ARTS ESCÈNIQUES

Labanda és Costello a ‘Cartes a Julieta’

Sergi Belbel dirigeix un concert que tradueix al català vint missives d’amor

No és cap obra de teatre ni tampoc un musical. Precisament per això Ivan Labanda es va llançar a cantar Cartes a Julieta :“M’agrada deixar-me endur per les propostes que m’arriben i tenen un cert risc”. El risc: posar-se tot sol davant d’un micro en to crooner seductor, i abordar les vint cançons que integren Cartes a Julieta, un disc mític d’Elvis Costello. “Era un àlbum que m’agradava molt i vaig pensar que s’havia de traduir al català perquè s’entenguessin les cançons, que són complexes i plenes de matisos -explica Sergi Belbel, director de l’obra-. El problema era trobar l’Elvis Costello català capaç d’interpretar-les, perquè tenia clar que no volia un imitador, sinó trobar un equivalent, una personalitat, i de seguida vaig pensar en Ivan Labanda”.

Labanda, que ja havia treballat en dues ocasions amb Belbel, es va quedar de “pasta de moniato” -riu el director- i finalment li va dir el “sí”. Paral·lelament, l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV), en una conjunció favorable dels astres, segons Belbel, també es va sumar al projecte a través del Quartet Juliet, i finalment l’estrenaran el 4 de juliol a la Sala Barts (només tres nits) dins la programació del Festival Grec.

The Juliet Letters (1993) té una història peculiar. D’una banda -explica Belbel-, neix de l’amor de Costello pel Quartet Brodsky i, de l’altra, de la voluntat de recuperar la llegenda segons la qual hi havia un professor a Verona que responia les cartes que la gent desesperada enviava a Julieta, el personatge de Shakespeare. “Inspirant-se en això, Costello i el Brodksy van compondre vint cartes, que són les que ara sentirem en català, traduïdes per Joan Sallent, que ha fet quadrar les síl·labes i ha respectat les rimes: tot un treball d’orfebreria”.

La veu, un instrument més

Ivan Labanda, que no coneixia el disc amb anterioritat -“i això m’ha permès apropar-me al material verge”, defensa-, s’ha enamorat d’aquesta música, en què troba l’empremta dels musicals de Bernstein, Sondheim i Kurt Weill. “En un documental, el mateix Costello parla de com va fer el disc, fruit de la voluntat de renovar la seva passió per la música després d’un moment de crisi”. Labanda, que és una cara coneguda gràcies a les seves imitacions a Polònia i a la seva activitat teatral -ha protagonitzat La jaula de las locas al costat d’Àngel Llàcer, obra amb què a la tardor comencen temporada a Madrid-, considera que des d’un punt de vista vocal és una partitura “exigent”: “De fet, es tracta d’un quintet, perquè la meva veu ve a ser el cinquè instrument”.

Damunt de l’escenari, amb prou feines els músics, el micro i els faristols per poder submergir-se en aquest viatge ple d’emocions. “Hi ha de tot, humor -de vegades cínic-, cartes de suïcidi, moments de molta intimitat i solitud, i alguna cançó recorda les melodies de Walt Disney!”, s’exclama Belbel.