ENTREVISTA

Karra Elejalde: “No m’ho he passat gaire bé aquests 40 anys de postfeixisme”

"¿Has entrat en un bar a Sevilla on hi digui «Prohibida l’entrada a gossos i a catalans»? Perquè jo he vist «Prohibida l’entrada a gossos i a bascos»”, diu l'actor

Troba a faltar el País Basc?

I tant. Però digues-li a la filla: “Escolta, algun dia hauré d’anar al País Basc, Ainara”. No li fa cap il·lusió.

L’han nominat als Goya pel paper d’Unamuno a Mientras dure la guerra . L’hi donaran?

No. No tindria cap lògica, a part que quan et fas il·lusions l’únic que et pots emportar és un disgust. L’Antonio [Banderas] ha fet una feina meravellosa. Li han donat premi a Canes, l’han nominat als Globus d’Or... És a dir, és bastant evident. Però t’ho dic de veritat, el premi és treballar. Hi molts actors que estan posant gintònics en discoteques. Que et nominin ja és orgiàstic i si te’l donen és pantagruèlic.

Com se sap que un actor és millor que tu?

No se sap, però jo vaig deixar Euskadi i d’altres s’hi van quedar. Jo vaig venir aquí a la Villarroel a fer monòlegs i els amics em deien: “És que jo treballo a la Diputació i no me la jugo”. En això de la interpretació es pot ser de West Point o ser xusquero. Jo no estic titulat, no tinc cinc anys de carrera d’interpretació, mai passaré de sergent, tenia un complex enorme de no tenir el títol d’art dramàtic, fins que em van dir: “Quins acudits més guapos que fas, podries fer teatre?” I em va anar bé. Al currículum, en lloc de dir-hi “va cursar estudis d’art dramàtic” hi deia “va cursar dramàtics estudis de FP2 electricitat”. Jo no volia la fama, volia ser un paio que la gent digui: “Aquest t’ho farà bé”. I pensa que, per als actors, cada projecte, director, personatge... és diferent. Cal pactar. Per això dius: “Com és que Robert De Niro, que és un crac, es marca aquesta cagada aquí?” Doncs perquè sempre estàs amb el vertigen de saber si te’n sortiràs.

Fent d’Unamuno, també?

Home, ja et dic que sí. Però aquest tren no el pots deixar passar. Però penses: “I si la cagues, tio?” Vaig investigar. Unamuno parlava aixecant la veu. Tu saps per què parlen així els bascos? Perquè se’ls senti: “ Oye, cuatro zuritos! ” Perquè els bars estan sempre plens [riu]. Els directors sempre parlen de verbs: “El mates, puges al cotxe, te’n vas”. I a mi m’interessen més els adjectius, si surto tranquil, si surto acollonit, si el mato amb molta ira o fredament. I, llavors, tu et mous amb llibertat, perquè el cinema paga molt bé la naturalitat. Si se’t veu molt encotillat, al cinema no li agrada. Mira Anthony Hopkins. A El silenci dels anyells jo crec que cada dia anava al rodatge dient: “Avui que no et passi pel cap pestanyejar”. Els que queden millor al cinema són els gerros, els gossos i els nens, perquè no sobreactuen. Els gerros són els millors. Si hi ets, la càmera ja s’encarregarà de veure-ho.

Qui era Unamuno?

Un home molt cregut, emprenyat amb Déu, però que continuava sent catòlic. Deia: “M’intento comunicar amb algú que no es vol comunicar. Jo vull saber què collons hi pinto aquí!” Normal, se li havia mort un fill amb 5 anys i se li va morir la dona. Unamuno pensa que cal investigar i llavors és un torracollons que crispa la gent per crear-los la necessitat de buscar amb ell, a veure si entre tots podem rascar una mica de veritat a Déu. Terrible.

¿Et vas emocionar gaire reproduint la famosa escena del paranimf de la Universitat de Salamanca?

Emocionar-me no, però va em va costar, perquè tinc dues hèrnies discals i un aixafament de la novena lumbar, i 16 hores al dia... T’explicaré una anècdota bonica. Al cinema, quan es roda la presa 1 de l’escena 1, la 1-1-1 a claqueta, el director paga una copa a l’equip. La presa 1-1-1 la vam rodar quan ja portàvem 11 o 12 dies de rodatge. Total que em desmaquillo i Amenábar em diu: “Cony, Karra, quant temps sense veure’t”. I jo: “Seràs gilipolles”. I ell: “No, que porto 11 dies veient Unamuno”. És un personatge que no es pot defensar sense el treball de maquillatge.

Què en penses d’aquell discurs d’Unamuno? El fas teu al 100%?

A veure, no podem extrapolar el que es va dir llavors a la situació d’ara i aquí, d’acord? Soc marxista, soc demòcrata, però no m’ho he passat gaire bé en aquests 40 anys de postfeixisme, perquè com que no soc ni del PSOE ni del PP i resulta que aquí la democràcia és fer el que vol la majoria i jo no soc com la majoria, soc com un gos verd, em sento vivint en les democràcies d’altres. A mi no m’agrada la democràcia que proposen ni PSOE ni PP.

I la que proposa el PNB?

Si a mi la independència me la proposa el PNB o CiU i l’aconsegueixo, després, què faig? La revolució? És fotuda la resposta. Esclar, em resulta molt diferent que la independència me la proposi l’un o l’altre.

Si te la proposa Bildu o la CUP, t’interessa més?

Sí, o sigui, me la crec més. Per a mi és més important ser d’esquerres o de dretes, la meva consciència de classe. Quina classe? Ara què soc? Un petit burgès, perquè he fet quatre pel·lícules? No sé el que soc, però per a mi és molt més important la ideologia. Perquè Espanya és molt diferent quan és de dretes que quan és d’esquerres. Stalin podria ser igual de fill de puta que Hitler, sí, però per a mi no és el mateix comunisme i feixisme; i ara mateix hi ha polítics que estan dient: “Compte, que aquests són bolivarians, compte amb el comunisme”. Però el feixisme hauria d’estar prohibit. Que estar units ens fa més forts? Ens fa més forts si estem contents. El que no pot ser és que em faci més fort viure amb el meu marit que em pega i no separar-me si em segueix pegant. Estic radicalment a favor de preguntar. Com que resulta que el dret està per sobre de la democràcia, no pregunten. Si no preguntem, no sabrem què vol la majoria, i si no sabem què vol la majoria, no podrem satisfer-la. No es poden aplicar solucions del passat a problemes del present. L’any 4060 les societats hauran canviat tant que les lleis de Carles V ens les passarem d’ou a ou. A mi m’agradaria viure d’una manera més llibertària. El que passa és que a la majoria no els agrada la meva manera de viure.

Com està Espanya?

Molt malament. Tota aquesta gent que ha votat ara extrema dreta no els has plantat com els pèsols i han sortit; tots aquests de Vox estaven al PP, i continuen sumant el mateix.

Ocho apellidos vascos seria com un Bi envenido, Mister Marshall actual?

Una miqueta, no? A mi em va canviar la vida d’una manera... Després d’ Ocho apellidos vascos era la llet, venien nens, avis... i tots em cridaven “Koldo... aita...” “Que jo no soc el teu pare, xaval”. “Koldo, caspa, kerpa, parka, kerka, Gorka...” Era un no viure. No m’ho trauré de sobre, acabaré com el Chanquete.

Però Unamuno t’ho ha tret de sobre.

Sí, ara hi ha molta gent que em diu: “M’encanta la teva pel·lícula”. I dic: “Quina? La que fa riure?” “No, la que fa plorar”. Ocho apellidos... va alleujar la societat basca. Hi va haver un moment que en un telenotícies de 40 minuts, 35 estaven dedicats a Euskadi. Per això necessitàvem dir-nos que també sabem riure’ns de nosaltres mateixos. El meu problema és que era l’únic actor basc i al final va quedar un tio molt obsessionat amb l’RH i amb els vuit cognoms... però entranyable. Crec que la pel·lícula va ajudar a entendre que a Euskadi no et maten i no s’hi menja malament. I som gent normal, que fem petons. Vaig parlar castellà tal com construeix l’euskera. Per exemple, si havia de dir “Demà he d’anar a comprar costelles a Sant Sebastià”, en Koldo deia “A comprar costelles demà a Sant Sebastià caldrà anar”. I al rodatge es descollonaven. Era com parlava el meu pare, que era euskaldunzarra i destrossava el castellà.

Ara el País Basc està en pau?

No, mai estarà en pau. Però cal dir una cosa: durant 40 anys s’han estat alternant PSOE i PP però amb la connivència de CiU, del PNB i de Coalició Canària. Ho té fotut algú del PNB o algú de CiU per criticar-ho. El que m’has d’explicar tu és per què, a canvi d’aquestes ajudes, el PNB ha aconseguit la seva hisenda foral i més autogovern que Catalunya. Allà ho diem: “És acollonant, que bé que es viu a Euskadi, i que això hagi vingut dels pactes que el PNB ha fet amb PSOE i amb PP”.

Tu creus que va ser per ETA?

No, honestament no ho crec.

Potser Espanya pot viure sense els diners del País Basc, però sense els de Catalunya no.

A mi, és que em crida molt l’atenció.

Tu que vius a Catalunya i has tingut una filla catalana, ¿com t’expliques la impopularitat dels catalans comparada amb la dels bascos?

Veus, sou l’hòstia, com jugueu amb l’espai-temps. Per què no em fas aquesta pregunta fa 15 anys quan Rosa Díez era del PSOE i va dir: “El terrorisme dona molts vots, vaig a fer UpyD”? A Espanya hi ha anticatalanisme i antibasquisme. Jo he anat a Madrid a fer un assaig de teatre el dia que ETA va posar una bomba que va matar un estibador dels camions del Ballet Nacional. I em van llançar un encenedor amb un crespó negre a la bandera espanyola, com dient que era la part que em tocava. ¿Tu has anat a Sevilla i has entrat en un bar on hi digués “Prohibida l’entrada a gossos i a catalans”? Perquè jo ho he vist: “Prohibida l’entrada a gossos i a bascos”. Fa 15 anys o fa 20 anys éreu molt més populars que nosaltres.

Jo no he vist mai acomiadar la Guàrdia Civil amb el crit d’“ A por ellos ” com quan van venir aquí pel referèndum.

Hi ha hagut un relleu. L’Estat necessita un conflicte de baixa intensitat i el xollo d’Euskadi s’ha acabat. I aquí, mentre dèieu “Som gent de pau”, ho portàveu de puta mare. Però en el moment que hi ha quatre llambordes volant ja l’heu cagat.

Karra, gràcies per haver acceptat parlar de tot.

T’ho explicaré: que el que digui o faci es pugui girar contra mi, no em fa cap por. No tinc Facebook ni Twitter i me la sua el que puguin dir de mi, però em fa pànic que el que pugui fer es giri contra una pel·lícula. Ara mateix el recorregut de la pel·lícula d’Amenábar ja no està en la seva corba ascendent. Si aquesta entrevista la fem fa dos mesos, hauria sigut molt diferent. Avui m’he pogut permetre el luxe de dir que jo també tinc dret a pensar i a expressar-me.

Perfil

“Gabilondo, Urdangarin, Zubizarreta, Arguiñano, Igartiburu, Erentxun, Otegi, Clemente”. Aquests eren els vuit cognoms bascos que improvisava el pobre protagonista andalús de la popular pel·lícula davant qui havia de ser el seu sogre, un prototípic basc del PNB. I el sogre, Koldo, li contestava categòric: “ Clemente no es vasco ni pa’ Dios. Bueno, al menos es del Athletic ”. Koldo era Carlos Elejalde Garay (Vitòria, 1960), més conegut com a Karra Elejalde, fill d’una peixatera a qui havia donat algun cop de mà darrere el taulell i d’aquí el nom de Karra: karramarro vol dir cranc de mar en basc. Encara que Elejalde no renega de Koldo, li agrada recordar que quatre anys abans ja havia guanyat un Goya com a millor actor de repartiment, que va protagonitzar la pel·lícula de culte Airbag i que porta a sobre un munt d’hores i hores d’art dramàtic, com a actor, guionista i director. Des de fa 19 anys Karra Elejalde viu a Molins de Rei per estar a prop de la filla que va tenir amb l’actriu Sílvia Bel. Hem editat l’entrevista escrita procurant que el lector senti Elejalde, però si en volen l’experiència completa, torrencial, generosa, divertida, profunda i sincera, creguin-me: vagin a l’Ara.cat, cliquin el vídeo i posin-se còmodes.