de Hamlet que havia escrit com a exercici de classe. “Em va dir que l’havia d’interpretar jo i que l’havia de dirigir un gran director, així que em vaig atrevir a proposar-l’hi”, recorda Oriol. Fa uns anys van repetir la jugada amb L’empestat, una “perversió” de La tempesta de Shakespeare. Ara és el torn de Rusiñol, un autor més lligat a la història familiar d’Oriol del que pot semblar. “Era un referent del meu avi, que, a més, era pintor aficionat i acostumava a copiar quadres de Rusiñol”, recorda.

L’herència familiar també està present en l’escenografia, limitada a una pianola antiga molt semblant a la que tenia l’àvia d’Oriol i que ell conserva. “A l’obra sonen dues peces populars del music hall de l’època que hem trobat després d’una llarga recerca i hem hagut d’enviar a Londres, on hi ha l’última màquina que perfora rotllos de paper per a pianola -diu Albertí, orgullós-. Arribaran a punt per a l’estrena”.

Més continguts de