BarcelonaEl físic i professor Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948) va revolucionar els museus de ciència als primers anys 90 amb el CosmoCaixa. Ara està immers en la direcció de la futura seu de l’Ermitage a Barcelona, que s’ubicarà a l’edifici de la Duana del Port de Barcelona i està previst que obri el 2016. La seva visió del museu d’art també és trencadora i defuig la idea de franquícia: les obres d’art s’exposaran des del punt de vista de la ciència. “Els museus d’art no tenen tradició d’explicar res: pengen el quadre o posen l’obra amb una etiqueta que posa el nom de l’autor i la data, i res més. En canvi, els de ciència expliquen teories senceres. Entre una cosa i l’altra, hi ha moltes coses a fer”, diu.
L’Ermitage de Barcelona, una iniciativa privada, s’ha rebut amb recel: representa una marca molt potent i pot restar visitants als museus públics de la ciutat. Quin missatge els donaria?
Si tu et compres un BMW, no et compres un Mercedes: aquí sí que hi ha una competència claríssima. Però en el cas dels museus passa el contrari. Si surts amb més preguntes que les que tenies quan has entrat, i et motiva, el que tens ganes de fer és anar a un altre museu. Un bon museu no treu visitants als altres, sinó que crea visitants per als altres museus.
¿Té previst col·laborar amb altres museus de la ciutat?
Ara estem preocupats per fer l’Ermitage i després, naturalment, entrarà en una xarxa de visitants i de museus i formarà part del sistema cultural internacional. No només hi haurà peces de l’Ermitage, perquè la part científica la inventarem aquí. I la idea és que moltes de les històries que es muntin a Barcelona puguin circular per altres museus.
Ha donat un segell molt personal a l’Ermitage de Barcelona. Com sorgeix aquesta idea?
Serà una experiència museogràfica fins i tot nova. La idea va sorgir perquè la col·lecció de l’Ermitage no és només d’art. També tenen mobles, joies, instruments musicals, material científic... Per tant, des del punt de vista de la museografia, totes aquestes peces són paraules amb les quals es poden explicar històries. Fins ara hi havia dos mons: el món dels museus d’art i el món dels museus de ciència. Una de les coses que em va sobtar és que la intersecció de les audiències és pràcticament nul·la. Els que van a una família de museus no van a l’altra. Es tracta d’aplicar el llenguatge del CosmoCaixa a un museu d’art.
Quina història vol explicar a l’Ermitage de Barcelona?
Tenim una història per explicar que és la història de la condició humana. No cantarem a una cultura en particular, sinó a la creativitat humana. Els grans museus no es poden assignar a creadors d’una època i un lloc determinats. El MoMA no és de Nova York. El Louvre no és de París. Són de la cultura universal, i l’Ermitage no és una excepció.
Com explicarà la història de la condició humana?
No estarà enfocat cronològicament ni territorialment. Una de les coses que m’inquieten dels museus és que tots estan concebuts per cantar a la glòria d’un col·lectiu humà, i aquesta no és la realitat. La primera etapa és fins i tot prehumana. Per exemple, la simetria d’una destral d’un Homo erectus, que és perfectament simètrica, quan la simetria no afegeix utilitat. Això vol dir que ja tenia una obsessió per l’harmonia. Al paleolític ja tens l’espiritualitat: l’ Homo sapiens del paleolític pinta el món tal com el volien veure, no hi veus mai animals perillosos ni repugnats. Hi ha el que desitgen, els animals que consumeixen. Després ve l’abstracció pura, amb l’alfabet i, finalment, l’art per l’art, en el sentit de Mallarmé. I continua amb la ciència, que és com un xoc de trens.
A la vista del seu projecte de l’Ermitage, ¿creu que els museus tradicionals han quedat obsolets?
Els impulsors de l’Ermitage han vist el meu projecte i estan entusiasmats. Pràcticament tots els museus són antics. Els museus estan trobant el seu llenguatge ara. Després de 200 anys, encara estan en la fase de trobar el seu llenguatge, són com una carrossa enmig del procés de convertir-se en un cotxe. El CosmoCaixa ja era un intent de trobar aquest llenguatge en què les paraules són en realitat peces reals i fenòmens reals, paraules museogràfiques.
¿Hi haurà artistes contemporanis a l’Ermitage de Barcelona?
Hi haurà una secció sencera dedicada a artistes joves de tot arreu.
¿També els explicarà des d’un punt de vista científic?
Ja ho veurem. Cada cas serà diferent.
