Barcelona‘OBC’ AUDITORI 30 DE SETEMBRE
Aquesta temporada, la segona com a director titular, Kazushi Ono amplia la seva presència al podi de l’OBC, amb la qual cosa la possibilitat de deixar petja en l’evolució del conjunt és més gran. De feina no li’n faltarà, com el concert inaugural va evidenciar, amb un programa de resultats desiguals amb obres no gaire habituals. Aquest també és el segon i últim curs com a compositor en residència de l’Auditori (la temporada passada també ho va ser del Palau de la Música) d’Hèctor Parra, que ha pogut gaudir d’unes oportunitats de difusió impensables per a la majoria de creadors catalans, que confiem que no superin el llindar de la sobreexposició. L’OBC oferia ara les seves dues primeres obres orquestrals, Chroma I i II, brillants estudis de sonoritats contrastades que mostren, més que no pas una personalitat del tot definida, un remarcable domini tècnic, en especial en la segona, tot i alguns clixés típics de certes peces contemporànies.
Una tècnica enlluernadora
El gruix de la sessió va tenir accent rus, començant pel Concert per a piano núm. 4 de Rakhmàninov, menys divulgat que els dos anteriors potser perquè, a diferència d’aquests, li falta un passatge de gran volada lírica o virtuosística. Això no exonera el solista de desplegar una tècnica enlluernadora, cosa que Leif Ove Andsnes va fer de forma gens narcisista. El pianista noruec, un intèrpret de rara intel·ligència i integritat, massa poc programat a casa nostra (hi va debutar només fa tres anys), va aportar l’emotivitat noble, ben controlada, sense desbordaments gratuïts, dels grans intèrprets de Rakhmàninov, sense renunciar a la brillantor intrínseca de la partitura. La propina va ser una altra raresa, la deliciosa Romança op. 24 núm. 9 de Sibelius. Llàstima que en el concert l’acompanyament d’Ono i l’OBC pequés de so gruixut i poc definit. Aquestes limitacions van desaparèixer en part en la Simfonia núm. 3 de Txaikovski (aneguet lleig del corpus simfònic del compositor rus), amb força probabilitat perquè el temps d’assaig va ser superior. Tot i així, en alguns moments els temps ràpids d’Ono van posar a prova la capacitat de resposta de l’orquestra. El director japonès va signar una lectura vigorosa i brillant, no exempta d’espectacularitat, en sintonia amb una partitura afirmativa.
