ÒPERA

‘Kàtia Kabànova’ lluita entre el desig i el remordiment al Liceu

Patrica Racette lidera la producció de David Alden de l’òpera de Janáček

Són molt els atractius de l’òpera Kàtia Kabànova, de Leóš Janáček (1854-1928), de la qual se’n faran sis funcions al Liceu des de demà i fins al 22 de novembre. El més obvi és la partitura del compositor txec, “creador d’un univers sonor propi”, tal com recorda el director musical del Liceu, Josep Pons. Janáček va construir-la a partir del drama La tempesta, del rus Aleksandr Ostrovski, i la va estrenar a Brno el 1921, quan la primera república txeca començava a caminar sola. Eren temps de sobiranies conquerides en què personalitats culturals com Janáček van ser protagonistes destacats.

Per a Pons és “un regal” poder treballar amb el director d’escena nord-americà David Alden. “Hi ha poca gent que conegui tan bé la música de Janáček com el David”, assegura Pons. De fet, Alden, que també ha dut a escena l’altra gran òpera de Janáček, Jenufa, fa vint anys que es va endinsar en la història de Kàtia Kabànova, en la seva lluita entre el desig i el remordiment, entre l’amor adúlter i la crueltat de la sogra. “ Kàtia Kabànova m’ha ajudat a pagar a les factures”, diu Alden il·lustrant amb un somriure la satisfacció de l’èxit d’un muntatge que arriba al Liceu en la versió produïda per l’English National Opera l’any 2010. La posada en escena és un altre dels atractius. Alden va debutar al Liceu amb La incoronazione di Poppea la temporada 2008-2009, tot i que el 1991 el públic barceloní ja havia pogut veure una creació seva: la posada en escena de la gira Performance dels Pet Shop Boys que va passar pel Palau Sant Jordi. Per a Kàkia Kabànova, “la història d’una dona que vol alliberar-se en una societat opressora”,ha triat una sobrietat expressionista en què als personatges que lluiten per alliberar-se els vesteix com als anys 20 del segle XX, la contemporaneïtat de Janáček, i als altres amb l’estil del segle XIX, el de La tempesta d’Ostrovski. “És una òpera amb un personatge complex”, recorda Alden. I per interpretar-lo compta amb una altra experta en aquesta òpera, la nord-americana Patricia Racette. “És una de les òperes més increïbles que he fet, i la Kàtia és un personatge que viu un conflicte entre els desig i el que considera correcte, d’acord amb la societat on viu. L’òpera és com un viatge a l’interior d’una dona que busca una existència diferent”, explica Racette, que insisteix en la complexitat emocional i psicològica de la Kàtia per diferenciar-la d’altres rols operístics. “Estic una mica cansada d’interpretar dones que només es defineixen per l’amor de l’home i que no tenen cap complexitat ni caràcter propi”, diu Racette.

Alden també participa en el debat. “Passo molt de temps en el món de l’òpera del segle XIX, un món on els homes lluiten per mantenir el poder. Acabo de dirigir Lucia di Lammermoor, que és un exemple d’òpera en què la dona que lluita per alliberar-se només té un camí: la mort. Quant de temps haurem de repetir aquestes històries?”, es pregunta el director d’escena.

L’impacte emocional

Tornant al viatge interior que proposa Janáček, Alden destaca que el compositor txec aplega “la bellesa i la tragèdia de Puccini i la ràbia de Beethoven”. “La seva música, apassionada i romàntica, té un impacte emocional molt fort. Té un ritme trepidant perquè Janáček elimina les coses innecessàries. A més, presenta el text d’una manera apassionada perquè la música també ho és”, afegeix Alden. Per al tenor austríac Nikolai Schukoff, que interpreta l’amant de la Kàtia, “l’estil de Janáček és com el del cinema modern, amb un muntatge trepidant”. “Ell pensava en clau de teatre rapsòdic, amb unes veus que van conversant -diu Pons-. Això crea alguna dificultat, perquè els cantants agafen una inèrcia que no depèn de l’orquestra, i els músics hem de posar-nos al mig”.

A més, afegeix el director musical del Liceu, Janáček “crea un espai rítmic molt complex” en què també influeix que la llengua txeca sigui “molt rítmica”. Tot plegat, prou motius per celebrar aquesta Kàkia Kabànova que arriba al Liceu.

Més continguts de